La bufetada

 

Fa un parell de setmanes Will Smith va clavar una bufetada a Chris Rock en la presentació dels Oscar després que el segon fes una broma desafortunada sobre l’alopècia que pateix la dona del primer. Com passa en aquests casos, a les xarxes i als mitjans tothom va dir la seva. Molts, tot i reconèixer el mal gust de la broma, van acusar Smith d’haver exhibit una actitud masclista, violenta, injustificada i injustificable. D’altres, però, es van mostrar més comprensius i, fins i tot, hi va haver qui va pensar que s’havia quedat curt.

No seré pas jo qui justifiqui la violència. Segurament hauria estat més elegant rebatre el comentari amb una desautorització verbal i eloqüent. Però, què voleu que us digui: tampoc no em veig amb cor de censurar categòricament la reacció de l’actor en veure la seva dona bloquejada per la humiliació. No descarto que si algú fes una broma feridora sobre algú de casa meva tingués ganes de bufetejar-lo.

Deixant de banda si defensar a base de mastegots l’honor de la parella és més o menys legítim, el cas va revifar el debat sobre si es pot fer broma de qualsevol tema i, especialment, si es pot fer broma de la malaltia que pateix algú. D’entrada hi ha qui defensa que sí, que un humorista ha de poder burlar-se del que li surti dels pebrots i que, si algú s’ofèn, s’hi haurà de posar fulles. Però mirem què passa i veurem que ni el més pintat, ara mateix, gosaria fer acudits sobre l’holocaust, per exemple. És clar que en aquest cas la llei diu que és delicte. Què passa, però, amb les malalties? Ens podem burlar impunement d’un malalt? De qualsevol tipus de malalt? Estic segur que, qui defensa aquesta postura pretesament oberta no ha patit cap malaltia greu o no ha tingut cap malalt a la vora, perquè si fos així, si hagués hagut de fer front a l’infern del dolor, la depressió o la degradació no li quedarien ganes de justificar aquells que en fan broma, per més humoristes que siguin.

El problema no és tant que es facin segons quines bromes ofensives, que també, sinó que hi hagi gent a qui fan gràcia. No és tant, doncs, un problema de límits com un problema de sensibilitats. Ser sensibles ens fa humans, mentre que la insensibilitat, com les bufetades, ens acosta a les bèsties. És pot fer humor a partir de la malaltia i de la mort sense deixar de ser sensible: mireu, si no, la magnífica sèrie After Life. No cal burxar en el dolor de l’altre, per fer riure. Soc del parer que no hi hauria d’haver censura perquè els límits se’ls hauria d’imposar un mateix. Sembla ser, però, que hi ha qui té problemes per aconseguir-ho. Si puc entendre (que no vol dir justificar) que hi hagi qui fa acudits ofensius a costa d’una malaltia, també he de poder entendre (sense tampoc justificar-ho) que hi hagi qui venta una bufetada a qui els fa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 17 d'abril de 2022)

Cussà, encara

 

Cap a finals de març de 2020, ara fa dos anys, quan tots érem tancats a casa per això del virus, vaig parlar amb el Jordi Cussà. No recordo si em va trucar ell o el vaig trucar jo. Aquells dies era habitual parlar per telèfon amb amics i demanar-los com estaven i com portaven el tancament. A causa de la mala salut de ferro que gastava, el Jordi havia de fer molta bondat. En vam parlar, i, com no podia ser d’altra manera, vam parlar també de projectes literaris. Tenia El primer emperador i la reina Lluna («la novel·la dels xinos», que en deia ell) al forn de Comanegra, i havia revisat i enllestit una nova novel·la, Les muses, que tancava la monumental trilogia iniciada amb La serp (2001) i continuada amb El ciclop (2017). Com altres vegades, amb aquell sisè sentit que li feia intuir la meva disponibilitat a causa de l’admiració que m’ha produït sempre la seva prosa, em va proposar d’enviar-me-la, perquè li digués què em semblava.

Les muses és una novel·la impressionant. Una nova demostració del talent desbordant del Cussà narrador. Un espectacle literari carregat d’humanitat. Com passa amb els dos lliuraments anteriors de la trilogia, no és una novel·la per a tots els públics: qui no tingui un mínim d'interès per la història de la civilització i del coneixement i només busqui una trama per entretenir-se, potser no hi entrarà. Però qualsevol lector amb un pessic d'inquietud intel·lectual hi pot trobar una immensa font de plaer literari: pels personatges, per l'estil, pel llenguatge, per la trama general i les subtrames, per l'ambició del projecte, pel joc metaliterari... En una mena de cànon personal de genis, Cussà reprèn el fil allà on ho va deixar amb El ciclop i passeja el lector (sense cap intenció de fer una novel·la històrica) des del segle XIII, amb Ramon Llull, fins als psicodèlics anys setanta, amb els Pink Floyd i companyia, passant per Colom, Shakespeare, Da Vinci, Galileo, Mozart, Poe i Einstein.

Les muses acaba de sortir publicada (també a Comanegra) i ens en felicitem. L’amic Jordi Cussà ja no hi és, però se’n parla més que mai, i ell, de fet, encara no ha dit l’última paraula.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'abril de 2022)

Lo lleidatà a Twitter

 

Fa tres setmanes vaig llegir una piulada que, a propòsit de la gent que, alarmada pel rumor d’una imminent vaga de transportistes, buidava els supermercats, deia: «Voleu fer lo favort de no ser tan agoluts? Amb l’asfaraiment de los camions mos deixeu sense cerveses ni carn a les botigues carallots!!». Més que no pas el contingut, em va cridar l’atenció la forma. L’ús que sovint es fa del lleidatà, especialment a les xarxes, acostuma a ser contradictori: vol mostrar unes particularitats lingüístiques que, en realitat, no es respecten. Entenc que és un missatge escrit a corre-cuita i que l’objectiu és expressar-se d’una manera informal, fins i tot humorística, i que tot això pot justificar, per exemple, que no hi hagi una coma entre «botigues» i «carallots». Però tot plegat no hauria d’impedir que es fos una mica més respectuós amb el dialecte que, en teoria, es pretén reivindicar.

Analitzem el missatge. D’entrada, en la pregunta inicial apareix un el mot «favort», reforçat amb aquesta «t» final després de la «r», que és propi de la variant oriental, no pas de l’occidental. Els catalans de Barcelona o del Rosselló sovint reforcen alguns mots acabats amb «r» i diuen «bart», «honort» o «cort». Joan Veny ho anomena epítesi dental. A la segona frase, en canvi, no queda reflectida la reducció d’«-eix-» a «-ix-» en el verb «deixar», que sí que és del tot general en lleidatà: «dixar», «dixeu». D’altra banda, interpreto la forma «agoluts» com un intent d’ús del prefix intensificador «a-» (com a «arruixar», per exemple) a un mot amb prou feines he sentit mai en lleidatà («golut»), que més aviat diu «llimenc» o «fartaner». La cosa es descontrola, però, quan es força l’ús de l’article masculí «lo». Perquè, és clar, una piulada en lleidatà ha de contenir algun «lo». Si no, no semblarà autèntica. Però resulta que després d’una vocal ningú no diu l’article «lo», que només s’utilitza a principi d’oració i després d’una pausa o d’una consonant. Per tant, cap parlant de català nord-occidental no diu «fer lo favort» (en tot cas, «fe’l favor», perquè la «r» de «fer» és muda) ni, encara menys, «de los camions». Forçar-ho no fa cap favor a una variant que ja és prou maltractada pels que no la parlen (els imitadors sempre acaben caient en aquest desajustament) sense que hi hagi la necessitat que ho facin els propis parlants.

Utilitzar la variant nord-occidental del català a Twitter, sobretot en missatges desenfadats i de to col·loquial, més que no pas pintoresc, ho considero legítim i expressiu, i pot ajudar a difondre una manera com una altra de parlar la llengua catalana. Ara bé, utilitzar el lleidatà de forma exagerada, amb poc rigor, com a recurs exclusivament humorístic i bàsicament per marcar diferències, ho trobo més aviat ridícul.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 d'abril de 2022)