Tinc
ganes d’explicar una anècdota que explica alguna cosa de la situació
lingüística que vivim. Fa unes setmanes volia anar a dinar al Hard Rock Café
que hi ha a Barcelona, a la Plaça de Catalunya. Hi havia molta gent i, com que
no havia reservat taula, em vaig témer que no en trobaria. Per això, vaig demanar
directament al xicot que em va rebre si ho tenien ple. De seguida vaig veure
que no m’entenia i vaig reformular la pregunta amb unes altres paraules, demanant-li
si hi havia lloc. Com que continuava sense desxifrar els meus mots, vaig acabar
parlant-li en castellà i, efectivament, em va confirmar que, si volia dinar
allà, hauria d’esperar una estona llarga. Estic convençut que els responsables
del Hard Rock Café seleccionen detingudament el personal. Estic segur que
demanen una sèrie de característiques personals i competència en diferents
idiomes. No dic pas que sigui sorprenent, ni escandalós, però sí que resulta
altament simptomàtic que entre els requisits
per treballar al local de Barcelona no hi hagi el de, com a mínim, entendre el
català.
Un
fenomen sociolingüístic insòlit que es dona a Catalunya és la proliferació,
cada vegada més estesa sobretot en grans zones urbanes, de persones que parlen
diverses llengües però no coneixen la llengua pròpia del territori, que és una
de les dues llengües oficials al país. Sovint, a més, aquestes persones
treballen de cara al públic i, per tant, són capaços d’entendre i adreçar-se a
la clientela en castellà, anglès, francès, alemany o italià, però són incapaços
de fer-ho en català, una llengua que de vegades ni tan sols entenen. I la
conclusió és tan evident que fa vergonya haver de recordar-la: si no entenen el
català és perquè no els cal.
Paral·lelament
a aquest fenomen, resulta que tot sovint, en alguns mitjans i, de manera
constant, a les xarxes socials, es vol mostrar una realitat lingüística completament
tergiversada i s’assegura que molts catalans (implícitament associats amb
l’independentisme) practiquem el canibalisme més salvatge amb els qui gosen
utilitzar el castellà a casa nostra. Com a reacció a aquest intent de
contaminació mediàtica, apareixen també milers de testimonis que confirmen
l’evidència: que a Catalunya es pot viure perfectament només en castellà, sense
atacs per part de ningú. Així, sovint llegim comentaris benintencionats del
tipus: “Estudié un año en Cataluña
y no tuve ningún problema con el idioma”, “Mis padres llevan más de cincuenta
años en Cataluña y no hablan ni una sola palabra en catalán”, “Cuando ven que
no hablo catalán, enseguida cambian de lengua”.
Hem arribat al punt, doncs,
en què per mostrar la nostra bondat hem d’anar recordant aquesta realitat i ens
oblidem de recordar-ne una altra: que a Catalunya és impossible viure en català.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de juliol de 2018)