Salt de plens

 

Hi ha qui duu una vida literària i hi ha qui, de la vida, en fa literatura. Hi ha escriptors que fan literatura amb poca vida i d’altres que, en canvi, plasmen la vida a cada pàgina o, fins i tot, a cada ratlla: aquests darrers, sovint, són els poetes. Perquè la vida, com la bona literatura, està feta de sentiments i emocions. I hi ha novel·les que no podrien haver estat escrites per qualsevol escriptor. És el cas de la darrera novel·la del castellnouenc Jeroni Muñoz, Salt de plens (El Gall Editor, 2023), que va merèixer el Premi de Narrativa Vila de Lloseta. Sense un coneixement profund de la muntanya, sense haver-la trepitjat i viscut en comunió, hauria estat impossible escriure una novel·la com aquesta, plena de vida, de poesia, de simbologia patumaire, de profunditat reflexiva, d’aproximacions a temes com la dificultat d’estimar o fer les paus amb el passat, i, sobretot, plena de muntanya.

La trama és senzilla i universal: dos personatges, un pare i un fill, es retroben, entre ells i amb ells mateixos, i emprenen, amb la gossa Xicra i amb algun fantasma del passat, la travessa de Cavalls del Vent a les serres del Cadí i del Moixeró. Hi ha moltes passes recorregudes, en aquesta història, tot i que el camí que recorren els personatges és, sobretot, interior. El paisatge es converteix des del principi en un protagonista indiscutible. De vegades, com a mirall de l’ànima. Altres cops, com a desencadenant de records. Sovint, com a veritable força motora.

Hi ha molta vida contemplativa, a les pàgines de Salt de plens, però no es tracta d’una contemplació estàtica, sinó que es fa caminant, entre cingles, tarteres i corriols; entre pluja, neu o vent; sense que importi massa el punt d’arribada, sinó sobretot el camí. I pel camí Muñoz fa una exhibició magistral de domini de la descripció, de precisió en l’ús del vocabulari relacionat amb la natura, amb les plantes, amb els ocells, amb els animals, amb els rocs... Una exhibició literària que convida el lector a recórrer el periple físic dels personatges i a conèixer les seves vides, els seus drames particulars, les seves circumstàncies.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de maig de 2023)

Cases sense llibres

 Soc dels qui, quan entra en una casa on no havia estat abans, miro quins llibres tenen als prestatges. La presència, la disposició, la quantitat i la qualitat dels llibres que trobem a casa d’algú dona informació sobre els seus habitants. Com també en donen els elements decoratius, l’estil dels quadres penjats a les parets, la presència i les característiques dels animals de companyia o el gruix de pols acumulat sobre els mobles. Que hi hagi molts llibres o n’hi hagi pocs, que tots estiguin concentrats en un mateix espai o repartits, que majoritàriament es tracti de novel·les romàntiques o de tractats filosòfics... són indicadors que ens poden ajudar a conèixer els amfitrions. Una informació, però, que caldrà ampliar, si pretenem relacionar-nos amb el propietari o llogater de l’immoble, perquè d’entrada no sabrem si els llibres són seus, si realment se’ls ha llegit o si no hi ha cap llibre perquè tot el que llegeix ho agafa en préstec de la biblioteca o perquè els llibres, un cop acabats, els regala a algú o els ven per internet.

Som el que llegim, és cert, i som els nostres llibres. Però també som el que fem, el que vivim i on vivim. Casa nostra parla de nosaltres.

L’absència de llibres, tanmateix, difícilment converteix els ocupants d’un habitatge automàticament en persones poc interessants, com afirmava Màrius Carol en el seu article d’opinió a La Vanguardia el dia de Sant Jordi: «Així que, si en una casa no veiem llibres, és que no hi ha ningú. Almenys, ningú que ens pugui interessar». A banda d’esnob i superficial, em sembla una afirmació desencertada. I ho dic jo, que estimo els llibres, en tinc la casa plena i no m’imagino la vida sense llegir. Entenc la reflexió que hi ha darrere les paraules de Carol, i més en el context de la data en què les va publicar: cal que ens envoltem de llibres, perquè llegir ens converteix (o ens pot arribar a convertir) en persones més cultes, més sensibles, més nobles, més riques, més desvetllades, més felices, amb millor coneixement de la naturalesa humana... i, per tant, en persones potencialment més interessants. Això, però, no converteix els qui no llegeixen en persones que no tenen interès. ¿De debò no heu conegut ningú que, tot i no haver llegit mai un llibre, té un bagatge de la vida, un coneixement del món o una capacitat innata per a la conversa que ens el mostra com una persona interessantíssima? Us puc assegurar que jo n’he conegut unes quantes i estic convençut que m’entendreu si, com jo, procediu d’un entorn modest, humil, rural, sense avantpassats amb títol universitari (i, per tant, sense llibres als prestatges), on les primeres novel·les que van entrar van ser les que regalaven a «La Caixa» als anys 70 i 80.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de maig de 2023)

En un món normal

 

Què vol dir, un món normal? Aquest en què vivim, és normal? O bé, normal seria aquell món en què ens agradaria viure? Un món normal potser hauria de ser un món ideal, regit per la dignitat de les persones que es respecten i que actuen amb responsabilitat i justícia, aquell en què la diferència per motius de gènere, de raça o de procedència (ni geogràfica ni social) no condicionés ningú a l’hora de complir els seus desitjos o assolir les seves aspiracions. L’ideal seria un món dominat per la igualtat i la llibertat, i on un comentari com aquest no semblaria ingenu, sinó natural.

En un món normal, doncs, no hauria de ser notícia que una dona, un homosexual, un negre, un estranger o el fill de la portera fossin candidats a ocupar un càrrec polític important o a dirigir una gran empresa. Un món normal seria aquell en què no caldria preocupar-se per la paritat de gènere perquè ja es produiria de forma espontània, on el color de la pell no seria percebut com una diferència i on les preferències afectives (com les literàries, musicals o gastronòmiques) formarien part de la vida personal de cadascú, que pot interessar la resta, però no pas per opinar-ne ni, encara menys, per atacar-la. En un món normal l’insult gratuït desqualificaria automàticament aquell que el profereix. En un món normal els humans ens respectaríem els uns als altres, sense estar condicionats per particularitats privades. En un món normal els individus i els col·lectius haurien de poder prendre decisions sobre com volen viure, sense que altres individus o altres col·lectius decidissin per ells. En un món normal no hi hauria d’haver diferències i ningú no s’aprofitaria de la igualtat en benefici propi. En un món normal tothom respectaria aquell principi universal segons el qual la pròpia llibertat acaba allà on el seu exercici impedeix que un altre pugui ser lliure. I en un món normal, és clar, no hauria de ser necessari recordar tot això.

Estic segur que hi ha qui llegeix aquesta reflexió amb un punt de condescendència o que, directament, se’n riu, tenint-la per ingènua. La naturalesa humana és la que és i tal vegada és massa utòpic aspirar a la normalitat. També estic convençut que hi ha qui viu feliç en el conflicte, en l’estirabot, en l’aversió a la diferència i en l’escopinada verbal i que, quan es planteja evidències com les exposades més amunt, s’apuntala a la barra del bar o engega Twitter i vomita comentaris com «quin món més avorrit» o «quina colla de babaus il·lusos!», per posar un parell d’exemples més o menys suaus. Potser tenen raó aquells que es miren el món com una batalla perduda o com un abocador d’on cal aprofitar les escorrialles per a benefici personal. Però aquest, per a mi, no serà mai un món normal, perquè no és el món que vull.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 30 d'abril de 2023)