Quin bilingüisme?

                La sociolingüística defineix com a bilingües les persones o comunitats que utilitzen indistintament dues llengües. La definició, doncs, sembla molt clara. A la pràctica, però, aquesta definició fa aigües, perquè pressuposa unequilibri impossible. Si bé hi ha algunes persones efectivament bilingües, són molt pocs els qui a l’hora de la veritat usen una o altra llengua en tots els àmbits, per exemple, a l’hora d’adreçar-se a un desconegut. Podem afirmar, doncs, que Catalunya és una comunitat de parlants bilingües? No, de cap manera. Com a molt, hi ha un cert bilingüisme institucional.

                A Catalunya hi ha, sobretot, dos perfils de parlants: els qui s’expressen en català i castellà (amb més o menys preferència cap a una o altra llengua) i els monolingües en castellà. I també hi ha (a dins, especialment, del primer grup) un percentatge segurament gens menyspreable de poliglotes: persones que dominen diverses llengües i les utilitzen quan és necessari. I és cap aquí que potser s’hauria de tendir: de l’ideal bilingüe a l’ideal poliglota. Perquè el bilingüisme com a situació lingüística ideal és una farsa. Qui més en defensa les virtuts acostuma a ser aquell que utilitza només la llengua més poderosa i dona per suposat, per tant, que els bilingües han de ser els altres. En realitat, doncs, la defensa del bilingüisme sempre amaga una situació de substitució d’una llengua feble per una llengua forta (tots els processos de substitució lingüística han passat per una etapa més o menys llarga de convivència entre dues llengües). I quina és, a casa nostra, la llengua més poderosa i forta, entre les dues llengües oficials? La que només trobem en uns pocs mitjans de comunicació? La que és gairebé absent al cinema? La que acostuma a usar-se a les classes, però no al pati? La que no tria gairebé cap youtuber? La que cada cop obvien més les pancartes reivindicatives? La que pràcticament no existeix als jutjats? La que abandonen automàticament la majoria de catalanoparlants en una conversa on hi ha un únic castellanoparlant (fins i tot si entèn el català)? O bé l´única que tothom sap parlar i parla? La que s’usa majoritàriament a l’hora d’adreçar-se a un desconegut? La que té centenars de milers de parlants? La que compta amb diversos estats al darrere? La primera que aprenen els migrants quan arriben a casa nostra? La que utilitzen molts catalanoparlants quan s’expressen a través de les xarxes socials?

                Pau Vidal, en el seu llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), ho té clar: “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”. I això caldrà tenir-ho present, també, en el cas d’una futura República Catalana que hauria de voler ser poliglota, però en la qual, d’entrada, hi continuarà havent una llengua forta (el castellà) i una de feble (el català).

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de maig de 2019)

La mort en vida (a propòsit de "La mort lenta", de Xavier Mas Craviotto)

                “Soc massa jove perquè el món em faci tanta mandra”, diu l’Aram, el protagonista amb nom de metall de La mort lenta, la novel·la del navassenc Xavier Mas Craviotto, que va merèixer el premi Documenta i que s’ha convertit en una de les propostes literàries més interessants de la temporada. La mort lenta parla de tres personatges joves, molt ben “cartografiats”, que tanquen etapes. D’entrada, hi ha dos germans (l’Aram –estrany, solitari, intel·ligent, callat, misteriós— i la Lena –possessiva, pràctica, sensible—), que van perdre els pares en un accident, la qual cosa va unir-los fins al punt que viuen en el mateix pis. L’arribada d’una antiga parella del noi, la Laia (egoista, inconstant i “addicta a la pèrdua”), genera un peculiar triangle que sacseja la convivència entre els germans i desencadena tot un seguit de trasbalsos emocionals.

                És una història narrada com si fos un mosaic, una mena de puzzle, fàcil de recompondre, que comença amb un epíleg i acaba amb un pròleg, on l’ordre dels capítols no és cronològic: la narració va endavant i endarrere en el temps, però cada cosa s’explica quan s’ha d’explicar. A més, s’hi intercalen unes “notes per a la cartografia d’un jo” que ajuden a conèixer i entendre l’Aram i la Lena, dos germans que es complementen com una mà i un guant, com dues cares d’una mateixa moneda. Molts capítols interpel·len directament el lector amb un “imagina’t” que es va repetint a l’inici de cada frase, o de cada paràgraf, en forma d’anàfora, una figura retòrica (molt rodorediana) que l’autor explora i explota a bastament, com també fa amb la comparació o la metàfora. I és que en alguns passatges La mort lenta entra en el terreny de la prosa poètica.

                Pot semblar contradictori, si tenim en compte que l’autor només té 23 anys, però La mort lenta mostra una gran maduresa literària i una gran capacitat d’invitació a la reflexió. És un cant a la lentitud que, en mans d’una persona tan jove resulta, avui dia (en què tot va accelerat), un fenomen sorprenent. Al mateix temps, però, l’edat permet a l’autor parlar de la joventut amb un directe coneixement de causa i, en conseqüència, fer-ne un retrat que s’allunya de qualsevol tòpic dels que acostumen a banalitzar aquesta etapa de la vida. La fusió d’aquestes dues característiques (maduresa i joventut) permeten a Xavier Mas Craviotto crear una novel·la formalment agosarada, però reflexiva en el contingut. Hi llegim afirmacions que gairebé podrien formar part d’un llibre de poesia, o de filosofia: “la vida és un temps d’espera”, “és un naufragi, la vida”, “som una tara”, “la moral ens allunya de l’animal que portem dins”... Hi descobrim l’experiència d’uns joves que “han entès que arriba un dia que tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure”. Al capdavall, descobrim que es pot ser jove i estar cansat de viure, que es pot ser jove i entrar en l’etapa de la mort lenta: “la mort de tot allò que no és matèria. La mort de tot allò que va perdent la vida i la raó de ser sense que ens n’adonem. La mort de tot allò que, dia a dia, va buidant-se de sentit”, la mort, en fi, d’aquells que “de la seva ínfima existència, l’únic que els queda viu és precisament el cos”.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 11 de maig de 2019)

Em salvo sola

Algunes coses sí que estan canviant en el tema de la discriminació per motius de gènere, però no podem dir que estiguem vivint en una societat en la qual hagi desaparegut aquesta discriminació. Ni de bon tros. La ignomínia que representen els casos de violència masclista són només la punta de l’iceberg. Només cal recordar un parell d’evidències: les dones cobren, de mitjana, sous més baixos i, per més que estiguin sotmeses a horaris laborals tan llargs com els dels homes, carreguen molt més, en general, amb les tasques domèstiques. És clar que han canviat coses, però, digui el que digui la llei, ens trobem encara lluny de la igualtat efectiva.

I, malgrat tot, s’avança. Si bé les dones de la nostra generació tenen més drets i llibertats que les nostres padrines (que, per norma general, passaven de la submissió davant del pare a la submissió davant del marit i, per descomptat, quedaven sotmeses a una legislació i uns costums clarament discriminatoris), les generacions més joves tenen clar que encara queda camp per córrer. La feina feta en moltes famílies, a les escoles o als casals dels barris, el ressò mediàtic de les reivindicacions feministes dels últims anys, la lluita social contra els estereotips... Tot plegat contribueix a augmentar l’autoestima de gènere de moltes noies joves, que ja no se senten (ni permeten que les facin sentir) inferiors a ningú.

Al certamen literari que, com cada any pels volts de Sant Jordi, s’ha organitzat a l’institut on treballo, enguany proposàvem la redacció d’un microrelat (d’unes 80 paraules) que partís de la pregunta “Qui va matar el drac?”. Era una proposta més o menys lúdica que, amb una simple pregunta, convidava a desplegar un ampli ventall de possibilitats creatives: des de la picada d’ullet al gènere criminal, fins a la reinterpretació de la coneguda llegenda de Sant Jordi. Molts alumnes es van allunyar de la llegenda clàssica i van interpretar el drac d’una manera lliure, com un enemic simbòlic a abatre (les drogues, la repressió política, el racisme o, naturalment, el masclisme). Alguns van identificar el drac amb un valor positiu en perill de desaparèixer, com la imaginació o l’esperança. Altres van capgirar la llegenda tradicional i van convertir el drac en una pobra víctima. I en va haver una bona colla que van fer una versió feminista (o, simplement, femenina) de la llegenda, en la qual no és el cavaller valent qui salva la princesa, sinó la princesa que se salva sola o que, gràcies a la seva habilitat dialèctica, convenç el drac que no la devori o arriba a aconseguir l’admiració de la bèstia i el seu amor incondicional. En algun cas, fins i tot, els papers s’inverteixen de tal manera que és la princesa qui salva un cavaller poruc.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de maig de 2019)

La Buresa novel·lada

                Manresa, anys 20. Una ciutat on la indústria tèxtil ha fet prosperar algunes famílies, on els rics van a ballar a Casino i la gent humil a l’Ateneu, on les reivindicacions obreres es reprimeixen amb duresa, on els magatzems Jorba estan en plena efervescència i s’està preparant el IV centenari de la visita ignasiana. La Manresa, doncs, de fa un segle. La Maria Dolors (o Dolors, o Dolores, o Dulores) és una noia jove que prové d’una família de masovers de la Llavinera i arriba a la ciutat per fer de cuinera a casa d’un notari i la seva família que viuen (poca broma!) en un pis de l’edifici de la Buresa. La promesa del Julián (o Culian, o Julià), el fill del notari, acaba de suïcidar-se.

                Aquesta és l’arrencada de La cuinera dels senyors (L’Albí, 2019), la darrera novel·la de la manresana Imma Cortina. Una història que es pot llegir com una recreació d’una ciutat i d’una època, però també (i sobretot) immersos en la peripècia de la protagonista que, presa de l’enyor cap a la terra i la família que ha deixat al camp, es veu de cop a la ciutat, cuinant per als senyors i descobrint la bondat i la maldat del món. I la protagonista ens ho explica en primera persona, amb una desimboltura i una naturalitat que de vegades recorda algun personatge rodoredià. Perquè l’estil és un altre dels encerts de La cuinera els senyors. La Dolors s’expressa amb una prosa creïble, carregada d’expressions populars i del vocabulari propi d’una noia de la seva condició social i esquitxa la novel·la amb un “valga’m Déu!” per aquí i un “ai, ves!” per allà, i utilitza frases fetes com “el semblar fa ruc” o “d’un pet en fa cent esquerdes”. Com també és un encert la construcció dels personatges, especialment de la protagonista i del Culián, dos cors solitaris que al llarg de la història van travant una relació ben peculiar.

                Si l’any 2015, amb Només ho saben les muntanyes, Imma Cortina ja es presentava com una lectora veterana amb domini de l’escriptura i una notable capacitat fabuladora, amb La cuinera dels senyors es consolida com una de les veus narratives més interessants de la Catalunya central.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2019)