Barnils, avui

 

               Al llarg del segle XX, i sobretot en temps de la República, nombrosos noms van elevar el periodisme en català fins a cotes de modernitat, independència i qualitat que no tenien res a envejar al que es feia en altres parts del món. Agustí Calvet (Gaziel), Eugeni Xammar, Josep Pla, Irene Polo, Josep Maria Planes... i tants d’altres van sembrar una llavor imprescindible perquè, després del franquisme, hi hagués un rebrot prou sòlid. Si un nom, però, destaca en les darreres dècades del segle és el de Ramon Barnils. Irònic, bel·ligerant, irreverent, compromès, incòmode, intel·ligent i directe, Barnils escrivia amb una desinhibició absoluta en l’anàlisi política, amb una naturalitat insòlita quan parlava d’independència i de Països Catalans, i sempre amb una llengua impecable i un estil aparentment frívol que feia més digerible la profunditat del contingut. Els qui als anys 80 flirtejàvem amb l’independentisme (que aleshores, davant del pragmatisme imperant, era una opció política força minoritària) vam trobar en Barnils un veritable referent, les paraules del qual sovint explicaven allò que nosaltres tot just intuíem. Tota una generació de periodistes li reconeixen el mestratge. I ara tenim l’oportunitat de rellegir fins a un centenar i mig dels articles que va publicar al setmanari El Temps entre 1984 i l’any 2000.

Contra el nacionalisme espanyol (3i4) és, sobretot, un recull d’articles d’opinió política i, dit així, podria semblar que, al cap dels anys, aquests papers puguin tenir només un interès històric. En llegir-los (o rellegir-los), però, t’adones que la majoria de peces, en el fons, són d’una rotunda actualitat. I això diu molt poc de com hem avançat com a país, i alhora diu molt de la capacitat, l’olfacte i el to periodístic de Ramon Barnils. El menyspreu quotidià a què se sotmet la llengua catalana, aquell tic nacionalista tan espanyol de considerar nacionalistes només els altres, la no superació del franquisme, la decepció davant la transició, la llengua de TV3, l’opció independentista com una opció política seriosa, el constitucionalisme dels partits d’obediència espanyola, la monarquia, l’Europa dels estats... són alguns temes que avui mateix podrien alimentar (i alimenten) columnes d’opinió. La mirada de Barnils sobre aquests temes resulta, a més, del tot actual i pertinent. Són articles directes, que van al moll de l’os, que apunten i llencen el dard, sense paràfrasis pedants ni excursions inútils, que reparteixen a dreta i esquerra, com si els hagués pensat per quan, l’any 2021, amb més d’una dècada de procés independentista a l’esquena, els llegiríem lectors decebuts per la incapacitat d’alguns partits catalans de posar-se d’acord en qüestions essencials i de distingir entre rivals i enemics.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 21 de març de 2021)