Autoedició de qualitat

                Que la crisi afecta també el món editorial no és cap secret. Els llibreters venen menys llibres i, en conseqüència, les editorials han reduït tirades i nombre de títols que publiquen. Això, però, no ha frenat la creativitat dels escriptors, alguns dels quals, especialment aquells que volen donar a conèixer un primer llibre, opten per l’autoedició.

                Aviat podrem llegir en paper, per exemple, Perduts, el recull de relats que fa uns mesos l’amic Pep Garcia va donar a conèixer en format digital. Garcia ha fet el pas al paper gràcies als micromecenes que han fet les seves aportacions a través de la plataforma Verkami.

                Un altre cas és el de Jordi Marín Montfort, professor de ciències a l’institut Pius Font i Quer, que ha escrit una novel·la d’una qualitat literària inusual en el món de l’autoedició. Tota pedra fa paret és un text carregat d’una gran força sentimental, on l’autor, originari d’Ares del Maestrat, ha volgut deixar constància d’un món (el del seu poble), d’un llenguatge (el català del Maestrat, amb paraules i expressions d’una gran riquesa) i d’una experiència (la d’haver de deixar el poble i establir-se lluny de casa).

                La novel·la de Jordi Marín es recrea en la descripció d’escenes que defineixen el seu món literari, com la matança del porc en una masia als anys quaranta. Tots els qui hem marxat del poble per anar a viure més o menys lluny tenim una qüestió pendent amb els nostres orígens. Després del procés habitual de maduració en què un passa de renegar dels orígens (“odiava qualsevol intent d’adoctrinament familiar”) a sentir-los com a imprescindibles (“vaig adonar-me de la riquesa que m’havia transmès el uelo a cop de rosari toponímic”), el personatge creat per Marín, que té molt a veure amb ell mateix, acaba per assumir, en un moment crucial de la seva vida, la força de la pròpia identitat. “Som molt més que uns costum, una parla, una manera de ser. Som un paisatge”. Viure és com pujar una paret i “la família, la faena i els amics, això són les pedres del solament, però fins i tot això s’esmuny si no està ben ripiat”.

                De les històries que es creuen a la novel·la, totes relacionades amb membres d’una mateixa família, la que té més força és, segurament, la de la Carme, una dona que ha quedat sola després que, fa molts anys, va anar a viure a Barcelona (“mai no he estat casada i no he tingut fills, però sé millor que molta gent què és l’amor”), i que fa de mirall a la història del protagonista innominat. Per altra banda, l’interès, des del punt de vista de la llengua, és indiscutible. Sobretot en els diàlegs, es reprodueix amb gran exactitud la manera de parlar del Maestrat, aquell català occidental a mig camí entre el que es parla a Tortosa i el valencià, amb paraules com barral (porró), falsa (golfes) o panís (blat de moro), i expressions com “Ni fart de vi” o “menjar més que una revolta de riu”, que donen credibilitat als personatges.

                Alguna cosa passa quan bons llibres, com el de Pep Garcia o el de Jordi Marín, no troben un segell potent que es faci càrrec de la seva edició i distribució i hagin d’acabar autoeditats, que és, com qui diu, sinònim d’arribar només a amics i coneguts. Haurem d’esperar que la situació millori, o fer-nos més ressò d’allò que descobrim en un racó de llibreria .

(Article publicat al diari Regió7, el dia 19 d'agost de 2014)