dilluns, 12 d’abril de 2021

L'efecte Messi

 

               El sou dels esportistes d’elit, i molt especialment dels futbolistes, és un tema recurrent en les converses dominicals de sobretaula. Entre xarrup de limoncello i rotet dissimulat amb regust de salsa de calçots, cada cunyat hi diu la seva. Hi ha qui considera aberrant que algú es converteixi en milionari perquè sap remenar bé una pilota, qui ho veu injust perquè molts esportistes extraordinaris no són prou reconeguts i qui pensa que li és igual el que cobri el crac de torn sempre que aquests diners no surtin dels nostres impostos. També hi ha, però, qui s’ho mira des d’un punt de vista empresarial i, normalitzant el capitalisme voraginós, fa números: si divideixes el sou del futbolista més ben pagat del món pels milions de persones a qui fan felices els seus gols, al capdavall, la despesa es converteix en una inversió rendible, perquè el preu de la satisfacció de cada afeccionat no deu arribar a un euro i des d’aquest punt de vista és més barat fer feliç algú, doncs, que pagar-li un cafè.



Messi és dos cops més bo que molts jugadors de primera divisió, però no cobra el doble, sinó deu o vint vegades més. És just, això? És normal, d’altra banda, que per una pintura es paguin xifres astronòmiques mentre hi ha quadres molt ben pintats que es venen, com qui diu, a preu de cost? És un fenomen interessant: els concerts dels grans músics, els quadres dels grans pintors o els grans vins poden multiplicar per cent el preu de la mitjana essent els resultats tan sols una mica superiors. És el que passa quan se supera el que és convencional o apareix la genialitat, quan aquella mica de superioritat fa que se sobrepassi allò que, tot i ser molt bo, pots trobar a tot arreu per un preu més o menys raonable. Un quadre de Dalí o de Picasso no és 100 vegades millor que el d’un pintor que ven les pintures per 50€. El cas és que les obres de Picasso o Dalí són genials i les altres, bones i prou. De genis n’hi ha molt pocs. Un vi de 50€ no és cinc vegades millor que un de 10€: la diferència, sovint, es troba en els matisos i només la poden detectar els experts amb el nas molt fi i, és clar, en aquest cas hi ha també una despesa important en l’elaboració, que cal compensar amb el preu; com passa amb un menú de 200€ en un restaurant de tres estrelles Michelin, que no és pas deu cops millor que un menú de 20€ en un restaurant solvent de cuina tradicional, però demana, si no és un frau, una infraestructura material i humana, així com un talent creatiu, força superiors. La diferència del resultat és poca, però es paga cara. És el preu de la sublimitat en aquest món on tot es valora a partir del cost monetari i tots volem assaborir l’excel·lència. La pregunta que ens hauríem de fer, doncs, potser hauria d’anar més encaminada cap a l’ètica que cap a la justícia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 4 d'abril de 2021)

dijous, 1 d’abril de 2021

Barnils, avui

 

               Al llarg del segle XX, i sobretot en temps de la República, nombrosos noms van elevar el periodisme en català fins a cotes de modernitat, independència i qualitat que no tenien res a envejar al que es feia en altres parts del món. Agustí Calvet (Gaziel), Eugeni Xammar, Josep Pla, Irene Polo, Josep Maria Planes... i tants d’altres van sembrar una llavor imprescindible perquè, després del franquisme, hi hagués un rebrot prou sòlid. Si un nom, però, destaca en les darreres dècades del segle és el de Ramon Barnils. Irònic, bel·ligerant, irreverent, compromès, incòmode, intel·ligent i directe, Barnils escrivia amb una desinhibició absoluta en l’anàlisi política, amb una naturalitat insòlita quan parlava d’independència i de Països Catalans, i sempre amb una llengua impecable i un estil aparentment frívol que feia més digerible la profunditat del contingut. Els qui als anys 80 flirtejàvem amb l’independentisme (que aleshores, davant del pragmatisme imperant, era una opció política força minoritària) vam trobar en Barnils un veritable referent, les paraules del qual sovint explicaven allò que nosaltres tot just intuíem. Tota una generació de periodistes li reconeixen el mestratge. I ara tenim l’oportunitat de rellegir fins a un centenar i mig dels articles que va publicar al setmanari El Temps entre 1984 i l’any 2000.



Contra el nacionalisme espanyol (3i4) és, sobretot, un recull d’articles d’opinió política i, dit així, podria semblar que, al cap dels anys, aquests papers puguin tenir només un interès històric. En llegir-los (o rellegir-los), però, t’adones que la majoria de peces, en el fons, són d’una rotunda actualitat. I això diu molt poc de com hem avançat com a país, i alhora diu molt de la capacitat, l’olfacte i el to periodístic de Ramon Barnils. El menyspreu quotidià a què se sotmet la llengua catalana, aquell tic nacionalista tan espanyol de considerar nacionalistes només els altres, la no superació del franquisme, la decepció davant la transició, la llengua de TV3, l’opció independentista com una opció política seriosa, el constitucionalisme dels partits d’obediència espanyola, la monarquia, l’Europa dels estats... són alguns temes que avui mateix podrien alimentar (i alimenten) columnes d’opinió. La mirada de Barnils sobre aquests temes resulta, a més, del tot actual i pertinent. Són articles directes, que van al moll de l’os, que apunten i llencen el dard, sense paràfrasis pedants ni excursions inútils, que reparteixen a dreta i esquerra, com si els hagués pensat per quan, l’any 2021, amb més d’una dècada de procés independentista a l’esquena, els llegiríem lectors decebuts per la incapacitat d’alguns partits catalans de posar-se d’acord en qüestions essencials i de distingir entre rivals i enemics.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de març de 2021)