dilluns, 13 de maig de 2019

La mort en vida (a propòsit de "La mort lenta", de Xavier Mas Craviotto)

                “Soc massa jove perquè el món em faci tanta mandra”, diu l’Aram, el protagonista amb nom de metall de La mort lenta, la novel·la del navassenc Xavier Mas Craviotto, que va merèixer el premi Documenta i que s’ha convertit en una de les propostes literàries més interessants de la temporada. La mort lenta parla de tres personatges joves, molt ben “cartografiats”, que tanquen etapes. D’entrada, hi ha dos germans (l’Aram –estrany, solitari, intel·ligent, callat, misteriós— i la Lena –possessiva, pràctica, sensible—), que van perdre els pares en un accident, la qual cosa va unir-los fins al punt que viuen en el mateix pis. L’arribada d’una antiga parella del noi, la Laia (egoista, inconstant i “addicta a la pèrdua”), genera un peculiar triangle que sacseja la convivència entre els germans i desencadena tot un seguit de trasbalsos emocionals.


                És una història narrada com si fos un mosaic, una mena de puzzle, fàcil de recompondre, que comença amb un epíleg i acaba amb un pròleg, on l’ordre dels capítols no és cronològic: la narració va endavant i endarrere en el temps, però cada cosa s’explica quan s’ha d’explicar. A més, s’hi intercalen unes “notes per a la cartografia d’un jo” que ajuden a conèixer i entendre l’Aram i la Lena, dos germans que es complementen com una mà i un guant, com dues cares d’una mateixa moneda. Molts capítols interpel·len directament el lector amb un “imagina’t” que es va repetint a l’inici de cada frase, o de cada paràgraf, en forma d’anàfora, una figura retòrica (molt rodorediana) que l’autor explora i explota a bastament, com també fa amb la comparació o la metàfora. I és que en alguns passatges La mort lenta entra en el terreny de la prosa poètica.


                Pot semblar contradictori, si tenim en compte que l’autor només té 23 anys, però La mort lenta mostra una gran maduresa literària i una gran capacitat d’invitació a la reflexió. És un cant a la lentitud que, en mans d’una persona tan jove resulta, avui dia (en què tot va accelerat), un fenomen sorprenent. Al mateix temps, però, l’edat permet a l’autor parlar de la joventut amb un directe coneixement de causa i, en conseqüència, fer-ne un retrat que s’allunya de qualsevol tòpic dels que acostumen a banalitzar aquesta etapa de la vida. La fusió d’aquestes dues característiques (maduresa i joventut) permeten a Xavier Mas Craviotto crear una novel·la formalment agosarada, però reflexiva en el contingut. Hi llegim afirmacions que gairebé podrien formar part d’un llibre de poesia, o de filosofia: “la vida és un temps d’espera”, “és un naufragi, la vida”, “som una tara”, “la moral ens allunya de l’animal que portem dins”... Hi descobrim l’experiència d’uns joves que “han entès que arriba un dia que tens la sensació d’haver-ho vist tot, d’haver-ho conegut tot, d’haver viscut tot el que es pot viure”. Al capdavall, descobrim que es pot ser jove i estar cansat de viure, que es pot ser jove i entrar en l’etapa de la mort lenta: “la mort de tot allò que no és matèria. La mort de tot allò que va perdent la vida i la raó de ser sense que ens n’adonem. La mort de tot allò que, dia a dia, va buidant-se de sentit”, la mort, en fi, d’aquells que “de la seva ínfima existència, l’únic que els queda viu és precisament el cos”.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 11 de maig de 2019)

Cap comentari:

Publica un comentari