dilluns, 26 de setembre del 2016

Allò desconegut

                Ramon Xuriguera –el germà de Joan Baptista, l’autor d’aquell cèlebre llibret verd anomenat Els verbs catalans conjugats— va ser (també com el seu germà) un de tantíssims intel·lectuals catalans que, en haver-se significat com a catalanista i d’esquerres, després de la Guerra Civil van haver d’exiliar-se. Va viure a França (d’on era la seva dona) fins a la mort, el 1966, però no va deixar de publicar articles en diverses publicacions de l’exili, fer traduccions (li devem, per exemple, la primera traducció catalana de Madame Bovary) i escriure novel·les, alguna de les quals encara inèdita. Ara, però, gràcies a la feina del seu biògraf, Josep Camps i Arbós, i a la bona predisposició d’una d’aquestes petites editorials imprescindibles (Fonoll), tenim l’oportunitat de llegir una de les obres que Ramon Xuriguera no va poder publicar en vida. Es tracta de Tres nits, una novel·la breu amb què va obtenir la “Copa Artística” als Jocs Florals de Montpeller l’any 1946.


                Tres nits és més la recreació d’un ambient, d’una atmosfera, que la construcció d’una trama. Segueix, d’entrada, i amb un narrador objectiu (de tall behaviorista), les pautes pròpies de la narrativa curta, amb unitat de temps (unes poques nits, a finals del segle XIX), espai (un poble innominat que recorda el Menàrguens on l’autor va néixer) i acció (algú que protagonitza bretolades i desestabilitza la convivència al poble). El plantejament, de fet, podria recordar una trama policíaca: dos dies seguits, l’adroguer es troba que li han trencat els vidres de l’aparador durant la nit. El poble es mobilitza, però les bretolades no s’acaben. De seguida, però, més que no pas en la resolució del misteri, la història se centra en el retrat d’un ambient carregat de malícia, enveges, desconfiança i hipocresia. Primer sospiten d’algun bevedor i de rivalitats amb el poble del costat, però ben aviat l’interès recau en els tres bojos del poble: el sabater (un home normal fins que li parlen de la guàrdia civil i es torna paranoic), l’Esquilet (un solitari vinculat a la desaparició i mort d’alguns gossos) i el fill de l’agrimensor (un xicot amb rampells de desequilibri que centrarà bona part de les sospites).

                Al capdavall, els fets que trasbalsen el poble serviran per fer aflorar rivalitats i odis que estaven latents. Els fets destapen velles ferides i es recuperen velles rivalitats, d’origen social, entre els habitants. Es desenterren “velles disputes que havien dividit abans el poble”. Al capdavall, la novel·la parla de les conseqüències funestes de la ignorància, que pot portar a la psicosi col·lectiva, amb resultats imprevisibles. Perquè, com diu el narrador cap al final, “el perill, com la por, neix potser d’allò que no s’entèn”.

(Article publicat al suplement Lecutura, del diari Segre, el dia 25 de setembre de 2016)

dimecres, 14 de setembre del 2016

Som on som

                El gran Quimi Portet, un dels músics més valuosos del país, va patir fa mesos un incident d’aquells que, malauradament, es repeteixen tot sovint a casa nostra. Va demanar un cafè amb llet en un trajecte entre Formentera i Eivissa, amb Baleària, i el cambrer li va dir que el podia atendre en gallec, en espanyol, en anglès, en francès i, fins i tot, en italià, però que en català no. Portet ho va denunciar a la xarxa i no van faltar els comentaris que li retreien estretor de mires o que l’insultaven directament per provocar el linxament d’un pobre cambrer políglota que parlava totes les llengües menys la pròpia del lloc on treballa. La víctima, doncs, com passa tant sovint en aquestes situacions de discriminació lingüística, va passar a ser tractada de botxí i el linxament, al capdavall, el va patir el mateix Quimi Portet. Si no hi estiguéssim tan habituats, hauríem d’estar al·lucinant.


                La situació es repeteix, amb variables, diverses vegades cada dia arreu del territori de parla catalana. Els qui tendim a mantenir-nos en la nostra llengua a casa nostra, quan aquesta és el català, hi estem acostumats. És d’agrair que, de tant en tant, quan la víctima és una persona pública amb ressò social, en comptes de deixar-ho córrer i atribuir l’incident a les circumstàncies a què un s’acaba acostumant a viure en aquest racó de món, ho denunciï.
                Ara mateix, en molts bars, restaurants, botigues i oficines públiques et poden atendre en castellà, en anglès, en francès i ves a saber en quantes llengües, però sovint no ho poden fer en català, llengua en la qual, de vegades, ni tan sols t’entenen. Un cop, mentre feia cua per comprar una entrada per al CCCB, als qui hi havia al meu davant els van atendre en anglès i francès respectivament. Quan em va tocar el torn, el mateix xicot que havia respectat la llengua dels turistes que m’havien precedit, endevineu en quina llengua se’m va adreçar, a mi?
                Aquesta actitud, naturalment, dóna per suposat que hi ha una llengua important i poderosa, el castellà, que tots els espanyols estem obligats a dominar i, per tant, a utilitzar quan ens adrecem a algú que no coneix l’altra llengua, la feble i desgraciadeta, el català, que està molt bé com a manifestació folklòrica. Per què a Catalunya cal entendre i parlar el català si coneixem la llengua de tots els espanyols?
                Per això, quan parlen del procés de normalització lingüística del català com una fase superada, quan diuen que el català gaudeix de bona salut, quan fins i tot hi ha qui s’atreveix a denunciar actituds discriminatòries del català cap al castellà, un calfred em recorre l’espinada i penso que el camí que encara hem de recórrer per arribar a poder viure amb normalitat en la nostra llengua serà llarg i pesat. Molt llarg i molt pesat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de setembre de 2016, i també a El Pou Digital)

dilluns, 12 de setembre del 2016

Maniquí de can Jorba

L’Eulàlia és una nena molt malalta que, l’any quaranta, amb nou anys, somnia en ser maniquí i sortir a les revistes com la que publicaven els magatzems Jorba, en la filial barcelonina dels quals treballa el seu pare. La curació de l’Eulàlia arribarà de la mà d’un metge conegut de la família paterna, ni més ni menys que el pediatra Simeó Selga. El paper dels manresans i de Manresa a la novel·la A punt d’estrena (Columna, 2016), de Maria Carme Roca, és secundari, però suficient per cridar l’atenció del lector bagenc, especialment si compta amb una certa edat.


                El món de la costura plana al llarg de tota la història (el títol dels 72 capítols juga amb el llenguatge de la confecció tèxtil) i, seguint aquest patró, podríem dir que la novel·la està prou ben cosida. L’autora va sembrant incògnites que mantenen l’atenció i, al capdavall, el món de la moda és només la circumstància, l’excusa, per parlar, com la majoria de novel·les que repassen el recorregut vital d’un personatge, de les grans passions: l’ambició, la maldat, l’amor, el desengany... Maria Carme Roca té, a més, l’habilitat de recrear una època, una Barcelona i un ambient que farà les delícies dels qui ho recorden. Així, per exemple, amb els personatges de ficció s’hi barregen personatges reals, com el doctor Selga o l’actor Joan Capri. L’autora s’ho fa venir bé per incloure en la trama fets històrics com el casament de la duquessa d’Alba, o quan el FNC va penjar una senyera a Montserrat, o el polèmic comentari del senyor Galinsoga, director de La Vanguardia (“Todos los catalanes són una mierda”), durant una missa en català, o la vaga dels tramvies, o el Congrés Eucarístic... Però també són freqüents les referències a qüestions de la vida quotidiana, com els productes populars de l’època (Norit, Cerebrino Mandri, màquines de cosir Singer o cuines Corberó), l’ús de les lavatives, la tradició de l’ou com balla o l’estrena de la pel·lícula Gilda al Coliseum.

                L’Època i la geografia urbana barcelonina són, doncs, al costat de l’Eulàlia (i la seva atribolada vida professional i sentimental), les protagonistes d’A punt d’estrena. Sense menystenir algun personatge secundari interessant, com l’àvia Consol, senyora d’aire aristocràtic, que viu com si s’hagués quedat al segle XIX.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de setembre de 2016)