dimarts, 26 de juny del 2018

Adolescents i literatura


                Ningú no qüestiona que hi hagi una literatura específicament destinada als infants i, en canvi, sovint es posa en dubte que hagin d’existir obres literàries destinades específicament a un públic jove. Hi ha qui creu que els adolescents han d’introduir-se a la lectura literària a partir, exclusivament, de textos clàssics. És una postura comprensible i benintencionada, que parteix de la consideració que l’adolescent ha de ser tractat com un adult. Però el cas és que no ho és, d’adult. Si ho fos, ja no seria adolescent. Per tant, hauríem de considerar del tot legítim que, de la mateixa manera que s’escriuen textos (alguns de molt bons) per a nens petits, també se n’escrivissin (i de qualitat) per a aquelles persones que es troben entre la infantesa i la maduresa, dues etapes definides de la vida.


Un desprestigi semblant pateixen sovint els gèneres de la narrativa popular, que es consideren, d’entrada, obres literàries menors. Quantes vegades hem sentit comentaris de l’estil “a mi, la novel·la negra no m’agrada”, sense que mai haguem sentit ningú que posi en dubte els valors literaris de, posem per cas, la novel·la psicològica quan, en realitat, podem trobar excel·lents novel·les de gènere policíac (que retraten els racons més foscos de la naturalesa humana) i, en canvi, novel·les psicològiques inversemblants, d’una mediocritat ofensiva. Al capdavall, un bon text literari –infantil, juvenil o per a adults; de ciència-ficció, fantàstic, negre o d’introspecció psicològica— pot interessar el lector més experimentat i, per tant, al capdavall, en tots els gèneres i per a totes les franges d’edat, l’únic que hi ha són bons llibres, llibres mediocres i llibres dolents.
És clar que els joves han de llegir clàssics. El vigilant en el camp de sègol, L’illa del tresor o Aloma, per posar uns exemples, són novel·les extraordinàries, que els autors no van pensar per a un públic adolescent, però que poden resultar molt adequades. La lectura d’aquests textos, però, pot ser perfectament complementada per altres lectures “juvenils” que, sense tenir la categoria de clàssiques, poden contribuir al creixement intel·lectual, que poden ajudar a mantenir el gust per la literatura o que poden fer viure una experiència intensa.


(Article publicat en el número de juny de 2018 de la revista El Pou de la gallina)

diumenge, 17 de juny del 2018

El futur


Si coneguéssim el futur, la vida deixaria de tenir bona part del sentit, si és que en té cap. Perdríem l’esperança per tot allò que volem aconseguir, s’esvairien les il·lusions que posem en l’arribada d’un cop de sort imprevist o per assolir allò a què hem dedicat tantes hores d’esforç, les expectatives davant l’esdevenidor (que sovint ens esperonen a tirar endavant) quedarien en no res... i ens convertiríem en éssers impassibles que esperaríem arribar tot allò que, al capdavall, sabríem que és inevitable, indefugible, i que no hi hauria més remei que acceptar amb resignació.
Fixeu-vos que els endevins professionals, aquells que tiren cartes o miren boles de vidre, mai no són categòrics en les seves prediccions. Descriuen tendències, possibilitats, esdeveniments més o menys vagues... que sovint es poden arribar a modificar a partir de canvis i accions personals. Saben perfectament que, per diverses raons, no poden llençar prediccions definitives: 1-perquè el futur és impredictible, 2-perquè si els pronòstics no es compleixen perdran un client, i 3-perquè intueixen les implicacions anímiques de saber el futur i, per tant, saben que en realitat ningú no el vol conèixer exactament. Per això, si són prou intel·ligents, el que fan els astròlegs, nigromants i profetes no és pas visualitzar el que encara no ha passat, sinó observar el client i el seu entorn, deduir i vaticinar a partir de probabilitats.


El meu escepticisme en cartes i conjuncions astrals és absolut. Crec que endevinar el futur és, a banda d’impossible, poc recomanable. El futur no el podem anticipar amb exactitud, però podem preparar-lo, si més no en part. El futur és tan inevitable com, de vegades, més o menys previsible. El podem sembrar i esperar que el temps sigui propici. Al capdavall, moltes de les coses que passaran són conseqüència del que fem ara. De les decisions que prenem avui se’n despendran alguns dels fets de demà. I és per això, perquè potser encara podem creure en un demà millor, en un futur on ningú trepitgi els drets de ningú, on tothom –i a tot arreu— respecti tothom, on ens puguem expressar en llibertat i sense por, on els pobles –tots— puguin decidir com i què volen ser, on ningú no sigui reprimit brutalment per exercir el dret de manifestar la seva voluntat, on la legalitat no passi per davant de la legitimitat, on els recursos i els serveis estiguin ben distribuïts, on no es discrimini cap persona per raó de raça, sexe, origen o llengua... és per això, dic, que ens convé treballar, si cal, fins a l’esgotament.
Digueu-me il·lús, tracteu-me d’innocent, proclameu-me rei dels ingenus... però no m’adjudiqueu alegrement el qualificatiu de ruc pel simple fet d’encoratjar a lluitar per un futur millor. El futur –sigui el que sigui— és massa important.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de juny de 2018)

diumenge, 3 de juny del 2018

Tractòria


                No he acabat mai d’entendre el menyspreu que des de molts àmbits socials i geogràfics es dispensa cap als qui conreen la terra o crien animals. Només me l’explico pel fet que la pagesia i la ramaderia –si més no, les explotacions familiars—  viuen moments difícils que n’afebleixen el prestigi i, en conseqüència, alguns es veuen amb cor de menystenir els qui s’hi dediquen.
                La cosa ja fa temps que dura. Els butlletins de notícies fa molts anys que recullen, amb lògica preocupació, els expedients reguladors en grans empreses, escampant amb precisió el nombre d’acomiadats cada vegada que en tanca una, i en canvi mai no s’han fixat en la quantitat de persones que, en un degoteig constant, han anat abandonant la pagesia. Cada vegada més, el qualificatiu de “pagès” es deixa de referir a un ofici i ha passat a designar algú barroer, deixat, malparlat, inculte... De fet, sovint se substitueix aquesta denominació professional per eufemismes com “empresari agrícola”. Que aviat han oblidat alguns que, no fa pas tants anys, a casa seva vivien de la terra, ja fos com a propietaris, com a arrendataris o com a jornalers. Quina poca memòria que tenen.
                La pagesia viu, doncs, un dels moments de més baixa popularitat al nostre país. Per això no és estrany que aquesta colla d’espanyolistes ressentits i rancuniosos que, amb ridícul aire de cosmopolites satírics d’estar per casa, han creat l’esperpèntic concepte de Tabàrnia (que vindria a ser la part de la geografia catalana on l’unionisme és més o menys majoritari i que correspondria, sobretot, a les àrees que envolten les ciutats de Barcelona i Tarragona), es refereixin a la resta del territori català com a Tractòria, és a dir, el país dels tractors. Com si l’independentisme fos una cosa de pagesos barroers, malparlats i incultes, adoctrinats per TV3 i l’escola catalana, que no han sortit mai de casa; com si només la Catalunya “profunda”, allà on no deu haver arribat la civilització ni l’alta cultura que irradia de les àrees urbanes, defensés la secessió. A més, donen per suposat que, d’entrada, tothom que viu en un poble per força ha de dedicar-se al conreu de la terra i a la cria de bestiar, i demostren, així, un absolut desconeixement del territori més enllà dels entramats urbans on creuen que la gent és noble, culta, rica, desvetllada i feliç. És clar que un dels seus eslògans (calcats, com tot, de l’imaginari independentista que pretenen satiritzar) diu que Barcelona is not Catalonia, i amb això ja queden retratats.


                Això de Tabàrnia i de Tractòria faria riure (i, de fet, l’humor amb què ha aparegut el símbol oposat de Sant Esteve de les Roures ho demostra) si al darrere no hi hagués tanta mala llet, tant odi, tant ressentiment i tanta, tanta, prepotència.


(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 de juny de 2018)