La
sociolingüística defineix com a bilingües les persones o comunitats que
utilitzen indistintament dues llengües. La definició, doncs, sembla molt clara.
A la pràctica, però, aquesta definició fa aigües, perquè pressuposa unequilibri
impossible. Si bé hi ha algunes persones efectivament bilingües, són molt pocs
els qui a l’hora de la veritat usen una o altra llengua en tots els àmbits, per
exemple, a l’hora d’adreçar-se a un desconegut. Podem afirmar, doncs, que
Catalunya és una comunitat de parlants bilingües? No, de cap manera. Com a
molt, hi ha un cert bilingüisme institucional.
A Catalunya hi ha,
sobretot, dos perfils de parlants: els qui s’expressen en català i castellà (amb
més o menys preferència cap a una o altra llengua) i els monolingües en
castellà. I també hi ha (a dins, especialment, del primer grup) un percentatge
segurament gens menyspreable de poliglotes: persones que dominen diverses
llengües i les utilitzen quan és necessari. I és cap aquí que potser s’hauria
de tendir: de l’ideal bilingüe a l’ideal poliglota. Perquè el bilingüisme com a
situació lingüística ideal és una farsa. Qui més en defensa les virtuts
acostuma a ser aquell que utilitza només la llengua més poderosa i dona per
suposat, per tant, que els bilingües han de ser els altres. En realitat, doncs,
la defensa del bilingüisme sempre amaga una situació de substitució d’una
llengua feble per una llengua forta (tots els processos de substitució
lingüística han passat per una etapa més o menys llarga de convivència entre
dues llengües). I quina és, a casa nostra, la llengua més poderosa i forta,
entre les dues llengües oficials? La que només trobem en uns pocs mitjans de
comunicació? La que és gairebé absent al cinema? La que acostuma a usar-se a
les classes, però no al pati? La que no tria gairebé cap youtuber? La que cada
cop obvien més les pancartes reivindicatives? La que pràcticament no existeix
als jutjats? La que abandonen automàticament la majoria de catalanoparlants en
una conversa on hi ha un únic castellanoparlant (fins i tot si entèn el català)?
O bé l´única que tothom sap parlar i parla? La que s’usa majoritàriament a
l’hora d’adreçar-se a un desconegut? La que té centenars de milers de parlants?
La que compta amb diversos estats al darrere? La primera que aprenen els
migrants quan arriben a casa nostra? La que utilitzen molts catalanoparlants
quan s’expressen a través de les xarxes socials?
Pau
Vidal, en el seu llibre El bilingüisme
mata (Pòrtic, 2015), ho té clar: “fer iguals davant la llei dues llengües
tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”. I això caldrà tenir-ho
present, també, en el cas d’una futura República Catalana que hauria de voler
ser poliglota, però en la qual, d’entrada, hi continuarà havent una llengua
forta (el castellà) i una de feble (el català).(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de maig de 2019)