A toc de timbal

 Qui més qui menys, al Bages, quan sent la paraula timbal (i encara més si va acompanyada de timbaler) pensa en el Bruc i en Santpedor, d’on era originari Isidre Llussà i Casanoves, un xicot que l’any 1808, amb un timbal que tot apunta que havia estat adquirit inicialment per convocar els obrers que treballaven en la construcció de l’ermita de Santa Anna, va acompanyar el sometent del seu poble en la batalla en què, a prop del Bruc, l’exèrcit enemic, molt més nombrós, va caure derrotat durant la Guerra del Francès. La llegenda atribueix bona part del mèrit de la victòria al ressò del timbal enmig de les muntanyes, que va fer creure als francesos que s’enfrontaven a un exèrcit portentós, i, per tant, converteix el jove timbaler en un heroi llegendari. Se n’han fet pel·lícules i se n’han escrit llibres, l’últim dels quals és El timbal del timbaler, de Jordi Vila (amb il·lustracions de Subi), un relat infantil que forma part d’una col·lecció (“Santpedor dins d’un conte”) en la qual l’autor fa un recorregut per alguns episodis de la història de Catalunya a partir d’històries situades a l’entorn del seu poble. Fins ara n’havien aparegut dos volums: El secret de Nisela (que se situa en època dels ibers i recrea, des de la ficció del conte d’aventures, alguns espais documentats per l’arqueologia) i Una dolça veu (ambientat en una edat mitjana castigada per la pesta), també amb il·lustracions de Subi. El timbal del timbaler té una veu narrativa força original, perquè és el mateix timbal qui explica el relat, que se cenyeix a la història d’Isidre Llussà (l’Isidret, el noi santpedorenc que, malauradament, va morir de malaltia poc després de la batalla), estudiada pels historiadors Anton Vila i Sala i Jaume Prat i Vila.

Cal valorar aquesta mena d’iniciatives més enllà de l’àmbit local, sobretot quan van acompanyades de rigor i qualitat. Jordi Vila és un mestre jubilat de fa poc que ha tingut sempre tres passions: la docència, la història i el seu poble. Tres passions que amb aquests llibres conflueixen. Aquest mateix any està previst que aparegui el quart volum de la col·lecció: Per 5000 florins d’or.

(Article publicat en el número de febrer de 2021 de la revista El Pou de la gallina)

Noms de casa

 

               Tothom que va créixer en un, sap que els pobles ja no són el que eren. És natural, tot canvia. Avui tenen més serveis, millors comunicacions i acostumen a estar més endreçats que, posem per cas, als anys setanta. Com diu la tia Bepeta, “los rics d’antes no tenien lo que tenim los pobres d’ara”, i això es fa encara més evident als pobles, tant si han crescut de forma desfermada perquè són a prop de la ciutat, com si han anat perdent habitants a marxes forçades. La població fluctua, els joves van a estudiar fora i quan tornen, si tornen, ho fan amb un aire cosmopolita que abans hauria resultat exòtic.

               Un símptoma curiós del canvi és l’evolució pragmàtica dels noms de casa. Com tothom sap, abans, als pobles, cada casa tenia un nom. De vegades, fins i tot, en podia tenir dos: un de públic i un malnom que només es feia servir d’esquena a l’afectat. Casa meva, per exemple, era coneguda a Alpicat com cal Fuster, per raons fàcils d’endevinar, però ningú no hauria gosat anomenar-la, davant de mon padrí, amb el nom de cal Taütaire, que és com molts en deien amb sornegueria perquè, en tant que fusters, també s’hi feien taüts quan algú traspassava. Avui trobem divertides aquesta mena d’històries i reivindiquem els noms de casa (fins i tot aquells que només es deien d’amagat i amb la boca petita) com a romanalla d’una identitat difuminada. Algunes famílies pengen el nom tradicional en una placa al costat o a sobre de la porta de casa, un senyal evident que l’ús d’aquell nom ha perdut vigència oral i ja només es pot reivindicar i pot perpetuar-se per escrit. En alguns pobles, fins i tot, s’ha fet una intervenció municipal que ha plantificat a cada porta el nom de casa corresponent. Als visitants, això, els fa molta gràcia i es passegen pel poble com qui es passeja per una mena de parc temàtic de la ruralia. Més d’un cop he imaginat què passaria si això es fes a la part vella del meu poble: els noms de casa més convencionals (cal Lluc, ca l’Amparito, cal Mingot, cal Tòfol...) es llegirien amb interès; els descriptius (cal Ton del Negre, ca la Sabonera, ca l’Angelet del Molí, cal Barberet, cal Fideu, cal Guarda...) arrencarien un somriure; els maliciosos (ca la Calces, cal Cagat, cal Bleda, cal Botifarra, cal Guerxo, cal Mata-rates, cal Poc-cul...) serien els més celebrats; els enigmàtics (cal Sei, cal Casson, cal Xana, cal Corxat, cal Quinco, cal Curruc, cal Mutxeris) despertarien certa fascinació. Els antropòlegs que qualsevol dia es posaran a estudiar aquest fenomen, però, han d’anar alerta, perquè també hi ha qui, per fer oblidar un nom que no li agrada o bé perquè acaba d’instal·lar-se en una casa adossada i ja es pensa que és “de poble”, posa una placa a la porta amb un nom que mai no havia dit ningú.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 7 de febrer de 2021)

Àngels afligits

                Hi ha actes abominables que mostren el costat més fosc de la naturalesa humana. Actes que ens costa entendre que formin part del comportament de les persones. Actes que, per por o per vergonya o per interessos, moltes vegades s’intenten amagar de l’opinió pública. Actes que, quan es coneixen, costen d’assimilar, resulta impossible d’explicar-los i, sovint, la literatura és l’única manera de parlar-ne.

Fa cinquanta anys que el mallorquí Guillem Frontera va escriure un relat escruixidor sobre tota mena d’abusos a què eren sotmesos els joves que estudiaven en un seminari per part d’alguns dels frares que, en teoria, havien d’ensenyar-los, educar-los i orientar-los en el camí de la fe, i els havien de guiar cap a la vocació sacerdotal en l’amor a Crist, a la Verge i al proïsme, tot respectant els tres vots franciscans d’obediència, castedat i pobresa. Frontera havia deixat el Seminari de Mallorca deu anys enrere i, per tant, el que feia era evocar i abocar, passat pel filtre de la literatura, un abús conegut que havia anat paint al llarg d’una dècada. Miquel Moragues i Gori Montcada són, en aquell relat, dos nens que entren al seminari amb deu anys i que, en uns pocs cursos, veuen –o pateixen en la pròpia carn— com un dels frares que fa de director espiritual i d’inspector descarrega les seves frustracions, com un depredador voraç, sobre els joves seminaristes, i tot això es produeix enmig d’un silenci més aterrador que contemplatiu, d’un clima pesant que no permet l’expansió jovenívola, i amb la complicitat de la resta de religiosos, tret d’alguna honorable excepció. L’any 1972, la novel·la de Frontera, que havia de publicar Laia (que aleshores tenia Ignasi Riera com a editor), va caure en mans d’un censor que, justament, era un capellà falangista a qui, quan va tenir l’original a les mans, li va semblar llegir els abusos que ell mateix havia comès amb absoluta impunitat i que, esborronat, va impedir-ne la publicació. Van haver de passar cinc anys –i la mort del dictador— fins que el 1977 Tyrannosaurus va poder veure la llum. La novel·la, que és un artefacte literari de primera qualitat, escrita amb una prosa sensorial i delicada que trasbalsa l’ànima del lector sense buscar l’efectisme fàcil, va aixecar una mica de polseguera en el seu moment, però en general va passar (i ha passat, fins ara) força desapercebuda. Per sort, Club Editor l’acaba de recuperar, revisada i amb un epíleg força revelador.

Tyrannosaurus és una novel·la rigorosament actual (pel tema i pel tractament que se li dona), que captiva per la prosa evocadora i pel dibuix d’uns personatges entranyables, veritables àngels afligits, condemnats a fer-se grans i descobrir la brutalitat en un món claustrofòbic i solitari.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 24 de gener de 2021)