Les degollades

 

L’estiu i, sobretot, el temps vagarós que va associat a les vacances, conviden a fer balanç d’allò llegit en la darrera temporada i compartir-ho. I sempre ve de gust recomanar literatura de proximitat, allò que en diuen de Km 0, que, en el meu cas (ho confesso), sovint coincideix amb allò que han publicat alguns amics.

Darrerament, he dedicat més d’una pàgina a les darreres novel·les, totes elles esplèndides, de Xavier Mas Craviotto (La pell del món), Joan Jordi Miralles (Triomfador) o Jeroni Muñoz (Salt de plens). Un altre llibre molt recomanable, que podria omplir alguna hora de plaent lectura aquest estiu és Les Degollades de Folgueroles (1858). Un crim de violència masclista de ressò internacional (Museu del Ter), del manresà Joan Vilamala. Es tracta de la minuciosa reconstrucció d’un crim real, molt ben documentada i acompanyada d’un bon grapat de romanços de l’època, reculls de premsa, correspondència i documentació de tota mena. El 21 d’agost de 1958, sis noies de Folgueroles que tornaven de treballar a la fàbrica, van ser sorpreses per dos homes que les havien seguit, se les van endur a un lloc apartat i les van apunyalar. Tres d’elles van resultar mortes. Una de les supervivents va poder donar l’alerta i, després d’una llarga persecució, van atrapar els culpables, que van ser executats al mateix lloc on havien comès el crim. La motivació que els havia conduït a cometre un acte tan atroç era que una de les noies havia rebutjat un dels assassins la setmana anterior, durant la Festa Major de Folgueroles. En aquell temps, el crim va tenir molt ressò.

Vilamala era la persona indicada per escriure aquest llibre: perquè és d’origen folguerolenc, perquè una de les víctimes era la seva besàvia, perquè ja ha demostrat en altres obres que és un bon documentalista i perquè coneix a la perfecció el món de les auques (naturalment, el llibre inclou la que ell mateix va dedicar a les Degollades) i els romanços, que van ser la principal font de difusió del cas a la seva època.

I l’interés ha arribat als nostres dies. Fins i tot, l’aparició del llibre va fer que el programa Crims, de Catalunya Ràdio, s’interessés pel cas, i no fa gaire en va fer un episodi que es pot recuperar en potcast.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2023)

Vallverdú

 

La relació de Josep Vallverdú amb Manresa va lligada a la figura de Josep Maria Aloy, el seu amic i biògraf. Aloy, una de les autoritats més respectades en el camp de l’estudi i la crítica de la literatura infantil i juvenil als Països Catalans, va propiciar que l’escriptor lleidatà vingués en diverses ocasions a les escoles de la ciutat, va difondre la seva obra tant com va poder i, els darrers anys, el va convidar algun cop a casa seva, obrint la trobada a tot de coneguts i amics.

Vallverdú és dels autors importants de la literatura catalana contemporània. Deu ser dels pocs representants vius d’una generació que no ho va tenir fàcil, d’escriptors que havien començat a formar-se en la República, que van ser adolescents durant la guerra, que es van acabar de formar en l’etapa més dura de la postguerra i que, malgrat totes les adversitats, van decidir escriure en català. Aloy, per la seva banda, pertanyia a la generació de lletraferits que van poder desenvolupar la seva tasca literària en català gràcies al precedent d’escriptors que, com Vallverdú, havien entomat el cop d’esperó d’Espriu i companyia i havien contribuït a «salvar els mots». A finals dels anys seixanta i principis del setanta, per exemple, escriptors com Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià Sorribas van saber enllaçar amb la tradició de la literatura infantil i juvenil en català d’abans de la guerra i –amb obres, avui ja clàssiques, com Rovelló, La casa sota la sorra o El zoo d’en Pitus— van facilitar la normalització d’aquest gènere a casa nostra.

Josep Vallverdú farà cent anys al juliol. No és habitual que es pugui commemorar el centenari d’una celebritat comptant amb la seva presència i és, doncs, un privilegi poder gaudir dels actes de l’any Vallverdú en què participa l’autor, el qual exhibeix una lucidesa excepcional. Manresa no podia faltar a la cita, i, en un acte a la FUB, el passat 10 de maig vam poder gaudir d’una interessant i emotiva conversa, amb lectura de poemes inclosa, entre l’homenatjat i Miquel Desclot.

És important recordar i celebrar l’obra de Vallverdú i, sobretot, és important llegir-la. El seu centenari ens n’ofereix una nova oportunitat.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2023)

Vint-i-cinc anys

 

Tinc la sensació que no s’ha parlat prou d’una efemèride literària de primera magnitud: els vint-i-cinc anys de la publicació de La ciutat de l’oblit (Pagès Editors), el llibre que el 1998 va culminar Les rutes de Ponent, l’ambiciós i personal projecte assagístic amb què Vidal Vidal va recórrer la geografia ponentina. Un darrer volum, de més de 1000 pàgines, dedicat exclusivament a «la ciutat llunyana», a la ciutat «dolça i secreta», a «la ciutat de les dues ànimes», a «la reina del ponent català», és a dir, a Lleida. Potser sí que el llibre s’ha convertit en un clàssic, però fora d’algun article al Segre (on l’autor, amb els seus esmolats articles d’opinió, és una presència permanent des de fa més de tres dècades) o alguna piulada de l’editorial, el quart de segle ha tingut, al meu entendre, massa poc ressò.

La ciutat de l’oblit és un llibre monumental. Un monument literari dedicat a la ciutat del Segre, el riu sobre les aigües gelades del qual diu la llegenda que va ballar Salomé just abans de morir decapitada. Un assaig completíssim, complex i ple de contrastos que duu el lector, per dreceres sovint imprevistes, a conèixer els racons de la ciutat, la seva història i la seva gent. Un llibre que, amb gran profusió documental (tant de llibres d’història, com de premsa antiga, com de textos literaris) repassa episodis, anècdotes, llegendes i tota mena d’esdeveniments interessants i curiosos. Vidal Vidal revisa (per desmuntar-los o confirmar-los) tots els mites i tòpics sobre Lleida i els lleidatans: la boira, el clima extrem, el consum de caragols, el caràcter variable dels habitants... Però no és un llibre d’història, ni una guia turística, ni un recull d’anècdotes. I alhora és tot això. La ciutat de l’oblit és, al capdavall, un assaig literari de primer ordre; un text escrit amb una prosa personal, d’una vivesa espurnejant i carregada d’ironia que manté el lector estimulat i amb un somriure permanent. En fi, un llibre ambiciós, tant en el contingut com en la forma.

Vidal Vidal és una figura molt present en la quotidianitat periodística i política dels lleidatans. Fora de Ponent, en canvi, costa més que el coneguin. I com que la seva trajectòria literària s’ha centrat, bàsicament, en un gènere tan poc popular (i tan necessari!) com l’assaig, l’obra de l’autor d’Arbeca no gaudeix del reconeixement que caldria esperar. Com passa amb la mateixa ciutat, a Ponent se’l veu massa proper i a la resta del país massa llunyà, per valorar-lo com es mereix. Caldria, tanmateix, tenir present que no hi ha gaires autors capaços de culminar una obra monumental, tan completa, amena, divertida, profunda i ben documentada com La ciutat de l’oblit. Que per molts anys hi puguem tornar!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 3 de setembre de 2023)

L'amor

 

Una de les característiques que ens fa humans és la voluntat i la necessitat de racionalitzar-ho tot, fins i tot allò més irracional, com el sentiment amorós. Els humans, de fet, ens definim a partir de l’amor i la seva complexitat. Som humans perquè estimem, perquè ens vinculem els uns als altres amb tots els matisos possibles. I, tanmateix, els temps que corren (dominats pel neoliberalisme) no són gens propicis per a l’amor, perquè estimar comporta compromís i representa assumir riscos, i el pensament neoliberal en fuig com d’una mala plaga, tant dels compromisos com del risc, i busca l’estabilitat. «En els principis del liberalisme, el risc era un fet, però ara els seus descendents ideològics corren a suplicar la protecció de l’Estat –el mateix Estat que critiquen i contra el qual vessen els seus verins insolidaris— a la mínima que les coses van mal dades». Són paraules de Lluís Calvo, una de les veus més interessants de la literatura catalana actual, en el seu darrer assaig, El dilema de l’amor (Angle, 2023).

Calvo desplega el ventall de totes les possibilitats que ofereix l’experiència amatòria. Analitza, de manera crítica, les alternatives a la cultura de la monogàmia (definida per les jerarquies, l’exclusivitat sexual, la gelosia i el control): els vincles de prometença, l’anarquia relacional, el poliamor. Aborda les conseqüències de les disfuncions sentimentals contemporànies: ghosting, benching, breadcrumbing, cushioning... Constata que la cultura patriarcal ha empobrit els homes des del punt de vista emocional. Reflexiona sobre com la visió i la vivència de l’amor han evolucionat al llarg de la història, des de l’antiga Grècia i el platonisme, al Romanticisme i l’amor que només s’aconsegueix plenament després de la mort, passant per l’amor cortès de l’època medieval, fins arribar al neoliberalisme actual, que té pànic a la incertesa i busca l’estabilitat, però no pas en el matrimoni («la idea tradicional de parella pateix una crisi profunda»), sinó evitant vinculacions duradores, tancant-se en el narcisisme. L’amor requereix un acostament a l’altre, i estimar, avui, és acostar-se a l’altre «en temps narcisistes i egocèntrics», en un món on domina la idea de mercantilització.

«El sexe ha esdevingut patró d’intercanvi mentre que l’amor s’ha vist relegat a la condició de fenomen inútil i sense interès». L’assaig de Calvo, que vol alçar-se contra això, repassa les diferents maneres d’estimar i conclou que l’amor –lliurar-se a l’alteritat— té sentit avui dia, potser més que mai, perquè «s’ha de confiar en els fets imprevisibles de l’amor, en la seva capacitat de revoltar-nos, d’exaltar-nos i de fer-nos bategar». L’amor ha passat de moda. «I, tanmateix, el temps dedicat a l’amor sol ser el més valuós de les nostres vides».

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 20 d'agost de 2023)

En trànsit

 

Per demostrar que tot, al món, està sotmès a una contínua mutació, un dels primers filòsofs de l’antiga Grècia, Heràclit, s’aferrava a la constatació que és impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè l’aigua hi flueix constantment i, per tant, cada cop que hi entrem, el riu és diferent. I això és exactament el que passa, sobretot a l’estiu, als aeroports, especialment si són grans: les riuades de gent que els transiten es troben en mutació permanent. Homes, dones, criatures, éssers no binaris... alts, baixos, grassos, prims, tatuats, pigats... amb tons de pell diversos: des del blanc lletós al negre atzabeja... rossos, pèl-rojos, castanys, calbs... vestits amb calça curta o abrigats amb anorac gruixut... arrossegant immenses maletes, amb enormes motxilles a l’esquena o amb les mans a les butxaques... amb un entrepà entre els dits, una ampolla de refresc o una bossa de ganxitos... sols, en família, en grups nombrosos que segueixen disciplinadament el guia... tranquils, atabalats, indiferents... En un aeroport és impossible repetir un foto fixa. El flux és constant i les persones sempre són diferents.

L’aeroport és, a qualsevol hora del dia o de la nit, una olla barrejada de tipus humans descontextualitzats. Persones que deuen encaixar perfectament en el seu hàbitat d’origen, però que en aquest espai de trànsit vagaregen com ànimes en pena. Com si tot de gent de diferents racons del planeta hagués estat abduïda del seu hàbitat natural i els haguessin abocat, de cop, en un mateix indret, lluny de casa.

Si et despertessis, sense saber on ets, en qualsevol aeroport del món, la imatge que veuries seria sempre similar: un poti-poti canviant de fesomies desorientades que venen, van o esperen. Hauries de buscar els panells informatius per, ni que sigui a partir de les llengües en què estan escrits, començar a deduir on ets.

Esperar en un aeroport deu ser semblant a trobar-se als llimbs, al purgatori on les ànimes es passegen abans d’accedir al cel o a l’infern. Els aeroports són un espai impersonal que, a més, despersonalitza, que et converteix en un més dels petits integrants d’un formiguer caòticament endreçat, on la gent oblida les convencions sobre la imatge que projecta, perquè ningú no coneix ningú, perquè ningú no parla amb ningú, perquè tothom va a la seva. Un espai on, de vegades, val la pena entretenir-se a observar la resta d’espècimens humans i imaginar d’on deuen venir, on deuen anar, quina deu ser la seva vida, els seus problemes, les seves alegries, les seves misèries... Territori adobat per a aquells a qui ens agrada imaginar la vida dels desconeguts. Un experiment que aquest estiu tornarem a practicar quan anirem de vacances i ens integrarem de nou en el riu humà, canviant, de l’aeroport.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 6 d'agost de 2023)

L'Indiana Jones d'Albatàrrec

 

Mai no m’hauria imaginat que es pogués xalar tant amb un llibre que parla de retaules gòtics, mènsules romàniques, marededeus del segle XIV o arquetes amatòries del XV com ho he fet amb l’assaig «autohistòric» de l’Albert Velarco A la recerca de l’obra perduda (Pòrtic, 2023), un llibre que parla d’art, d’història de l’art i, sobretot, de «cerca i captura d’obres perdudes i descontextualitzades». Perquè Velasco, que va ser conservador del Museu de Lleida durant una colla d’anys i que, des del 2019, assessora museus, col·leccionistes, antiquaris i cases de subhasta, a banda de fer classes a la universitat, no ha escrit un estudi per a entesos (això ja ho fa quan publica els resultats de les seves recerques en revistes especialitzades), sinó allò que en diuen un exercici d’«autohistòria», és a dir, d’història escrita en primera persona, protagonitzada per aquell que l’escriu, «una selfie polidèdrica i subjectiva d’històries viscudes per una persona en el món de la recerca».

El gran encert d’A la recerca de l’obra perduda és el plantejament de cada capítol com una narració, un relat trepidant, protagonitzat per un historiador de l’art que vol aconseguir una peça única perquè pugui exhibir-se en un museu. Perquè Velasco es mostra com un bon explicador d’històries, un narrador capaç de convertir en apassionant un tema que, d’entrada, hauries dit que només t’interessava relativament.

El llibre arrenca amb un capítol potent, que reconstrueix, en primera persona, el dia que la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida per endur-se les obres provinents de Sant Maria de Sixena, «un dels atemptats museístics més impressionants que s’han vist mai en la història de la museologia mundial», i denuncia que el govern aragonès, amb la complicitat dels jutges, ha mostrat des de fa anys una autèntica obsessió per evitar que el museu lleidatà conservi o adquireixi obres procedents de la Franja. A partir d’aquí, l’autor desgrana les mil i una tribulacions que ha viscut mentre anava al darrere d’un copó d’argent, d’un relleu d’alabastre o d’una creu de plata que resulta ser una falsificació. Al capdavall, aconsegueix despertar l’interès per visitar els espais que acullen les obres de les quals es parla.

Un cop llegit el llibre, el lector no podrà estar-se, per exemple, d’anar (o tornar) un dia al Museu de Lleida per contemplar, des d’una nova perspectiva, algunes de les obres que s’hi exposen, com la Dormició de Maria originària del retaule de Peralta de la Sal, obra de Pere Garcia de Benavarri; el retaule gòtic de l’església de Capella, obra de Pere Espallargues; el tron prioral de Blanca d’Aragó, procedent de Sixena; o la Mare de Déu i l’arqueta amatòria de Bellpuig de les Avellanes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de juliol de 2023)

Rellegir Moncada

 

Qualsevol excusa és bona per tornar a les pàgines escrites per Jesús Moncada. Ara, per exemple, ho pot ser la feliç decisió de Club Editor de reeditar-ne l’obra completa. De moment, n’han sortit dos volums: el seu primer recull de relats, Històries de la mà esquerra (que es va publicar per primer cop el 1981 i que ja contenia, en un estadi incipient, els principals ingredients d’un conjunt narratiu que acabaria consolidant-se com un dels més coherents i sòlids de la literatura catalana del tombant de segle: construcció d’un món mític que evoca la Mequinensa desapareguda, ironia intel·ligent, personatges molt ben dibuixats, prosa impecable i riquíssima que agombola un estil únic...); i la darrera novel·la, Estremida memòria, que en l’edició actual inclou al final un llistat de personatges que serà molt útil al lector per orientar-se, i que un servidor va trobar força a faltar en la primera edició del 1997.

Estremida memòria és una novel·la magnífica, una exhibició del virtuosisme narratiu d’un autor el conjunt de l’obra del qual sovint ha quedat eclipsat pel ressò del seu llibre més conegut, Camí de sirga (1988). A Estremida memòria, un trenca-closques de personatges i situacions evoquen uns fets dramàtics ocorreguts a Mequinensa l’agost de 1877, i ho fan al cap de tres mesos, quan porten de Casp els condemnats que han de ser afusellats. Es tracta d’un crim real, que Carles Porta podria perfectament recuperar per al seu programa de ràdio. Però Moncada no es un simple relator que vol recrear els detalls d’un assassinat cruel, la posterior investigació, el judici ple d’irregularitats, la condemna previsible i l’execució inevitable. Moncada se centra, sobretot, en el context de la història, en les dones i mares dels condemnats, en l’escrivà del jutjat de Casp que vol denunciar una injustícia, en el clima de divisió que es viu al poble, en les circumstàncies, en els comentaris que, des del present, en un joc metaliterari molt efectiu, envia a l’autor Arnau de Roda, home il·lustrat, de verb precís i irònic i més vell que els camins, coneixedor dels fets gràcies al testimoni directe del seu avi Ulisses. L’important, en fi, és el microcosmos que destapa la naturalesa dels humans, plena de llums i ombres. Moncada imparteix una lliçó magistral sobre com convertir un episodi històric truculent en literatura de primer ordre.

Tant de bo la reedició de l’obra narrativa de Moncada, a banda de convidar a rellegir-lo, serveixi perquè arribi a nous lectors. Es tracta, d’altra banda, d’un corpus literari molt abastable en la seva totalitat, perquè el conjunt, al capdavall, el formen tres reculls de relats i tres novel·les. Un bon pla lector de cara a l’estiu, per exemple.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 9 de juliol de 2023)

Negror ponentina

 

A primers de juny vaig tenir el plaer de participar, a Lleida, en la taula rodona «Lleida, escenari negre» dins del festival El Segre de Negre. A part de l’editora Joana Soto, que feia de moderadora i va saber repartir el joc amb molt encert, m’acompanyaven les tres veus femenines més acreditades de la literatura negra feta a Ponent: Montse Sanjuan (que amb la seva sergent Grimm està consolidant una trajectòria dins del gènere cada cop més sòlida i coherent), Ramona Solé (que contraposa el seu posat afable i rialler a una novel·lística que explora el costat fosc d’uns personatges molt ben construïts) i Marta Alòs (escriptora prolífica que, al llarg de la seva més que respectable trajectòria, també ha conreat de forma talentosa la narrativa criminal). El trio d’autores era tan imponent que vaig arribar a pensar que a mi m’hi havien convidat com a quota masculina més que no pas per mèrits propis.

Les companyes de taula van dir coses molt interessants. Montse Sanjuan, parlant de l’eclosió de la narrativa criminal a Ponent, va puntualitzar que cal fugir del localisme i no s’ha de parlar d’una novel·la negra lleidatana sinó d’una novel·la negra feta a Lleida. Marta Alòs tampoc no es va conformar amb el qualificatiu de novel·la negra femenina, ja que l’adscripció genèrica de l’autora, quan es tracta de bona literatura, no té perquè condicionar el resultat. Ramona Solé, per la seva banda, va deixar clar que el gènere criminal no està condicionat pel fet que l’escenari sigui urbà o, com en el seu cas, essencialment rural, perquè, si bé la ciutat té més clavegueres, la foscor de l’ànima humana és un fenomen transversal.

El més interessant de tot plegat em sembla que és que va demostrar-se que la gran representativitat d’autors (i, sobretot, autores) ponentins en el panorama de la novel·la negra en català és un exercici de normalitat creativa. L’escenari de la narració, com l’època en què se situa l’acció, condicionen i donen personalitat al resultat final, és cert, però no deixen de ser circumstàncies ambientals. El que converteix en negra una història és, en tot cas, allò què s’hi explica, els personatges i les relacions entre ells.

Què aporta, doncs, la novel·la negra feta a Lleida en el panorama general de la literatura catalana? Entre altres coses, aporta reivindicació i visibilització d’un territori que sovint és bandejat per la centralitat mediàtica de Barcelona. Sobretot, però, aporta normalitat, perquè la novel·la negra feta a Lleida (i entenem per Lleida tot el territori que va de La Granadella fins a Esterri d’Àneu i de Tamarit fins a Cervera) s’escriu no pas com a producte local per a consum de proximitat, sinó com a artefacte literari que, com ha de ser, té l’ambició d’esdevenir universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de juny de 2023)

Vallverdú

 

La relació de Josep Vallverdú amb Manresa va lligada a la figura de Josep Maria Aloy, el seu amic i biògraf. Aloy, una de les autoritats més respectades en el camp de l’estudi i la crítica de la literatura infantil i juvenil als Països Catalans, va propiciar que l’escriptor lleidatà vingués en diverses ocasions a les escoles de la ciutat, va difondre la seva obra tant com va poder i, els darrers anys, el va convidar algun cop a casa seva, obrint la trobada a tot de coneguts i amics.

Vallverdú és dels autors importants de la literatura catalana contemporània. Deu ser dels pocs representants vius d’una generació que no ho va tenir fàcil, d’escriptors que havien començat a formar-se en la República, que van ser adolescents durant la guerra, que es van acabar de formar en l’etapa més dura de la postguerra i que, malgrat totes les adversitats, van decidir escriure en català. Aloy, per la seva banda, pertanyia a la generació de lletraferits que van poder desenvolupar la seva tasca literària en català gràcies al precedent d’escriptors que, com Vallverdú, havien entomat el cop d’esperó d’Espriu i companyia i havien contribuït a «salvar els mots». A finals dels anys seixanta i principis del setanta, per exemple, escriptors com Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià Sorribas van saber enllaçar amb la tradició de la literatura infantil i juvenil en català d’abans de la guerra i –amb obres, avui ja clàssiques, com Rovelló, La casa sota la sorra o El zoo d’en Pitus— van facilitar la normalització d’aquest gènere a casa nostra.

Josep Vallverdú farà cent anys al juliol. No és habitual que es pugui commemorar el centenari d’una celebritat comptant amb la seva presència i és, doncs, un privilegi poder gaudir dels actes de l’any Vallverdú en què participa l’autor, el qual exhibeix una lucidesa excepcional. Manresa no podia faltar a la cita, i, en un acte a la FUB, el passat 10 de maig vam poder gaudir d’una interessant i emotiva conversa, amb lectura de poemes inclosa, entre l’homenatjat i Miquel Desclot.

És important recordar i celebrar l’obra de Vallverdú i, sobretot, és important llegir-la. El seu centenari ens n’ofereix una nova oportunitat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2023)

Ai, ai, ai

 Doncs, sí, senyores i senyors, ja la tenim aquí. Ens pensàvem que era matèria exclusiva de la ciència-ficció, però, com en tants altres casos, el futur que vaticinaven alguns visionaris ha arribat i la Intel·ligència Artificial (IA o AI) ens ha agafat desprevinguts i, en alguns casos, com aquell qui diu, amb els pixats al ventre. De sobte, el professorat de secundària (i suposo que també l’universitari) hem començat a trobar que els treballs i redaccions d’alguns alumnes presenten, sorprenentment, una correcció impecable. De fet, el que ens ha fet arrufar el nas és que de vegades són massa correctes. I quan, com fèiem fins ara, anem a Google a comprovar si allò ha estat copiat i enganxat d’alguna pàgina d’internet, no apareixen resultats. Els joves estudiants, sempre un pas per davant dels docents en matèria de noves tecnologies, han descobert que hi ha un programa que, si hi introdueixes unes instruccions més o menys clares, et fa la feina i et genera un document original i ben estructurat (encara que no sempre prou fiable) a partir de tota la informació que existeix al núvol.

I això és només el principi. Tot fa pensar que amb el temps podrem sentir cançons o llegir novel·les que no tindran cap humà al darrere més enllà d’algú que ha donat quatre instruccions. Caldrà veure si serem capaços de notar la diferència. I caldrà veure com ho regulem, tot això.

La tecnologia corre més que la capacitat de regular les conseqüències dels avenços que hi van associats. Això és especialment delicat quan aquestes conseqüències tenen implicacions morals i afecten, per exemple, la privacitat o la identitat, per no parlar de com es pot limitar el desenvolupament del pensament crític o la capacitat de resoldre problemes (si ho pensa la màquina, perquè ho he de pensar jo). És normal que els avenços tecnològics facin passes endavant que ens deixen descol·locats, però això no ens ha de fer oblidar que, quan els efectes s’intueixen, caldria regular-los de seguida. La llei europea d’intel·ligència artificial és a les beceroles i qui sap si trigarà anys a entrar en vigor. Segons com, pot ser que arribi tard.

Qui sí que ha començat a prevenir-se són els grans grups editorials. Davant la possibilitat que algú enviï un original creat per un programa informàtic, en alguns contractes, en la clàusula sobre les obligacions de l’autor, ja es demana explícitament que aquest garanteixi a l’editor que la seva creació no és resultat de la utilització de sistemes, eines o tècniques derivades o vinculades amb la Intel·ligència Artificial. Tant per tant, si un una novel·la d’èxit ha estat creada per una intel·ligència artificial, l’editor podrà estalviar-se els drets d’autor, en cas que la publiqui. Els negres literaris ho tenen pelut, a partir d’ara.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de juny de 2023)

Qui serà l'alcalde?

 

No disposo de dades que ho confirmin, però tinc la sensació que als anys 80 i 90 no hi havia cap poble sense, com a mínim, un parell o tres de candidatures a les eleccions municipals. Per petit que fos el municipi, als comicis hi concorrien, d’una banda, els que havien manat durant el darrer franquisme (ells mateixos o els seus hereus) i, de l’altra, els qui proposaven canvis, frescor i promeses democràtiques en un moment en què semblava que tot estigués per fer i tot fos possible. Sovint, aquests darrers es dividien en dues propostes més o menys consolidades: una de més cap a la dreta i una altre més cap a l’esquerra. En la majoria dels casos, el resultat es decidia entre aquests dos darrers grups, encara que alguns cops els qui es presentaven amb l’herència franquista sota el braç, amb un o dos regidors elegits, podien tenir el poder de decantar la balança cap als uns o cap als altres a l’hora de formar govern. Aquest 28 de maig, a Catalunya hi ha més de cent municipis (prop del 12%) que ja fa temps que saben qui serà l’alcalde o l’alcaldessa, perquè només hi ha concorregut una candidatura.

Com ha canviat, doncs, en molts pobles petits –aquells en què tothom es coneix— el grau de tensió que es podia arribar a viure un dia d’eleccions municipals. A banda de la supervisió i el control per part de la presidència i les vocalies de la mesa, cada vot emès era supervisat en tot moment per l’ull atent d’un interventor o simpatitzant de cada llista, el qual, a més, s’anava anotant (mentalment o en un paper) qui havia votat i, a més, tenint en compte la família a la qual pertanyia el votant, a qui se suposava que ho havia fet. L’estimació que feien aquestes centelles del sondeig, aquests virtuosos de l’enquesta subtil i silenciosa, era, des del seu punt de vista, tan precisa que si al final, un cop fet l’escrutini, els vots no quadraven amb les seves previsions, podien demanar un recompte rere l’altre i tenir retinguts els integrants de la mesa fins a ben avançada la matinada, fins que la realitat irrefutable posava en evidència que no tot era tan previsible com es pensaven.

Els temps han canviat. Ara hi ha molts pobles on només hi ha una candidatura, les llistes fantasma (com una de les de Santa Maria d’Oló, on cap dels nou candidats viu al poble i vuit d’ells comparteixen cognoms) han proliferat i també s’ha normalitzat l’existència de llistes obertes. Fins i tot, en algun municipi ha calgut recórrer a una votació popular, una mena de primàries, perquè no s’hi presentava ningú i calia confeccionar una llista popular de consens, al marge dels partits polítics, i evitar la possibilitat que una llista fantasma acabés ocupant l’alcaldia. Per rumiar-hi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 28 de maig de 2023)

Salt de plens

 

Hi ha qui duu una vida literària i hi ha qui, de la vida, en fa literatura. Hi ha escriptors que fan literatura amb poca vida i d’altres que, en canvi, plasmen la vida a cada pàgina o, fins i tot, a cada ratlla: aquests darrers, sovint, són els poetes. Perquè la vida, com la bona literatura, està feta de sentiments i emocions. I hi ha novel·les que no podrien haver estat escrites per qualsevol escriptor. És el cas de la darrera novel·la del castellnouenc Jeroni Muñoz, Salt de plens (El Gall Editor, 2023), que va merèixer el Premi de Narrativa Vila de Lloseta. Sense un coneixement profund de la muntanya, sense haver-la trepitjat i viscut en comunió, hauria estat impossible escriure una novel·la com aquesta, plena de vida, de poesia, de simbologia patumaire, de profunditat reflexiva, d’aproximacions a temes com la dificultat d’estimar o fer les paus amb el passat, i, sobretot, plena de muntanya.

La trama és senzilla i universal: dos personatges, un pare i un fill, es retroben, entre ells i amb ells mateixos, i emprenen, amb la gossa Xicra i amb algun fantasma del passat, la travessa de Cavalls del Vent a les serres del Cadí i del Moixeró. Hi ha moltes passes recorregudes, en aquesta història, tot i que el camí que recorren els personatges és, sobretot, interior. El paisatge es converteix des del principi en un protagonista indiscutible. De vegades, com a mirall de l’ànima. Altres cops, com a desencadenant de records. Sovint, com a veritable força motora.

Hi ha molta vida contemplativa, a les pàgines de Salt de plens, però no es tracta d’una contemplació estàtica, sinó que es fa caminant, entre cingles, tarteres i corriols; entre pluja, neu o vent; sense que importi massa el punt d’arribada, sinó sobretot el camí. I pel camí Muñoz fa una exhibició magistral de domini de la descripció, de precisió en l’ús del vocabulari relacionat amb la natura, amb les plantes, amb els ocells, amb els animals, amb els rocs... Una exhibició literària que convida el lector a recórrer el periple físic dels personatges i a conèixer les seves vides, els seus drames particulars, les seves circumstàncies.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de maig de 2023)

Cases sense llibres

 Soc dels qui, quan entra en una casa on no havia estat abans, miro quins llibres tenen als prestatges. La presència, la disposició, la quantitat i la qualitat dels llibres que trobem a casa d’algú dona informació sobre els seus habitants. Com també en donen els elements decoratius, l’estil dels quadres penjats a les parets, la presència i les característiques dels animals de companyia o el gruix de pols acumulat sobre els mobles. Que hi hagi molts llibres o n’hi hagi pocs, que tots estiguin concentrats en un mateix espai o repartits, que majoritàriament es tracti de novel·les romàntiques o de tractats filosòfics... són indicadors que ens poden ajudar a conèixer els amfitrions. Una informació, però, que caldrà ampliar, si pretenem relacionar-nos amb el propietari o llogater de l’immoble, perquè d’entrada no sabrem si els llibres són seus, si realment se’ls ha llegit o si no hi ha cap llibre perquè tot el que llegeix ho agafa en préstec de la biblioteca o perquè els llibres, un cop acabats, els regala a algú o els ven per internet.

Som el que llegim, és cert, i som els nostres llibres. Però també som el que fem, el que vivim i on vivim. Casa nostra parla de nosaltres.

L’absència de llibres, tanmateix, difícilment converteix els ocupants d’un habitatge automàticament en persones poc interessants, com afirmava Màrius Carol en el seu article d’opinió a La Vanguardia el dia de Sant Jordi: «Així que, si en una casa no veiem llibres, és que no hi ha ningú. Almenys, ningú que ens pugui interessar». A banda d’esnob i superficial, em sembla una afirmació desencertada. I ho dic jo, que estimo els llibres, en tinc la casa plena i no m’imagino la vida sense llegir. Entenc la reflexió que hi ha darrere les paraules de Carol, i més en el context de la data en què les va publicar: cal que ens envoltem de llibres, perquè llegir ens converteix (o ens pot arribar a convertir) en persones més cultes, més sensibles, més nobles, més riques, més desvetllades, més felices, amb millor coneixement de la naturalesa humana... i, per tant, en persones potencialment més interessants. Això, però, no converteix els qui no llegeixen en persones que no tenen interès. ¿De debò no heu conegut ningú que, tot i no haver llegit mai un llibre, té un bagatge de la vida, un coneixement del món o una capacitat innata per a la conversa que ens el mostra com una persona interessantíssima? Us puc assegurar que jo n’he conegut unes quantes i estic convençut que m’entendreu si, com jo, procediu d’un entorn modest, humil, rural, sense avantpassats amb títol universitari (i, per tant, sense llibres als prestatges), on les primeres novel·les que van entrar van ser les que regalaven a «La Caixa» als anys 70 i 80.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de maig de 2023)

En un món normal

 

Què vol dir, un món normal? Aquest en què vivim, és normal? O bé, normal seria aquell món en què ens agradaria viure? Un món normal potser hauria de ser un món ideal, regit per la dignitat de les persones que es respecten i que actuen amb responsabilitat i justícia, aquell en què la diferència per motius de gènere, de raça o de procedència (ni geogràfica ni social) no condicionés ningú a l’hora de complir els seus desitjos o assolir les seves aspiracions. L’ideal seria un món dominat per la igualtat i la llibertat, i on un comentari com aquest no semblaria ingenu, sinó natural.

En un món normal, doncs, no hauria de ser notícia que una dona, un homosexual, un negre, un estranger o el fill de la portera fossin candidats a ocupar un càrrec polític important o a dirigir una gran empresa. Un món normal seria aquell en què no caldria preocupar-se per la paritat de gènere perquè ja es produiria de forma espontània, on el color de la pell no seria percebut com una diferència i on les preferències afectives (com les literàries, musicals o gastronòmiques) formarien part de la vida personal de cadascú, que pot interessar la resta, però no pas per opinar-ne ni, encara menys, per atacar-la. En un món normal l’insult gratuït desqualificaria automàticament aquell que el profereix. En un món normal els humans ens respectaríem els uns als altres, sense estar condicionats per particularitats privades. En un món normal els individus i els col·lectius haurien de poder prendre decisions sobre com volen viure, sense que altres individus o altres col·lectius decidissin per ells. En un món normal no hi hauria d’haver diferències i ningú no s’aprofitaria de la igualtat en benefici propi. En un món normal tothom respectaria aquell principi universal segons el qual la pròpia llibertat acaba allà on el seu exercici impedeix que un altre pugui ser lliure. I en un món normal, és clar, no hauria de ser necessari recordar tot això.

Estic segur que hi ha qui llegeix aquesta reflexió amb un punt de condescendència o que, directament, se’n riu, tenint-la per ingènua. La naturalesa humana és la que és i tal vegada és massa utòpic aspirar a la normalitat. També estic convençut que hi ha qui viu feliç en el conflicte, en l’estirabot, en l’aversió a la diferència i en l’escopinada verbal i que, quan es planteja evidències com les exposades més amunt, s’apuntala a la barra del bar o engega Twitter i vomita comentaris com «quin món més avorrit» o «quina colla de babaus il·lusos!», per posar un parell d’exemples més o menys suaus. Potser tenen raó aquells que es miren el món com una batalla perduda o com un abocador d’on cal aprofitar les escorrialles per a benefici personal. Però aquest, per a mi, no serà mai un món normal, perquè no és el món que vull.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 30 d'abril de 2023)

El circ literari

 Qui no té contacte amb el món editorial i, per tant, la visió que li arriba de l’activitat literària és la de la secció cultural del telenotícies pels volts de Sant Jordi pot creure que publicar un llibre és una experiència glamurosa que es tradueix, des del primer minut i durant molt de temps, en presentacions multitudinàries; lectures públiques plenes de gent amb ulleres de pasta, cara d’interès i barbeta apuntalada sobre la mà; festes amb vi escumós i canapès; entrevistes als mitjans; crítiques elogioses a tots els diaris; cues interminables per signar exemplars, i editorials estrangeres barallant-se per comprar els drets de l’obra. I aquesta potser és la realitat d’alguns autors que (a causa d’activitats que no tenen res a veure amb la literatura) són molt populars, o d’altres amb un prestigi consolidat i internacional. Són el que anomenem, sovint amb cert menyspreu, «autors mediàtics», que no vol dir que pel fet de ser mediàtics hagin de publicar mala literatura, de la mateixa manera que no ser mediàtic tampoc et converteix automàticament en aspirant al Nobel. El cas, però, és que la realitat de la majoria d’autors és molt lluny del glamur que apareix a les pel·lícules americanes quan el protagonista, un any després d’haver viscut experiències insòlites, presenta un llibre autobiogràfic i, en un ambient elegant, signa exemplars a centenars de desconeguts.

En general, publicar un llibre representa (després de, en alguns casos, haver-se pagat l’edició) fer un parell de presentacions, més o menys concorregudes, davant d’amics, familiars i coneguts; fer-ne d’altres amb un grapat de desconeguts i qui sap si alguna presentació a la qual no acut ningú; concedir entrevistes a mitjans locals amb periodistes que molts cops no s’han llegit el llibre; participar en uns quants clubs de lectura en biblioteques pròximes; fer guàrdia, amb resultats imprevisibles, en els espais habilitats per Sant Jordi a les llibreries...

La vida social que genera la literatura connecta l’escriptor amb el món, és cert. La sensació de poder literari que atorga deixar-se veure en presentacions, festivals o lliurament de premis, però, motiva que l’autor s’allunyi de la disciplina de posar-se a escriure i busqui presència pública, vagi a la recerca del lector, i acabi engolit per allò que Pere Rovira, en el seu deliciós dietari Música i pols (Proa, 2019), anomena el circ de la literatura: “El món literari és curiós: sol donar molta més importància a festivals, premis, crítiques, elogis, homenatges, etc., que a la literatura en si mateixa. Si els escriptors fessin el que han de fer, que a mi em sembla que és quedar-se a casa escrivint, el míser circ de la literatura no tindria gaire importància.”

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'abril de 2023)

Lliçó d'humilitat

 

El passat 21 de març, en el marc del Dia Mundial de la Poesia, a l’Espai Òmnium del carrer Sobrerroca de Manresa vam poder gaudir d’una trobada entranyable al voltant de la figura de Miquel Martí i Pol, del qual es commemora el vintè aniversari de la seva mort. Alumnes de 3^r i 4^t d’ESO finalistes del concurs de lectura en veu alta van llegir una selecció de textos preparada per Jordi Estrada, el qual va conduir una molt interessant conversa amb Montse Caralt (Presidenta de la fundació Martí i Pol) i Mariàngels Martí (filla del poeta de Roda de Ter). Montse Caralt va reivindicar amb vehemència la importància del conjunt de l’obra de Martí i Pol, molt més profunda i complexa del que la popularitat de vegades ha fet suposar. La filla del poeta, per la seva banda, va evocar el costat humà d’un dels nostres poetes nacionals i va explicar, per exemple, una anècdota que, més enllà de retratar la dimensió literària de l’obra del seu pare, va mostrar un detall rellevant del seu tarannà humil, modest i abnegat. Es veu que quan Martí i Pol, en el darrer tram de vida, a l’hospital, envoltat de la família i atès pel personal mèdic, era a punt perquè el sedessin i esperava el desenllaç inevitable, va mirar, amb aquells ulls esbatanats i expressius amb què sovint es comunicava més que no pas amb paraules, la infermera que l’atenia i, amb la veu balbucejant que li recordem dels darrers anys i que obligava els familiars a traduir els seus mots davant dels desconeguts que no hi estaven avesats, va demanar-li: «Ho estic fent bé?».

Aquesta pregunta («Ho estic fent bé?»), formulada en aquell moment, em sembla una lliçó de senzillesa i d’humilitat per part d’un home que, tot i la grandesa dels seus versos, se’n vol anar sense fer soroll, sense molestar. I això encara fa més gran la veu d’un poeta que, com va recordar Montse Caralt, sovint parlava en plural, com a representant d’un poble menystingut i reprimit, i trenava afirmacions que el poble s’ha fet seves: «Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora! / que tot està per fer i tot és possible.»

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'abril de 2023)

"La pell del món", de Xavier Mas Craviotto

 

A FLOR DE PELL

La literatura i la vida es retroalimenten. Hi ha qui duu una vida literària i en diem aventurer. I hi ha qui, de la vida, en fa literatura i en diem escriptor. Hi ha escriptors, però, que fan literatura amb poca vida i d’altres que, en canvi, plasmen la vida a cada ratlla que posen sobre el paper: aquests darrers, sovint, són els poetes. Perquè la vida està feta de sentiments i emocions, i la bona literatura (en vers o en prosa) també.

La darrera novel·la de Xavier Mas Craviotto, La pell del món (L’altra editorial, 2023), és una allau de sensibilitat narrativa i emotivitat artística. Com ja va demostrar amb La mort lenta (2019), i com queda palès en la seva poesia (Renills de cavall negre, La gran nàusea i La llum subterrània), Mas Craviotto s’erigeix, a cada pàgina, en un escriptor capaç d’assolir cotes de gran profunditat analítica a l’hora d’explorar l’experiència i la naturalesa humanes. La pell del món és una història plena de silencis, perquè parla, en bona part, de la incomprensió i la dificultat de comunicar-se. També parla de la mort, de la por i de la violència. I de conviure amb el passat, amb el record, amb allò que cadascú ha viscut. No és una novel·la d’acció. Les coses passen, sobretot, a dins dels personatges. I tot està centrat en ells, en el que senten, en el que pensen, en la seva història íntima. Són éssers vius amb un passat comú, del qual no parlen però que els rosega.

La novel·la està escrita amb un estil vistós i efectiu, carregat d’anàfores i polisíndetons. Una prosa introspectiva que s’expressa en dues segones persones del singular: la mirada de cadascun dels dos germans protagonistes. La llengua flueix amb dinamisme i naturalitat al llarg d’un seguit de fragments o flaixos narratius on es va alternant el present (el retrobament dels dos germans vora la mare moribunda), el passat (la infantesa i l’adolescència marcades per la violència i l’abús) i les converses amb el terapeuta (que permeten aprofundir en la psicologia dels personatges). Aquí i allà, el lector que sap gaudir de la bona prosa literària trobarà fragments d’aquells que justifiquen la lectura, frases que podrien ser versos: «La vida també és morir-se», «Tots els silencis parlen de tu», «La mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix», «És com si el vidre no sabés trencar-se sense trencar els altres», «Habiteu el silenci perquè heu desaprès a habitar les paraules»...

Amb dues novel·les i tres reculls de poemes publicats, ja podem dir que Xavier Mas Craviotto està construint una obra coherent, que va adquirint una solidesa envejable. Es mou amb solvència en temes no sempre senzills (la mort, la incomunicació, les relacions familiars...) i està consolidant un estil literari personal que ja voldrien molts autors veterans.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'abril de 2023)

                                        Fotografia: Òscar Bayona (Regió7)

MADURESA CREATIVA

Si tenim en compte que a un escriptor se l’acostuma a considerar jove fins a la quarantena (edat en què la majoria d’esportistes ja s’han retirat), Xavier Mas Craviotto encara ostentarà durant molts anys l’etiqueta d’escriptor cadell. D’altra banda, si analitzem la maduresa de la seva poesia i, sobretot, de la seva prosa, costa veure’l com un autor novell. Així, la seva darrera novel·la, La pell del món (L’altra editorial, 2023), és una clara mostra que no som davant d’un xicot que prova de ser escriptor, sinó davant d’un escriptor que està construint una obra sòlida i solvent. El domini del llenguatge i la capacitat per expressar els racons més íntims de l’experiència i la naturalesa humanes eleven la literatura de Mas Craviotto a alguna cosa més –a molt més, de fet— que a la d’una jove promesa. El de Navàs té la capacitat de clavar el lector a la cadira amb una novel·la carregada de símbols, d’imatges evocadores, de poesia, de força reflexiva i expressiva, de psicologia. Escriu –i escriu molt bé— històries on passen molt poques coses i on les coses que passen ho fan, sobretot, a l’interior d’uns personatges consumits per una melangia abassegadora: «Ja no sé mirar. Només sé veure. Ja no sé escoltar. Només sentir. Ja no sé viure. Només existir».

Si La mort lenta (2019) s’endinsava en la relació entre dos germans, un noi i una noia, que vivien molt units en bona part a causa de la mort dels pares en un accident, La pell del món també està protagonitzada per una parella de germans, un home i una dona encara joves, que han viscut allunyats i sense mantenir el contacte des de fa uns quants anys. La trama principal, de fet, se centra en l’exploració de si aquests dos personatges són capaços d’acostar-se ara que tenen la mare morint-se a l’hospital. Relacions familiars i mort, doncs, converteixen aquestes novel·les en un díptic molt interessant, coherent i rodó. Personatges turmentats per un passat brutal del qual fugen i al qual es veuen obligats a tornar; reflexions sobre el sentit de la vida, sobre la mort, sobre la violència, sobre la dificultat per expressar-se o sobre la llibertat de l’individu; silencis carregats de contingut... Es tracta d’un món poblat per éssers tan humans com descontextualitzats, amb certa vocació d’universals. Per això a La pell del món no hi ha referències geogràfiques gaire concretes, no hi apareixen noms de persona ni de lloc. El poble és «el poble», l’hospital és «l’hospital», el pare és «el pare», la mare és «la mare» i els protagonistes són «tu» i «tu», que en el darrer i breu capítol es converteixen en «vosaltres». Els únics noms propis que apareixen són de llocs llunyans (París, Varese...) o d’animals (Bruc, Blanqueta...). Mas Craviotto és un autor seriós que tot just ha començat a donar-nos alegries literàries.

De la vida se’n pot fer literatura. De fet, la millor literatura acostuma a ser vida destil·lada a través del llenguatge. Pot ser vida viscuda o ficció inventada. Sempre, però, és ficció literària. L’important és que l’autor, com fa Mas Craviotto amb una aparent facilitat que gairebé espanta, la sàpiga expressar de tal manera que el lector la percebi com a vida autèntica, com a vida de veritat.

(Article publicat al diari Regió7 el dia 15 d'abril de 2023)

Conviure amb la mort

 

Els testos s’assemblen a les olles i no és pas casualitat. Els fills reprodueixen els costums, les reaccions, els hàbits o, fins i tot, les manies dels pares. És pur mimetisme. Tenen les mateixes pors i desenvolupen fortaleses o febleses similars. Són esponges que, fins a l’adolescència, absorbeixen des de la inconsciència tot allò que tenen a prop. Créixer i aprendre consisteix, en bona mesura, a imitar models. I el principal model de la canalla són els progenitors, els padrins, els germans grans, els mestres... Després es converteixen en adolescents i reneguen de les convencions i normes que se’ls volen imposar, però mantenen l’herència mimètica que han absorbit al llarg de la infantesa. Encara que no ho vulguin, conserven costums, reaccions, hàbits, manies i pors que han mamat a casa. Els testos, doncs, s’assemblen a les olles. És inevitable. Per això és tan important com s’educa la canalla i quin model se’ls transmet, a casa i a l’escola. I això vol dir transmetre’ls, per exemple, que la vida no és un estat de felicitat permanent, una torre a dalt d’un núvol de sucre o un turó encatifat de verd on tot de teletubbies es passen la vida contents i fent-se abraçades. I això vol dir transmetre l’existència de la mort i del dol.

L’esperit sobreprotector que ha anat penetrant en la manera de criar els infants fa que avui dia se’ls amagui una part de la realitat i així, per exemple, es vegi molt poca canalla als funerals o als cementiris. La gent de la meva generació som entre els principals culpables d’aquest canvi: els nostres pares convivien amb la mort amb certa conformació i, en canvi, en l’educació dels nostres fills la mort ha estat un element absent. Els hem apartat de la mort, l’hem amagat i hem evitat que descobrissin que, al capdavall, és una part de la vida. Concretament, el final.

Això no vol dir que haguem d’aprendre a acceptar la mort. És impossible. Però hauríem de saber conviure-hi. Hauríem de ser capaços de passar per un procés de dol, per dolorós que sigui, sense prendre mal. Si més no, hi hauríem d’arribar preparats. El primer pas s’hauria de fer a casa. No s’hauria d’amagar la mort, ni amb els adults ni amb els infants, per petits que siguin. I aquesta naturalitat es podria reforçar a l’escola. Hi ha infinitat de contes i pel·lícules que poden ajudar a abordar el tema. Quotidianament es donen situacions que conviden a parlar-ne (la mort d’una mascota, d’un conegut llunyà...), que poden preparar per quan sigui el moment. Perquè la mort, ara mateix, s’ha convertit en un tabú del qual costa molt de parlar-ne i, com que no hi sabem conviure, quan se’ns mor algú paguem –tots plegats— un preu emocional molt gran. La canalla també. Potser, a la llarga, ells més que ningú.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de març de 2023)

Fred als Pirineus

 El manresà Agustí Franch ha estat candidat als premis Goya d’enguany com a guionista de El fred que crema (2022), la pel·lícula basada en la seva pròpia obra de teatre (Fred), que el 2015 va guanyar el Premi de Teatre 50^è Aniversari Crèdit Andorrà, i que es va estrenar el 2017. La pel·lícula, com l’obra de teatre, està ambientada l’any 1943, en algun racó d’Andorra, i tracta dels jueus que passaven els Pirineus fugint dels nazis, un tema força desconegut, poc estudiat i que, fins ara, la ficció pràcticament no havia tocat. Però sobretot aquesta història parla de la por i l’angoixa d’aquells que, sense saber massa de què fugien els jueus ni quines eren les circumstàncies que els portaven a fugir, els ajudaven a passar o els amagaven a casa, amb el perill que això comportava. Com diu el mateix Franch en la introducció de la versió impresa de Fred, l’obra «parla de contradiccions, de la lluita interna entre fer el que està bé o el que et convé com a persona. Parla de la condició humana, del millor i el pitjor de cada persona, de quins són els límits que ets capaç de creuar quan la situació és extrema».

La casualitat ha volgut que la pel·lícula s’estrenés gairebé al mateix temps en què s’ha publicat la darrera novel·la de Pep Coll, La llarga migdiada de Déu (Proa, 2023), un títol que remet a aquells a qui el seu Déu ha abandonat durant una bona temporada. L’obra de Coll té algunes coses en comú amb la història ideada per Franch. En aquest cas, el protagonisme recau en una colla de nens jueus acollits en un orfenat a prop de Sent Gironç, a l’Arieja, que es veuran també abocats a travessar els Pirineus per salvar-se i rebre l’ajuda de l’American Jewish Joint, per acabar viatjant fins a Jerusalem. Una història carregada d’humanitat i esperança en un món deshumanitzat i desesperançat, un retrat del costat més fosc (però també del més lluminós) de la naturalesa humana.

A banda de gaudir d’aquestes bones històries ben explicades, és, doncs, un bon moment per anar al cine i a la llibreria i recuperar la memòria d’aquells pobres infeliços que van passar per casa nostra durant una de les èpoques més fosques de la història.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2023)

De "preus" a terra

 La traducció automàtica juga males passades, sobretot en un context de submissió lingüística. Els programes informàtics han afavorit l’aparició de la versió catalana d’alguns diaris en castellà, però també han propiciat la publicació d’errors antològics, com ara canviar el nom al mític Pelé i anomenar-lo «Vaig pelar», o dir-li «Llegeixo Messi» a un crac argentí que segurament manté una relació força discreta amb la lectura. Més exemples: als d’Unió més d’un cop els van rebatejar com «Va unir», i a la inefable Inés Arrimadas li van canviar el cognom per «Acostades». Tot això ha sortit publicat i fa una certa gràcia. Però si ens fixem en la naturalesa dels errors, detectarem un patró preocupant: el punt de partida sempre és el castellà.

Les errades provinents de la traducció automàtica solen ser responsabilitat d’un programa informàtic o del traductor de Google. Però de vegades les cometen éssers humans que cobren sous gens menyspreables. Un cas paradigmàtic el trobem al món de la publicitat. Els eslògans publicitaris a què estem exposats han estat pensats gairebé sempre en castellà i, en un acte de magnànima condescendència o atiades per un interès comercial determinat, algunes marques decideixen fer-ne una versió en català. El problema principal arriba quan en aquests anuncis pensats en castellà apareixen expressions intraduïbles, jocs de paraules o frases fetes. El lingüista Pau Vidal reproduïa fa unes setmanes un parell d’eslògans en una piulada: «No em dona la vida!» i «Els juernes del soci». Tots dos són exemples clars de traduccions literals que mostren el grau de submissió lingüística a què estem sotmesos: un perquè usa una accepció gens catalana del verb «donar», l’altre perquè manté inalterable un «simpàtic» híbrid entre jueves i viernes. El castellà és a l’origen de quasi totes les campanyes que ens envolten, fins i tot quan la majoria de consumidors potencials són catalans. La piulada de Vidal partia d’una de prèvia (també seva) on, justament, proposava un exercici d’empoderament a partir d’una campanya de Bonpreu-Esclat: «Productes per tocar de preus a terra» (amb la paraula «preus» en un color diferent, a tall de picada d’ull). Es tracta d’un eslògan clarament pensat en català, que, en la hipotètica versió castellana, podria incórrer en una traducció matussera com les que esmentàvem.

Res no és casualitat. Viure plenament en català en una activitat tan quotidiana com anar a comprar vol dir, com a mínim, trobar productes etiquetats en aquesta llengua, que els treballadors t’hi atenguin o que les campanyes publicitàries hi hagin estat pensades. Ara mateix, però, això només és possible en alguna illa de normalitat lingüística com són els establiments de la cadena de les Masies de Voltregà.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de març de 2023)

El Déu adormit

 

No descobriré res de nou si dic que Pep Coll és un dels narradors més importants amb què compta la literatura catalana actual. L’afirmació em serveix, però, per reivindicar que l’aparició d’una nova novel·la seva es consideri un esdeveniment literari de primera magnitud. I és que, a més, La llarga migdiada de Déu (Proa, 2023), la seva darrera novel·la, és ambiciosa, ben documentada, exhibeix molt bon pols narratiu i està excel·lentment resolta.

Pep Coll torna, aquest cop, a la banda nord del Pirineu (que ja va ser l’escenari de Les senyoretes de Lurdes) per presentar una trama coral, on el narrador omniscient focalitza la seva mirada en un o dos personatges a cada capítol. La història se centra, sobretot, en un orfenat situat a la masia i antic convent imaginaris de l’Artiga (que l’autor situa a prop de Sent Gironç, a l’Arieja), on la Creu Roja suïssa munta, l’any 1942, durant l’ocupació de França per part de les tropes de Hitler, un refugi per a infants jueus que han perdut els pares o no saben on són. Les terres de la finca les porten una família d’exiliats catalans procedents del pla de Lleida. El personatge amb més protagonisme és Samuel Silverstein, un jueu bonàs, vidu, que, després de perdre la família que li quedava i camuflat com a colporteur, es dedica a salvar i protegir nens jueus. Silverstein recorre i lliga tot el relat. Ha perdut la filla en un bombardeig, però vol ajudar a salvar els fills dels altres, nens i nenes a qui Déu ha oblidat durant la seva llarga migdiada: l’estudiós Daniel, l’impetuós Helmut, el religiós Levy, el desarrelat Phillippe, la pragmàtica Rachel... Tot i que la trama és una ficció novel·lada, hi treuen el cap alguns episodis reals, com l’intent fracassat d’invasió de la Vall d’Aran per part de guerrillers comunistes espanyols l’any 1944, l’esperança dels maquis que confiaven que els aliats alliberarien Espanya del feixisme un cop n’haguessin deslliurat Europa, o l’acollida que (gràcies a l’American Jewish Joint) es feia a Barcelona als jueus que fugien de la barbàrie un cop alliberada França.

La llarga migdiada de Déu és una història carregada d’humanitat i esperança en un món deshumanitzat i desesperançat, un retrat del costat més fosc (però també del més lluminós) de la naturalesa humana. En fi, literatura de primer ordre passada per la prosa rica i efectiva de Pep Coll, on conflueixen algunes característiques que la fan especialment valuosa: és una prosa nítida, agradable de llegir, plena de girs lingüístics molt expressius i espurnejada de paraules nord-occidentals («catxapons», «corders», «xolladors», «rostar», «trumfa», «popes», «catxar», «moixons») que l’autor integra en el text amb absoluta normalitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de febrer de 2023)

Quatre finalistes

Entre els quatre autors finalistes del Premi Amat-Piniella del 2023 n’hi ha dos que han tingut personatge al Polònia, tres han exercit càrrecs polítics de certa rellevància, dos hi concorren amb obres que ja han estat guardonades en altres certàmens i, d’una manera o altra, en l’obra de tots quatre es poden rastrejar connexions amb la figura i l’obra de l’autor que dona nom al Premi.

El país de l’altra riba (Proa), de Maite Salord, és un text ambiciós i poètic que vol ser una reflexió sobre els conflictes, personals i col·lectius, del segle XX, així com sobre la desmemòria històrica, la identitat o l’atzar, a partir de tres històries creuades, però sobretot la d’un jueu, fugitiu de l’holocaust, que s’estableix a Algèria mentre els seus familiars, com va passar a Amat-Piniella, han estat deportats a un camp nazi. Lliçó d’arquitectura (Ensiola), d’Antoni Vives, recrea un sopar imaginari que, després de l’horror de la II Guerra Mundial, prepara el matrimoni Von Schnitzler (Georg i Lily), còmplices del nazisme (del qual fou víctima Amat-Piniella). Una reunió de «fantasmes» que es converteix en una reflexió sobre l’oblit i la necessitat de no oblidar, sobre el perdó i la impossibilitat de perdonar. El temple dels pobres (Columna), d’Alfred Bosch, recrea alguns episodis transcendentals de la primera meitat del segle XX, en paral·lel a la construcció de la Sagrada Família. Els protagonistes defensen el temple contra la barbàrie dels incontrolats, tal com va fer Amat-Piniella amb alguns monuments religiosos manresans durant els primers mesos de la Guerra Civil. La vall de la llum (Destino), de Toni Cruanyes, repassa la història del seu avi (mort durant l’etapa més dura de la pandèmia), fill d’una família de llauners de Canet de Mar, que va viure la guerra com a infant i que, passat el franquisme, es va convertir en alcalde d’aquella localitat del Maresme. Repassa, doncs, una època i uns fets històrics que, en moltes ocasions, coincideixen amb els que va viure l’autor manresà.

El dia 22 de febrer, a l’Auditori de la Plana de l’Om, un d’aquests quatre escriptors rebrà el guardó que l’acreditarà com a guanyador del Premi Amat-Piniella.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de febrer de 2023)

Dos articles a partir de "Triomfador" (de Joan Jordi Miralles)

 BULLYING A LA MASIA

L’última novel·la de Joan Jordi Miralles, Triomfador (Males Herbes, en català; Seix Barral, en castellà), acaba d’arribar a les llibreries. Miralles és un d’aquells autors inclassificables, amb una visió postmoderna de la literatura. Té una perspicàcia i un nervi narratius que el duen a oferir una prosa sòbria i hipnòtica («quirúrgica i incisiva», diu la contracoberta del llibre), que flueix amb naturalitat i, alhora, manté el lector atrapat en històries més profundes del que de vegades, en una sinopsi o en una lectura superficial, pot semblar. El narrador de Miralles acostuma a exposar els fets en tercera persona, focalitzat en els protagonistes, i es mou, d’una manera força asèptica, entre l’omnisciència i l’objectivitat. És el que en podríem dir un «narrador neutre», que exposa els fets de forma objectiva, que pot apuntar algun pensament dels personatges, però que s’aparta de qualsevol valoració. Hi ha altres característiques que defineixen l’obra de Miralles: els personatges, sovint, es troben desubicats en relació a l’entorn; de vegades sucumbeixen a atraccions malsanes; en els relats acostumen a aparèixer les relacions entre pares i fills; la intimitat dels protagonistes es presenta a partir d’obsessions o de detalls aparentment banals. Joan Jordi Miralles té una veu literària pròpia, i això el converteix en un escriptor interessant. S’ha anat construint un univers literari, amb un estil molt personal que aconsegueix singularitzar la seva obra. I Triomfador és una mostra excel·lent d’aquest estil i d’aquest talent narratiu.

Triomfador se situa als anys noranta i se centra en l’Ulisses, un noi de tretze anys, amb un talent innegable per a la pràctica esportiva, que fitxa pel Barça juvenil de bàsquet. Com que és de Manresa, s’ha d’instal·lar a La Masia, la residència del club per a les futures promeses. A partir d’aquest moment, la vida de l’Ulisses es converteix en un malson de pallisses i humiliacions («A La Masia no fan persones, més aviat les destrueixen»), que el xicot aguantarà estoicament, amb l’esperança de triomfar algun dia en el primer equip.

La trama, doncs, planteja una clàssica història de bullying i superació. És la història d’un noi que es fa gran, que madura, a base de trompades. Podria ser l’argument d’una novel·la juvenil. Miralles, però, s’aparta d’aquesta possibilitat amb un estil i un punt de vista radicalment personals. La prosa i l’estil del manresà, d’una gran nitidesa i precisió, desgrana un seguit d’experiències que, per a ser gaudides amb profunditat, demanen maduresa lectora i capacitat d’anar un xic més enllà del que es diu.

El fet que Joan Jordi Miralles, quan tenia l’edat del protagonista, residís a La Masia durant un parell de cursos com a jugador de bàsquet en la secció juvenil del F C Barcelona permet a l’autor retratar aquest univers amb coneixement de causa, però no converteix necessàriament la novel·la en un retrat del que va viure ni, encara menys, en una autoficció. Segurament li ha servit per congregar i foragitar més d’un fantasma, però, al marge d’aquesta circumstància, la potència del text, la força visual que transmet i les sensacions que desperta, fan que l’artefacte, com a artefacte purament literari, funcioni perfectament.

(Article publicat al diari Regió7, el dia 11 de febrer de 2023)

EL NARRADOR NEUTRE

Hi ha tres figures imprescindibles per a l’existència de la ficció narrativa. Una d’elles és, naturalment, la del narrador. Les altres dues són l’autor i el lector. Tenint en compte, doncs, que narrador i autor són entitats diferents (per més que de vegades es puguin confondre), i tenint en compte que l’autor és una entitat física palpable, hem de resoldre que el narrador forma part del món literari fictici.

La tradició ens ha ensenyat a classificar la figura del narrador, a partir del punt de vista, en dos grups: el narrador intern (quan és un dels personatges de la història, habitualment el protagonista, qui explica els fets) i el narrador extern (quan s’explica la història en tercera persona). I aquest narrador extern, a més, pot ser omniscient (capaç de penetrar en els sentiments més íntims dels personatges) o objectiu (mostra, sense analitzar-ho, allò que un espectador pot captar a través dels sentits). Poques vegades, però, s’aconsegueix el màxim grau d’objectivitat. Fins i tot els grans autors del Realisme o del Naturalisme focalitzaven el relat en algun personatge i mostraven què pensava, o bé, com passa més habitualment, l’autor deixava entreveure (encara que sigui entre línies) el seu judici sobre el fet narrat. Podríem concloure que la màxima objectivitat només es pot aconseguir des de la màxima neutralitat. Per tant, podríem arribar a parlar d’un «narrador neutre».

Aquesta reflexió m’ha vingut al cap després de llegir Triomfador (Males Herbes, en català; Seix Barral, en castellà), l’última novel·la de Joan Jordi Miralles, que acaba d’aterrar a les llibreries. Miralles (com ja ha fet en altres obres, com Una dona meravellosa o els relats llargs de Marginàlia) imparteix una lliçó sobre com explicar una història des de la màxima neutralitat i aconseguir, al mateix temps, que l’asèpsia discursiva no impedeixi mantenir el lector enganxat a les pàgines del llibre. A Triomfador, Miralles hi explica una història que el toca de prop: la d’un noi que, a principis dels anys noranta, passa un veritable calvari com a resident de La Masia, la residència per a joves esportistes de can Barça, on pateix pallisses i humiliacions constants, que aguanta amb l’esperança d’acabar triomfant al primer equip.

Submergir-se en la prosa «quirúrgica i incisiva» (adjectius que apareixen a la contracoberta del llibre) de Miralles és, com a lector, una experiència intensa, inquietant, hipnòtica: frase curta, mots precisos, descripcions d’una plasticitat cristal·lina i narrador neutre. Un univers literari particular, amb un estil molt personal que aconsegueix singularitzar la seva obra. En fi, un estil propi i efectiu, una prosa aparentment deshumanitzada per explicar un món clarament deshumanitzat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de febrer de 2023)

La trama perfecta

 

Vicenç Pagès Jordà ha estat un dels escriptors catalans més destacats de les darreres dècades: com a narrador, com a assagista, com a crític literari i com a cronista generacional. Traspassat a finals d’agost, va deixar una obra acabada, Kennedyana (Folch&Folch, 2022), que el confirma i consolida com una de les veus més interessants del panorama literari català.

D’entrada, pot sorprendre el tema: la família Kennedy. Però el subtítol del llibre («La dinastia que va crear la trama perfecta») ens dona una pista sobre la coherència amb què encaixa en el conjunt de l’obra del malaguanyat autor figuerenc. Per què un destacat novel·lista català hauria de dedicar un assaig als Kennedy? En la resposta hi ha una doble perspectiva: la generacional i la literària. D’una banda, Pagès mai no va amagar la fascinació per les darreres dècades del segle XX, les que han marcat una generació (Memòria vintage, Empúries, 2020) que arrenca amb l’assassinat de JFK. D’altra banda, com a narrador, professor d’escriptura i teòric de la creació literària (Un tramvia anomenat text, 1998) no pot deixar de banda l’obsessió per la «trama perfecta» que representa la família Kennedy, amb JFK i el seu assassinat com a epicentre i amb la mort del germà Bobby com a clímax.

Llegint Kennedyana, un té la sensació que es tracta dels apunts endreçats per a una immensa novel·la sobre la comèdia humana, un projecte digne d’un Balzac actual, una mena de novel·la total postmoderna. I aquí rau l’originalitat del text que, al capdavall, aborda unes circumstàncies que han tractat desenes de llibres, pel·lícules i documentals. L’autor li dona un enfocament postmodern: tracta un episodi de la història com si fos un episodi de ficció, com una actualització de la mitologia. Pagès presenta el clan Kennedy com una versió actualitzada de la família de Príam, rei de Troia, que, com Joe (el patriarca Kennedy), «va tenir una colla de fills que, si bé semblaven destinats a un futur prometedor, mostraven una acusada tendència a morir abans que els pares».

I és que, en el fons, Kennedyana parla de les estructures de la ficció narrativa, de «la transformació del món aristotèlic [allò del plantejament, nus i desenllaç] en la postmodernitat autoirònica». És l’anàlisi particular, personal i meditada d’una trama completíssima, inacabable, d’un material que podria ser la base d’un projecte literari monumental, i, en aquest sentit, es pot llegir també com si fos una obra de ficció. És la fabulació de la història dels Kennedy com si fos un «metatext narratiu», el desplegament d’una trama perfecta, on tot està meticulosament col·locat: els personatges, els girs de guió, l’escenografia, les subtrames... Una trama tan perfecta, de fet, que si no fos real podria semblar inversemblant.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 22 de febrer de 2023)

Maonesos a Algèria

 ovint, a banda de modificar fronteres geogràfiques, els esdeveniments històrics han modificat mapes lingüístics. L’any 1830 la França imperialista va envair Algèria i, a partir d’aleshores, el francès va ser una llengua d’ús corrent en aquella part del Magreb. Però no pas l’única llengua nouvinguda. Entre 1830 i 1962, de fet, en una part d’Algèria es parlava en català. Això passava, sobretot, a la localitat de Fort de l’Eau, que després, el 1962, quan Algèria es va independitzar, va passar a anomenar-se Bordj El Kiffan. Es calcula que prop de 10.000 menorquins van anar a viure a la colònia francesa i hi van fundar aquella ciutat, on fins i tot la resta d’europeus van adoptar el «maonès». A aquesta i a altres localitats algerianes també hi van fer cap rossellonesos i alacantins. El premi Nobel de literatura Albert Camus, que va néixer i va viure a Algèria fins al 1958, tenia els avis materns maonesos (gentilici amb què s’anomenava els menorquins). Les relacions entre Menorca i Algèria, de fet, ja existien abans de la colonització francesa. Com a mínim, hi havia hagut relacions comercials des de principis del XVIII. Però va ser amb l’arribada de milers de migrants amb la colonització francesa que els números es van disparar. Un de cada cinc menorquins hi va anar a viure, i es calcula que la població catalanoparlant a Algèria va arribar a rondar les 30.000 persones.

Fort de l’Eau és un dels escenaris de la magnífica novel·la El país de l’altra riba (Premi Proa, 2021), de Maite Salord, un text ambiciós, poètic i ben travat que vol ser una reflexió sobre els conflictes, personals i col·lectius, del segle XX, així com sobre la desmemòria històrica, la identitat o l’atzar. El relat presenta tres trames paral·leles i allunyades en el temps i en l’espai, que, naturalment, acabaran tenint una relació: la d’un aviador alemany que mor a Menorca durant la II Guerra Mundial, la d’un jueu que s’estableix el 1943 a Alger fugint de la barbàrie nazi i la relació amorosa entre la Marta (menorquina) i la Hanna (alemanya) durant les mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq.

Avui, de l’estada dels maonesos a Algèria en queden, amb prou feines, les tombes dels qui hi van morir, les terres de conreu que havien estat aiguamolls o el «pa maonès» que encara fan en algunes localitats de la costa. Ja ningú no hi parla català. De fet, la majoria dels menorquins que van deixar el país entre 1954 (quan va començar a actuar el revolucionari Front Nacional d’Alliberament) i el 1962 (en què es va declarar la independència), ho van fer per anar a França com a pied noirs, i allà van acabar abandonant la llengua que els era pròpia. El país de l’altra riba, a banda d’una bona novel·la, és també una manera de recordar aquesta circumstància força desconeguda.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 8 de gener de 2023)

Camins insospitats

 Recordeu aquell tòpic segons el qual, quan un escriptor acaba una obra i la publica, la paraules deixen de ser seves i passen a ser dels lectors, que en fan la pròpia interpretació? És una manera elegant i efectiva que tenen els escriptors d’escapolir-se de segons quines preguntes compromeses en els clubs de lectura i, a més, queda molt bé perquè fa participar el lector en l’activitat creativa.

Els camins de l’obra publicada són, efectivament, inescrutables. El llibre veu la llum, es distribueix a les llibreries, accedeix a les biblioteques i tot de lectors se’l comencen a fer seu, el llegeixen, l’interpreten, el desen en una prestatgeria, el regalen, se’l venen per wallapop o el llencen a les escombraries. És habitual que, quan l’autor és convidat a un club de lectura, o quan parla amb algun lector en qualsevol altre context, apareguin interpretacions insospitades que són tan vàlides com la del propi autor. L’obra, en certa manera, ha deixat de ser de qui la va imaginar i la va crear i ha passat a ser de tothom que la llegeix i la interpreta. Fa el seu camí.

És sorprenent, tanmateix, el que va passar a l’escriptora bagenca Imma Cortina amb un lector de la seva primera novel·la (Només ho saben les muntanyes, Cossetània, 2015), una història ambientada a Montserrat, amb dues trames paral·leles, que destaca especialment per les descripcions del paisatge. Doncs es veu que a un canadenc enamorat de Catalunya li van recomanar la novel·la en una llibreria de Barcelona. Se la va llegir, va quedar fascinat amb la història i va decidir traduir-la al francès. El mes passat, el lector de Mont-real va tornar a Catalunya amb la intenció de fer les rutes montserratines que apareixen descrites en el text, va contactar amb l’autora, que no el coneixia de res, i va portar-li per sorpresa un exemplar autoeditat de la traducció. Cortina s’ha trobat, doncs, que sense saber-ho la seva història i els seus personatges han fet camí a milers de quilòmetres de casa i han tornat parlant francès. N’està cofoia. Ara, per arrodonir l’aventura, només faltaria que alguna editorial s’interessés per la traducció (que ja està feta) i decidís publicar-la i comercialitzar-la. A can Ramon Llull en podrien prendre nota.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de gener de 2023)

País Petit?

 

Al disc Verges 50 (1980), hi ha una de les cançons més conegudes i boniques de Lluís Llach, País petit. A diferència del que pensa molta gent, Llach no la va compondre pensant Catalunya. Pensava en l’Empordà, amb una visió en la qual, de fet, tothom es pot reconèixer (un lloc que, «quan el sol se’n va a dormir, mai no està prou segur d’haver-lo vist», on «des de dalt d’un campanar sempre es pot veure el campanar veí»). Al llibre Història de les seves cançons (La Campana, 1986) ho diu ben clar: «és una mena de cant a l’Empordà, encara que per extensió s’hi poden trobar altres coses de Catalunya». No sempre és té prou entès que el concepte «país» és molt flexible i no ha d’interpretar-se necessàriament com a sinònim de nació ni, encara menys, d’estat. Seria una mica l’equivalent a l’italià «paese». Per a Llach, el seu país és el món que retrata musicalment en aquell disc conceptual, el món de la seva infantesa: Verges i l’Empordà. I, és clar, el món dels infants és petit, sempre. En aquest sentit, la cançó transmet un missatge universal, perquè tothom ha crescut en un país petit. No pot ser d’una altra manera. Hi ha, però, una certa tendència a entonar aquesta cançó, com una mena d’himne, en actes de reivindicació nacional en què, de manera més o menys explícita, es dona a entendre que el «país petit» de la lletra és Catalunya o, fins i tot, el conjunt dels Països Catalans. I això, des del meu punt de vista, per més que a alguns el mot «país» aplicat a la seva terra els ompli d’emoció, és tan legítim com estratègicament equivocat.

No soc de treure pit ni de pensar que visc al més gran ni al millor lloc del món, però considerar-nos un país petit ens mostra acomplexats i esperona poc l’autoestima nacional, de la qual anem força escassos. Com s’ha de prendre ningú seriosament les teves reivindicacions si parteixes d’una premissa tan modesta com la de considerar petit el teu país? Petit en comparació a què? La identificació amb un país petit només s’explica si es parla de Catalunya en comparació al gran estat-nació de ressons imperials al qual estem sotmesos. Segons aquesta mirada, ells tenen un país gran i nosaltres un de petit. Si els comparéssim amb la Xina, però, Espanya, França o Alemanya també serien països petits.

Potser sí que el nostre país és petit, però potser només ho és en ambició. Hi ha molts estats, nacions o països al món que tenen una demografia i una extensió geogràfica similar o inferior a Catalunya i, encara més, als Països Catalans, però als seus habitants mai no se’ls acudiria afirmar que viuen en un país petit. Demaneu-ho a un nicaragüenc, a un danès, a un suís, a un albanès, a un búlgar o a un irlandès, si viuen en un país petit...

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia de Nadal de 2022)