dijous, 24 de desembre del 2020

Tirant, avui

                L’editorial Proa acaba de publicar una edició de Tirant lo Blanc, el clàssic medieval de Joanot Martorell, adaptada al català actual per Màrius Serra sense, pel que sembla, rebaixar l’ambició lingüística de l’original. Ho trobo una bona pensada, perquè així aquesta gran novel·la, de la qual, des de fa anys, amb prou feines se n’explotaven els episodis amorosos per fer-ne alguna pel·lícula o lectures escolars, serà accessible, en tota la seva magnitud, per a un públic més divers i general. Algú pot pensar que no calia, que, al capdavall, es fa molt poc, això d’actualitzar obres literàries si no és per convertir-les en un descafeïnat producte de “lectura fàcil”. No ens enganyem: si de la majoria de clàssics medievals no se’n fan versions actualitzades amb cara i ulls és, en bona part, perquè tenen un interès escàs per al lector mitjà del segle XXI. Aquest no és el cas de Tirant lo Blanc, que compta amb una força narrativa digna d’una sèrie èpica de Netflix, que enfila un rosari d’aventures en forma de viatge per diverses parts d’Europa i del Mediterrani (Anglaterra, Sicília, Rodes, Constantinoble, Nord d’Àfrica), que es recrea en episodis amorosos i eròtics amb una desinhibició que pot enrojolar les galtes del més pinxo, que descriu passatges bèl·lics on tant s’exposen els detalls estratègics com les escenes de sang i fetge, que s’esplaia en els costums medievals com si volgués deixar-ne constància, que presenta un protagonista d’una complexitat inusual per a l’època (valent al camp de batalla i covard a l’hora de seduir Carmesina), que, en fi, s’adequa força als gustos lectors d’avui. Les versions que hi havia fins ara (la més popular i rigorosa era la de Martí de Riquer) continuaran servint als estudiosos acadèmics de l’obra, als estudiants de filologia i a qui vulgui sentir com sonava l’original medieval (que no és pas indesxifrable, tampoc). La versió de Màrius Serra, per la seva banda, pot portar el Tirant lo Blanc a la prestatgeria de qualsevol biblioteca particular. Ja no caldrà recórrer a les paraules de Cervantes o Vargas Llosa, que n’han fet alguns dels elogis més lúcids, perquè tothom pugui valorar com cal la novel·la de Joanot Martorell.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2020)


dilluns, 21 de desembre del 2020

La mort del català

                L’aprovació de lleis, les declaracions de polítics, els estirabots dels tertulians o l’aparició de llibres tan lúcids com el de la Carme Junyent (El futur del català depèn de tu, La Campana) posen d’actualitat, de tant en tant, la situació sociolingüística que es viu a Catalunya i evidencien el conflicte. Partits i mitjans espanyolistes es posen a la boca terminologia vinculada a la imposició o a l’extermini totalitari (nazisme, feixisme, checkpoint...) amb una facilitat i una alegria que només pot respondre a la ignorància flagrant o al cinisme maliciós. Això fa que, entre els catalanoparlants, les polèmiques i picabaralles sobre l’ús, el poc ús o el mal ús del català siguin periòdiques i vagin de la defensa de mesures per tal que no desaparegui, fins a la denúncia de la suposada imposició, passant per l’equidistància còmoda dels qui s’amaguen darrere l’argument que “no importa quina llengua s’utilitzi mentre ens puguem entendre”, que sempre afavoreix la llengua poderosa. Se’ns acusa de supremacistes que volem imposar la llengua pròpia del territori, es fan córrer bestieses com ara que a les escoles es margina els infants que no s’expressen en català a l’hora del pati o bé que els comerciants es neguen a atendre els clients que parlen en castellà, es promouen iniciatives per fer recular el català en els pocs espais on manté una certa presència... I així ens tenen entretinguts. Som exactament allà on ens volen: defensant amb vehemència les engrunes (escola, mitjans...) que amb prou feines mantenen (però no asseguren) la supervivència del català. Mentrestant, només el 20% dels joves barcelonins tenen aquesta llengua com a habitual, l’alcaldessa del cap i casal s’expressa en castellà a les xarxes (“pero si hay preguntas en catalán me paso un momento al catalán y así, de forma natural, nem fent”), i el costum (emparat en la bona educació mal entesa) de canviar de llengua davant d’un castellanoparlant perviu amb més força que mai. Així, senyores i senyors, és com mor, a poc a poc, una llengua.



               Cal dir les coses clares: una llengua només avança en un territori si en recula una altra. El català, l’ús del qual fins ara no ha fet més que retrocedir, només assolirà una certa normalitat si el castellà recula en els espais on és clarament majoritari (que no són pocs). Potser ja és hora, doncs, que els catalanoparlants (i els no catalanoparlants sensibles davant del procés de substitució) insistim, que ens fem pesats, que esdevinguem corcons en l’ús del català i en la denúncia de la situació de minorització que viu la llengua catalana en el territori que li és propi, l’únic territori on pot sobreviure. Perquè, no ens enganyem, si no el salvem nosaltres (parlants, intel·lectuals, empreses, institucions), el català no el salvarà ningú.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 13 de desembre de 2020)

dimecres, 9 de desembre del 2020

El cinquè Beatle

 

               De vegades, la literatura és una bona manera d’acostar-se a personatges històrics, a la seva vida i a les seves idees. Molts escriptors s’han enamorat de lladres, reines, aventurers o d’altres escriptors precedents quan els han volgut reconstruir literàriament; o potser ha estat l’enamorament previ el que els ha dut a voler fer-los un homenatge literari tot mirant de reproduir el vessant més humà d’aquells de qui l’historiador o l’estudiós acadèmic no pot fer més que resseguir-ne i comentar-ne les accions o l’obra. Novel·les com Rius paral·lels, de Jordi Estrada, que ens acosta a les relacions de Màrius Torres amb aquells amb qui va conviure al sanatori de Puig d’Olena, o Entre l’infern i la glòria, d’Àlvar Valls, que ressegueix l’obra, la vida i la personalitat de Jacint Verdaguer, o Memòries d’Adrià, de Margerite Yourcenar, que repassa la vida i la mort d’aquest emperador romà... no tenen cap pretensió historicista i són, primer de tot, artefactes literaris que penetren en el món de les idees i en els plecs universals de la naturalesa humana, que és, al capdavall, el que busca qualsevol bon lector.



En aquesta línia, l’excel·lent novel·la Reis del món (Proa, 2020), de Sebastià Alzamora, recrea les personalitats contraposades i contradictòries de dos homes importants: el contrabandista i banquer Joan March (1880-1962) i el filòleg Joan Mascaró (1897-1987), nascuts tots dos al poble mallorquí de Santa Margalida. Sobre March, a qui es va atribuir el dubtós honor de ser el “banquer de Franco”, perquè va contribuir a finançar l’Alzamiento, se n’han escrit molts llibres i, fins i tot, ha inspirat alguna altra novel·la (com la remarcable El banquer, de Núria Cadenes). Mascaró resulta més desconegut. I, en canvi, la seva obra, el seu pensament i la seva personalitat acaben enduent-se l’interès del narrador i del lector. Traductor del sànscrit, esperantista precoç, pacifista... Mascaró és presentat a Reis del món com un humanista íntegre, que contrasta amb l’esperit materialista de Joan March, obsessionat en acumular diners com a mitjà per aconseguir poder (“-Els diners no són el poder, els diners són l’eina. / -Per fer el que un vol? / -Per aconseguir que els altres facin el que un vol.”). Mascaró avantposa l’amor al poder i assegura que “de jove era pacifista per convicció, ara ho soc per necessitat”. A tall d’anècdota, però molt significativa, només cal tenir en compte la influència que va exercir Mascaró en el viratge místic i orientalista dels Beatles (especialment en George Harrison, que li va dedicar la cançó The Inner Light). Permeteu-me, doncs, la frivolitat d’afirmar que, per molt que se li atribueixi a Stuart Sutcliffe, el qualificatiu de cinquè Beatle potser escauria més a aquest mallorquí universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 de desembre de 2020)