dissabte, 30 d’agost del 2014

Viatjar en el temps (impressions de Marràqueix)

                Diu Josep Piera, a Seduccions de Marràqueix (Ed.62, 1996), que “un viatge és com la vida, la vida és com un viatge”. De vegades, aquest viatge no tan sols es realitza en l’espai, sinó també en el temps. Aquest estiu he visitat la ciutat marroquina de què parla Piera (un dels pocs autors que, en català, ha fet literatura sobre aquell racó de món) i, a banda de contemplar les meravelles que em presentava el paisatge físic i humà, he tingut la sensació de retrocedir fins a l’època de la meva infantesa o, encara més, fins a la de la infantesa dels meus pares.


No fa pas tant, el nostre país compartia amb el Marroc menys occidentalitzat moltes més coses de les que ara voldríem reconèixer. Quan fa, per exemple, que vam canviar els rucs i les someres per tractors? Quan van començar a entrar soles en un bar, les dones catalanes? Quan vam decidir amagar els nostres fills a casa i sobreprotegir-los fins a convertir-los en presoners del progrés, per por dels accidents? Quan ens vam convertir en esclaus del temps i ens vam haver d’inventar aquesta atrocitat que hem hagut d’anomenar “temps lliure”? En quin moment vam perdre l’interès, sense ser nens, per l’espectacle de la paraula, per les històries explicades oralment? Quan va ser, que les places de pobles i ciutats van deixar de ser un espai per comerciar, per compartir experiències o exhibir animals exòtics? Quan es va estendre, entre nosaltres, la idea que “Déu és una criatura de l’home, i no l’home una criatura de Déu”? En quina època, del nostre passat recent, els carrers de les nostres ciutats van començar a quedar deserts de fauna humana?


A Marràqueix (i diria que en bona part del Marroc), el ruc és, encara, un mitjà habitual per transportar mercaderies, persones o garrafes d’aigua; els bars estan concorreguts exclusivament per homes (ni una dona!) que prenen el te, fumen i xerren; els carrers, els descampats i, fins i tot, la vora de les carreteres, són plens de nens que juguen, que van amb bicicleta, que esperonen una somera o que baden en veure passar un vehicle carregat de turistes occidentals; arreu (des de la plaça de la ciutat fins als racons més remots de l’Atlas o del desert) hi ha homes i dones sense, aparentment, cap més feina que deixar passar les hores; a la fascinant plaça de Jemaa el Fna (que en àrab vol dir “assemblea dels morts”, perquè fins ben avançat el segle XX s’hi exhibien els caps dels ajusticiats), al cor de la ciutat roja, hi ha explicadors d’històries que, quan es pon el sol i la calor remet, mantenen embadalits petits i grans amb la màgia de la paraula dita, així com encantadors de serps i ensinistradors de mones que proven de caçar turistes per demanar-los propines desmesurades; la religiositat, omnipresent, marca codis de conducta, indumentària i, naturalment, omple les mesquites (on els no musulmans tenen prohibida l’entrada) de fidels que hi van a resar; i carrers i carrerons estan sempre a petar de gent, bicicletes, motos i quadrúpedes diversos...

“Només ens separa d’ells una vella mar domèstica –diu Piera— i ens pot unir la veu profunda i diversa dels segles, el respecte a la vida, allò que pot fer possible el demà, que pot evitar el desastre. Ells ens poden oferir el passat, nosaltres a ells el futur”.

(Article publicat a Regió7, el dia 30 d'agost de 2014)

dijous, 21 d’agost del 2014

Autoedició de qualitat

                Que la crisi afecta també el món editorial no és cap secret. Els llibreters venen menys llibres i, en conseqüència, les editorials han reduït tirades i nombre de títols que publiquen. Això, però, no ha frenat la creativitat dels escriptors, alguns dels quals, especialment aquells que volen donar a conèixer un primer llibre, opten per l’autoedició.
                Aviat podrem llegir en paper, per exemple, Perduts, el recull de relats que fa uns mesos l’amic Pep Garcia va donar a conèixer en format digital. Garcia ha fet el pas al paper gràcies als micromecenes que han fet les seves aportacions a través de la plataforma Verkami.
                Un altre cas és el de Jordi Marín Montfort, professor de ciències a l’institut Pius Font i Quer, que ha escrit una novel·la d’una qualitat literària inusual en el món de l’autoedició. Tota pedra fa paret és un text carregat d’una gran força sentimental, on l’autor, originari d’Ares del Maestrat, ha volgut deixar constància d’un món (el del seu poble), d’un llenguatge (el català del Maestrat, amb paraules i expressions d’una gran riquesa) i d’una experiència (la d’haver de deixar el poble i establir-se lluny de casa).


                La novel·la de Jordi Marín es recrea en la descripció d’escenes que defineixen el seu món literari, com la matança del porc en una masia als anys quaranta. Tots els qui hem marxat del poble per anar a viure més o menys lluny tenim una qüestió pendent amb els nostres orígens. Després del procés habitual de maduració en què un passa de renegar dels orígens (“odiava qualsevol intent d’adoctrinament familiar”) a sentir-los com a imprescindibles (“vaig adonar-me de la riquesa que m’havia transmès el uelo a cop de rosari toponímic”), el personatge creat per Marín, que té molt a veure amb ell mateix, acaba per assumir, en un moment crucial de la seva vida, la força de la pròpia identitat. “Som molt més que uns costum, una parla, una manera de ser. Som un paisatge”. Viure és com pujar una paret i “la família, la faena i els amics, això són les pedres del solament, però fins i tot això s’esmuny si no està ben ripiat”.
                De les històries que es creuen a la novel·la, totes relacionades amb membres d’una mateixa família, la que té més força és, segurament, la de la Carme, una dona que ha quedat sola després que, fa molts anys, va anar a viure a Barcelona (“mai no he estat casada i no he tingut fills, però sé millor que molta gent què és l’amor”), i que fa de mirall a la història del protagonista innominat. Per altra banda, l’interès, des del punt de vista de la llengua, és indiscutible. Sobretot en els diàlegs, es reprodueix amb gran exactitud la manera de parlar del Maestrat, aquell català occidental a mig camí entre el que es parla a Tortosa i el valencià, amb paraules com barral (porró), falsa (golfes) o panís (blat de moro), i expressions com “Ni fart de vi” o “menjar més que una revolta de riu”, que donen credibilitat als personatges.

                Alguna cosa passa quan bons llibres, com el de Pep Garcia o el de Jordi Marín, no troben un segell potent que es faci càrrec de la seva edició i distribució i hagin d’acabar autoeditats, que és, com qui diu, sinònim d’arribar només a amics i coneguts. Haurem d’esperar que la situació millori, o fer-nos més ressò d’allò que descobrim en un racó de llibreria .

(Article publicat al diari Regió7, el dia 19 d'agost de 2014)

dimarts, 19 d’agost del 2014

Sóc de poble

                Doncs, Sí. Sóc de poble. En el nostre món globalitzat, en què formar part d’un grup de Whatsapp té més força, en la consolidació d’un sentiment de pertinença, que no pas haver nascut o viure en un espai geogràfic concret, pot semblar una excentricitat anacrònica identificar-se en funció de la tipologia de localitat on has crescut. I, tanmateix, sóc de poble i crec que això, en part, em defineix. Ni me’n sento orgullós, ni me n’avergonyeixo. Ni ho predico als quatre vents, ni me n’amago. Sóc de poble, com sóc home, professor de secundària o fill de cal Fuster, que són aspectes de la meva biografia que, sens dubte, m’han modelat la personalitat. De la mateixa manera que Narcís Comadira, en el seu poema Jo, comença per definir-se amb un contundent “Sóc mascle i gironí”.
                Tinc la sensació, però, que la meva és la darrera generació que pot fer, amb certa contundència, una afirmació com la del títol per autodefinir-se. Crec que avui, entre un nen –o un adolescent— de poble i un altre de ciutat, salvant algunes excepcions, no hi ha tantes diferències com fa trenta o quaranta anys. Tots dos juguen als mateixos jocs, consulten la Viquipèdia, miren els mateixos vídeos al Youtube, escolten la mateixa música, passen el juliol a la mateixa zona d’Irlanda per aprendre anglès, reben una sobreprotecció semblant per part dels pares i tenen les mateixes oportunitats per aprendre a tocar un instrument.
                Això no vol dir que viure en un poble sigui com viure en una ciutat. Però és que viure en un lloc no marca, necessàriament, una identitat. Haver-hi crescut, sí. Un pot ser de poble i viure a la ciutat, o ser de ciutat i viure al poble . La identitat es modela durant la infantesa i l’adolescència. Ser de poble, per als de la meva generació, vol dir haver fet molta vida al carrer, haver corregut per la serra, haver caigut uns quants cops de la bicicleta i haver-se barallat a cops de pedra amb els de la colla rival; vol dir haver crescut sense la possibilitat de passar desapercebut, perquè tothom et coneix; vol dir haver participat de la rumorologia local, de vegades com a difusor i d’altres com a víctima; vol dir haver hagut d’anar a estudiar fora.



                És clar que, quan dic que sóc de poble i que mai no deixaré de ser-ne, cal aclarir que, concretament, sóc d’Alpicat, que és un poble que en vint-i-cinc anys ha triplicat la població i que s’ha omplert de veïns procedents de Lleida que segur que, en la seva majoria, són molt bones persones i alguns, fins i tot, s’han integrat en la vida associativa i cultural del municipi, però que, per més que s’hi esforcin, no són ni seran mai de poble, de la mateixa manera que jo, que fa vint anys que visc a la ciutat, no deixaré mai de ser d’Alpicat, on –la paradoxa gairebé mareja— cada vegada en queden menys que són de poble.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 d'agost de 2014)

diumenge, 17 d’agost del 2014

Préssec de vinya

                Sento per Catalunya Ràdio un col·laborador que recomana, efusivament, el consum de préssecs de vinya i no puc evitar un somriure condescendent. Busco per internet i em trobo amb una infinitat de receptes amb aquest tipus de préssec (amb tots els respectes pels qui ho fan, no cauré en la temptació d’escriure prèssic, que és com n’he dit sempre i com en continuaré dient, tot i que és una forma etimològicament més genuïna, perquè redacto aquest article en un registre i una consciència lingüística que no m’ho permeten). De seguida m’adono que avui dia, per préssec de vinya, s’entén qualsevol varietat de préssec groc, d’aquells que tenen la carn ferma i groga, com també la pell, i que són més adequats que els altres per a fer-ne conserva. I que, per altra banda, són boníssim, sense la necessitat d’haver de dir que són “de vinya”.


                Tinc entès que originalment, el préssec de vinya era un préssec petitet, i molt dolç, amb la carn molt enganxada al pinyol, que es feia al secà (com les vinyes!), i que encara es fa en algunes zones, per exemple, de l’Alt Penedès, en petites produccions. Avui, però, un pagès difícilment podria assumir la producció i comercialització de l’autèntic préssec de vinya amb preus competitius.
He collit força fruita, al llarg de la vida. Sobretot quan era jovenot i em guanyava uns diners anant al jornal cada estiu. He collit, sobretot, peres i pomes. I també préssecs. Però mai no he tingut consciència d’haver collit ni un sol préssec de vinya.
Tinc la sensació que la llegenda urbana del préssec de vinya s’ha estès, sobretot, entre l’elit gastronòmica urbana i metropolitana desitjosa de tastar, sempre, allò que és “autèntic”. És un mite, com ho són les suposades virtuts de la majoria de vins fets a casa, o les postres d’elaboració pròpia que ofereixen molts restaurants. L’urbanita recalcitrant (que pot, perfectament, viure en un poble) no ha acabat d’entendre que les coses “autèntiques”, si ho són de veritat, es fan pagar, perquè al darrere hi ha una elaboració lenta i manual, o perquè responen necessàriament a produccions molt reduïdes. Ens han fet passar tantes vegades bou per bèstia grossa, al crit de paga’n dos i emporta-te’n tres, que ens hem acabat pensant que tenim el privilegi d’ensopegar sempre les ofertes més sensacionals, als productes més “autèntics”. Com si només hi poguéssim accedir nosaltres, i els altres paguessin sempre més diners pel mateix producte. Amb una etiqueta negra ens fan creure que consumim exclusivament qualitat suprema. Anem al supermercat i tornem carregats de coses que no necessitàvem, però que hem hagut d’endur-nos perquè ens ha semblat que, amb aquell preu, era una oportunitat única.

Vivim, doncs, contents i enganyats. Com amb el préssec de vinya.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 3 d'agost de 2014)

dijous, 14 d’agost del 2014

Notícies d'estiu

                Aquest estiu, els periodistes que no fan vacances, juntament amb els que fan substitucions temporals, estan entretinguts. És possible, fins i tot, que enguany tinguem un agost ben rendible des del punt de vista informatiu. Si valorem la magnitud de les notícies, de tota mena, que han aparegut en les últimes setmanes de juliol, no seria gens estrany que, ni que sigui per l’eco del que ja ha passat, l’agost encara tingui vida periodística.
Començant pels esports, que potser és la secció habitualment més ensopida de l’estiu (durant aquest període s’acostumen a omplir pàgines a base de rumors), tenim el cas del frau fiscal dels Messi, que sembla que rebrota. L’apartat d’internacional ha tingut, darrerament, un protagonisme clar. D’una banda, la coincidència, en pocs dies, de diversos accidents (o no tan accidents) aeris, com el de de Suiftair a Mali i, sobretot, l’abatiment d’un avió de Malaisia Airlines sobre el cel d’Ucraïna, que ha obert un debat internacional, de conseqüències imprevisibles, sobre el paper de Rússia en un conflicte que recorda el pols sinistre entre superpotències durant la guerra freda. D’altra banda, la cruenta revifada del conflicte armat que enfronta (potser amb igualtat de raons, però no de forces) israelians i palestins. En l’esfera econòmica, la compra de CatalunyaCaixa (on s’havien integrat, no fa pas tant, els actius de la nostrada Caixa de Manresa) per part del BBVA, un banc que fa molt de temps que va deixar de representar la burgesia basca, ha reobert ferides encara no tancades. L’entrada de Jaume Matas (expresident de les Balears i exministre d’Aznar) a la presó per tràfic d’influències, la publicació d’una versió tendenciosa de les balances fiscals, la trobada (per mostrar el xoc de sobiranies) entre Mas i Rajoy, o l’inefable manifest d’intel·lectuals nacionalistes espanyols titulat “Libres e Iguales”, entre d’altres, són alguns dels fets que han mantingut, i mantenen, la premsa entretinguda.



Quan ja semblava que el juliol no podia ser més intens informativament, però, fa poc més d’una setmana el món polític i social de casa nostra es va veure sacsejat per un fet que, per a molts catalans, ha suposat un enorme desencís. Es tracta de la notícia que alguns situen com el símptoma de la fi d’un cicle i d’una manera de fer, i que d’altres magnifiquen i posen en el centre del debat sobre el procés sobiranista. Jordi Pujol, el qui va ser president de la Generalitat durant vint-i-tres anys, va confessar haver tingut en situació irregular, a Andorra, durant més de trenta anys, una petita fortuna que havia heretat del seu pare. No entraré ara a valorar el fons d’aquesta notícia, però sí la seva repercussió mediàtica. Estic segur que l’argot periodístic deu tenir alguna expressió per anomenar una bomba informativa com aquesta. És a dir, una d’aquelles notícies que, des del moment en què apareix, genera una gran quantitat d’informacions derivades o paral·leles.
                Enguany, els treballadors estiuencs de diaris i televisions sembla que tenen feina. No els caldrà fer, doncs, com a aquell corresponsal tarragoní de l’Avui que, l’any 2000, va enviar diverses amenaces de bomba a institucions turístiques costaneres per generar, segons va confessar ell mateix, la notícia que després cobria.

(Article publicat a Regió7 el dia 3 d'agost de 2014)