dijous, 12 de juliol de 2018

Llengua i ús

                Pels volts de 1990 van tenir un cert ressò mediàtic alguns debats relacionats amb l’ús del català. Per una banda, hi havia la polèmica entre els defensors del català heavy (més propers als principis fabrians i a les solucions lingüístiques tradicionals) i els defensors del català light (disposats a admetre com a bones totes les formes d’ús habituals al carrer, per més que fossin interferències del castellà més o menys reversibles). Per l’altra,va ser just aleshores que van començar a ressonar alguns atacs virulents en contra del model escolar basat en la immersió lingüística. És significativa, en aquest sentit, una portada del diari ABC de 1993 que, amb un primer pla de Jordi Pujol que ocupava tota la pàgina, titulava: Igual que con Franco, pero al revés: persecución del castellano en Cataluña. I també va ser llavors quan es va iniciar el debat sobre la vitalitat i la salut del català. De fet, coincidint amb certa eufòria institucional per l’augment del coneixement passiu, va aparèixer un corrent sociolingüístic que adoptava una visió més aviat pessimista en relació al futur. Entre tota la bibliografia que es va generar, potser el document que va tenir més ressò va ser el llibret que, amb voluntat de manifest, van publicar Modest Prats, August Rafanell i Albert Rossich, titulat El futur de la llengua catalana (Empúries, 1990). Sostenien que, si no hi havia canvis importants en les polítiques lingüístiques i en l’actitud dels parlants que revertissin la tendència, aquesta llengua podia desaparèixer en una cinquantena d’anys.


N’han passat trenta i no sembla que els auguris més apocalíptics s’hagin d’acomplir en el termini anunciat, però la situació del català tampoc no ha millorat gens i la tendència es maté. L’erosió de la llengua a causa del contacte amb una altra de més poderosa avança imparable.D’altra banda, només cal obrir el diari per veure que els atacs a la immersió lingüística (un model integrador de resultats contrastats) han anat en augment. Finalment, la tendència que apuntaven Prats, Rossich i Rafanell s’ha mantingut: el català perd parlants. Segons un informe presentat a primers de juny per Plataforma per la Llengua, entre 2003 i 2013 van desaparèixer 300.000 parlants habituals de català. I anar fent.

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de juliol de 2018)

Cap comentari:

Publica un comentari