dimecres, 27 de desembre del 2023

La cadira buida

 

Diu el filòsof Xavier Antich en un dels articles reproduïts a La voluntat de compendre (Arcàdia, 2016) que «la cadira és, entre els objectes domèstics, el que més aviat queda humanitzat». A cada casa, per exemple, quan s’ha de seure a taula tothom té el seu lloc i, per tant, la seva cadira. Les cadires s’adapten al nostre cos i n’evoquen la forma. És fàcil, doncs, humanitzar-les. Recordo que a les golfes de casa hi havia (potser encara hi són) un parell d’antigues cadires de fusta que alguna padrina o repadrina havia fet servir per anar a missa: si els aixecaves el cul, feien la mateixa funció que la part de darrere d’un banc d’església, amb una barra encoixinada a la part de baix, per posar-hi els genolls. La cadira és un moble singular. Així com el banc convida a l’experiència col·lectiva o, si més no, compartida, la cadira pot suggerir recolliment i solitud. Tot i així, aquesta és una impressió falsa, perquè difícilment trobarem mai una cadira sola, ni tan sols allà on només viu una persona.


Els artistes han omplert de força simbòlica aquest moble tan proper, o n’han aprofitat la força que ja té, i per això l’art universal és ple de cadires buides. En el seu afany de donar nou sentit a objectes quotidians, Antoni Tàpies va utilitzar cadires en diverses obres i de diverses formes, començant per la que forma part de l’escultura «Núvol i cadira», feta de filferro, que corona la seva fundació. Tots tenim presents les dues cadires de boga que Van Gogh va pintar a L’habitació, a banda i banda de la taula i al costat del llit. O la sinistra cadira elèctrica reproduïda per Andy Warhol. O les modernes cadires del pavelló Mies van der Rohe. A Cracòvia, al districte de Podgórze, que l’any 1941 es va convertir en el gueto on van congregar els jueus abans de deportar-los a Auschwitz, hi ha una instal·lació que posa la pell de gallina. És a la plaça dels Herois del Gueto, un espai immens on, des de l’any 2005, s’hi pot veure un conjunt de cadires de bronze, afilerades i encarades totes en la mateixa direcció. La dimensió d’aquestes cadires, una mica més grans que les normals, no conviden pas el visitant a seure-hi: són cadires buides.

Torno a Xavier Antich: «Una cadira buida (···) és la més poderosa metàfora de l’hospitalitat: sempre espera algú». Tanmateix, en determinades ocasions, la cadira buida em sembla més aviat un símbol de l’absència d’aquell que l’ocupava i que ja no hi és. I ara penso en els dinars de Nadal d’aquelles famílies que han perdut algú i que aquest dia (potser el primer Nadal sense aquell ésser estimat) n’evocaran el record i, d’alguna manera, el faran present malgrat que sigui al davant de la cadira buida que ningú, encara, haurà gosat ocupar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, la vigília de Nadal de 2023)

Qui la té més llarga

 

M’agrada l’ambient de Nadal, especialment aquell que es viu en les distàncies curtes, en les celebracions íntimes en forma de dinar o sopar amb familiars o amb amics on, entre sopa de galets i copa de cava, es té un record per als que ja no hi són. M’agrada presenciar com els xiquets fan cagar el tronc i com obren els regals que han dut els Reis. M’agraden les sobretaules de xarrolla atropellada, amb tres converses paral·leles i creuades, que evolucionen en una muntanya russa de sentències apassionades que poden anar de la cordialitat entusiasta a la indignació més visceral, passant pels acudits dolents o el poema de Nadal que recita el caganiu de torn. M’agraden les cases amb pessebre i sentir-me, a l’escalf del foc a terra, a prop d’aquelles persones a qui estimo i que (vull suposar) també m’estimen.


En canvi, no m’agrada gaire (tot i que he de reconèixer que tampoc m’irrita ni m’indigna) l’excés de decoració kitsch amb què s’engalanen els carrers per Nadal en la majoria de poblacions. Ho trobo embafador. Aquella lluminària de colors, elaborada amb serps de leds que formen figures associades amb les festes nadalenques (carros arrossegats per rens, pares Noel panxuts, ninots de neu amb escombra i barret, campanetes...), acompanyada de la música d’ambient sonant pels altaveus, em resulta estèticament excessiva. Què voleu que us digui? Ara bé, el que no m’agrada gens és la deriva competitiva que sembla que està prenent aquest costum de decorar-ho tot amb un gust qüestionable: localitats que competeixen per poder penjar-se l’etiqueta i presumir de ser la ciutat que més llums posa, que fa el pessebre més gran, que reparteix més caramels la vigília de reis o que instal·la l’arbre de Nadal més alt del sud d’Europa. Cadascú es gasta els diners com vol i suposo que, si els ajuntaments no els invertissin en la instal·lació d’un arbre metàl·lic de quaranta metres d’altura i els deu tràilers que calen per transportar-lo, se’ls gastarien en altres foteses decoratives amb l’excusa d’incentivar l’activitat comercial. Si els funciona i aquest és l’objectiu, endavant.

En tot aquest festival de cursileria, però, el que trobo certament ridícul és l’obsessió megalòmana per la mida de les coses. Una actitud que acostuma a anar associada a dirigents de comportament infantil («i jo més!»), amb aires que recorden un narcisisme més o menys patològic i que, des del meu punt de vista, només pot explicar-se per la necessitat d’haver de compensar alguna mancança que, per poca malícia que hi posem, és fàcil imaginar en quina part del cos podria estar localitzada. Dit això, «que cadascú es vesteixi com bonament li plagui», que deia Martí i Pol; i «Bon Nadal!», que us desitja, a l’avançada, un servidor.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 10 de desembre de 2023)

Un amor

 

L’Alba Sabaté és manresana. Si més no, en tots els seus llibres reivindica aquesta condició quan, al costat del nom, ho fa constar. La seva família va anar a viure a Girona quan tot just tenia uns mesos i Manresa, per a ella, es va convertir durant molts anys en la ciutat dels avis, dels oncles i, encara ara, dels cosins. Així, quan publica una novel·la, els vincles familiars i emocionals la porten a la capital del Bages per presentar-la a la llibreria Parcir, com va passar el 14 de novembre amb La meva història és la història d’un amor (Columna, 2023).


El títol no enganya. Es tracta d’una novel·la d’amor. Retrata els alts i baixos, les anades i vingudes, en la relació d’una parella, un home i una dona, entre els quals hi ha una diferència d’edat considerable. Ell, de fet, era el professor de literatura d’ella a l’institut, als anys setanta, quan es van enamorar. Sentiments com el desig, la passió o la tendresa desfilen en aquesta novel·la al costat de temes com la culpa o el perdó. I la mort, és clar, que és un altre dels temes que acostuma a abordar l’autora. Amor i mort. Els dos grans temes universals, tan allunyats i tan propers, perquè, com diu l’escriptor japonès Yasunari Kawabata, citat en la novel·la: «hauríem de morir quan encara som estimats». I és que La meva història és la història d’un amor és una novel·la rica en referències literàries. A banda de ser un cant a l’amor i a la vida, és també un cant a la literatura, al fet de llegir com una manera de viure. I, en aquest sentit, són oportunes les paraules d’Houellebecq que també hi apareixen: «llegim perquè, si no ho féssim, ens hauríem de conformar només amb la vida».

Quan escriu, l’Alba Sabaté es recrea en els detalls per situar el lector en l’ambient que vol transmetre. Forma part del seu estil, de la seva prosa lúcida, profunda, lírica i molt humana que, en aquest cas, busca un cert to d’oralitat a través d’una veu femenina que vol parlar-ne al seu fill. No hi ha pressa a narrar els fets, perquè els detalls diuen sovint més coses que les accions, i perquè, com deia Baudelaire, citat també a la novel·la, «si tot es diu massa de pressa, és quan tot es queda només en l’anècdota».

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2023)

No existir

 

«Si no et veuen, no existeixes», diu l’eslògan publicitari d’una d’aquestes empreses que produeixen anuncis per passar a les sales de cinema abans que comenci la pel·lícula. La gent t’ha de veure per saber que hi ets, i, si la imatge que projectes és prou atractiva, aniran a comprar a la teva botiga, vindran a sopar al teu restaurant o pagaran per fer servir les teves instal·lacions. Se m’acut, però, que aquest eslògan és vàlid no tan sols per a empreses que volen anunciar-se, sinó que actualment defineix la filosofia vital de molts humans. El cas és que l’entrada de la globalització digital en les nostres vides i, especialment, l’arribada i generalització de les xarxes socials, ens ha convertit a tots plegats en una colla d’exhibicionistes desfermats, en uns virtuosos del postureig, en fi: en un producte que s’exhibeix per vendre’s a canvi de likes. És del tot evident que, quan parlem d’algú que ha de vendre un producte comercial, un servei o unes instal·lacions, cal que projecti una bona imatge perquè el vegin atractiu, però el cas és que aquesta obsessió per visibilitzar en positiu la pròpia imatge s’ha convertit en un imperatiu quotidià per a molts particulars: exhibir-se per sentir que s’existeix.

Així, l’excursionista puja una muntanya (tant és que sigui un cim de tres-mil metres com un turó de cinc-cents) i al final del dia sent la necessitat de penjar un recull d’imatges a Instagram i a Facebook, a banda d’una piulada a X, on fa una crònica de l’experiència inigualable que suposa la comunió entre l’home i la natura; el gourmet exhibeix la fotografia de cada plat que li han servit en un restaurant on ha fet el menú degustació; l’atleta explica, amb suport gràfic, el recorregut de la cursa en què ha participat; el presumit, mentre fa morrets, presumeix de la roba extremada que acaba d’estrenar; el melòman penja proves del concert que ha anat a veure i que demostren que ell hi era; el lector fa una ressenya i reprodueix la coberta del darrer llibre que s’ha llegit...

El que projectem a les xarxes socials sovint s’assembla a un autoanunci. Què venem, però? Fum? És per això que cada cop es mereixen més la nostra admiració aquells adults que han aconseguit completar el gairebé primer quart de segle del tercer mil·lenni sense comptes a les xarxes socials, sense una vida virtual feta d’impostura; aquells que tenen una flor com a foto de perfil a Whatsapp, i de qui, si poses el seu nom a Google, no n’apareix cap imatge i amb prou feines trobaràs alguna informació circumstancial (la participació en una cursa, el nomenament en una mesa electoral o el nom en una llista de morosos); gent que ha estat capaç de preservar la seva intimitat i poden dir, amb el cap ben alt, que només existeixen en la realitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 26 de novembre de 2023)

dijous, 16 de novembre del 2023

No val a badar

Com es diu, en català, «venir-se arriba»? I «trasnochar»? Són preguntes que, de tant en tant, ens fan als professors de català els companys d’altres matèries. I no sempre tenim una resposta del tot precisa en forma de traducció literal, perquè de vegades no existeix. Automàticament, en aquests casos, t’exposes a la mirada condescendent de qui t’ha fet la consulta, que deixa entreveure que el català és una llengua de segona, una llengua pobra que no té expressions precises per a segons quins contextos de comunicació. No com altres llengües amb centenars de milions de parlants, que gaudeixen d’una riquesa incommensurable perquè, ja se sap, són llengües importants de veritat. Aleshores, gairebé com si demanessis disculpes, intentes explicar els mots i locucions de vegades només poden tenir una traducció aproximada a altres llengües. I això passa del castellà al català, però també a la inversa i en relació a qualsevol altra llengua, perquè totes les llengües (també el català, naturalment) tenen mots intraduïbles.

La reflexió m’ha vingut al cap tot llegint el llibre No val a badar (Rosa dels vents, 2023), del filòleg i cap d’estil de Vilaweb Jordi Badia i Pujol. Amb voluntat divulgativa i reflexiva, Badia repassa «més de cents mots catalans intraduïbles». D’entrada, deixa clar que tots els mots es poden traduir, però és cert que totes les llengües tenen paraules i locucions difícils de traslladar a altres llengües amb tots els seus matisos. Fixem-nos, si no, què passa amb «eixugar», «encetar», «esma», «festejar», «galdós», «plegar», «déu-n’hi-do», «aclucar», «fer un cop de cap», «escalivar» o «anxovat». Ni en castellà, ni en francès, ni en italià (per esmentar les tres llengües romàniques més o menys properes amb què Badia acostuma a fer la prova) existeixen traduccions precises d’aquests mots. El llibre analitza els matisos de cada cas, en repassa l’etimologia, posa exemples d’ús de cadascun i ho rebla cada vegada amb una síntesi final.

Feu la prova. Cada cop que algú posi en qüestió la riquesa lèxica del català exhibint expressions o paraules castellanes difícils de traduir, com «chapuza» o «chanchullo», rebateu-ho amb algunes de catalanes com «això rai», «tuturut viola!» o «apamar» i demaneu com es diuen aquestes expressions en castellà, o en francès, o en anglès, o en qualsevol altra llengua. Al capdavall, posareu en evidència el prejudici segons el qual el català és una llengua de recorregut limitat i, de retruc, la vostra autoestima com a parlants en sortirà reforçada. Una llengua capaç de crear compostos tan expressius com «somiatruites» o el més recent «pessigavidres» (que demostra que «la genuïnitat no va lligada per força amb l’antiguitat») no és una llengua per sentir-se acomplexat. Ni de bon tros!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 12 de novembre de 2023)

No badem

 

El filòleg callussenc Jordi Badia i Pujol és un dels divulgadors més actius i rigorosos amb què compta ara mateix la llengua catalana. Defensor de la genuïnitat lingüística i difusor (en articles, llibres i xarxes socials) de mots en perill d’extinció, de girs i paraules propis que el castellà sovint desplaça, o de fraseologia cada cop més en desús, Badia és un enamorat de la llengua que, tot i reconèixer les dificultats que la realitat ens planta quotidianament davant del nas, es resisteix a donar la batalla per perduda. A Salvem els mots (Rosa dels vents, 2021), repassava i analitzava dues-centes parelles de mots i expressions catalanes, una de les quals es troba en retrocés davant del «moment objectivament delicat» pel qual passa el català a causa, sobretot, de dos motius: la tendència a no fer-lo servir i la dissolució en el calc constant a la llengua dominant.

Ara ha publicat No val a badar (Rosa dels vents, 2023), on aixeca acta de «més de cents mots catalans intraduïbles». En la presentació que en va fer a Manresa a l’octubre, ja va deixar clar que, en realitat, tots els mots es poden traduir, però és cert que totes les llengües tenen paraules i locucions difícils de traslladar a altres llengües amb tots els seus matisos. Fixem-nos, si no, què passa amb «eixugar», «encetar», «esma», «festejar», «galdós», «plegar», «déu-n’hi-do», «aclucar», «fer un cop de cap», «escalivar» o «anxovat». Ni en castellà, ni en francès, ni en italià (per esmentar les tres llengües romàniques més o menys properes amb què Badia acostuma a fer la prova) existeixen traduccions precises. El cap d’estil de Vilaweb analitza els matisos de cada cas, en repassa l’etimologia, n’esmenta referències literàries i, amb clara voluntat divulgadora, ho rebla cada vegada amb una síntesi final.

No val a badar (com ja passava amb Salvem els mots) es pot llegir com un crit d’alerta, però no com un exercici pessimista de lamentació pel retrocés que pateix la nostra llengua. Al contrari, ha de servir per reforçar l’autoestima dels qui ens comuniquem en català, una llengua capaç de crear compostos tan expressius com «somiatruites» o el modern «pessigavidres».

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de novembre de 2023)

Avís a navegants

 

Si teniu pensat escriure una novel·la, o ja el teniu escrita i busqueu algú que us la publiqui, permeteu-me alguns consells. Quan la tingueu enllestida, doneu-la a llegir a persones de confiança, perquè hi facin el que Jaume Cabré anomena un cop d’ull net. Preneu nota del que us diguin i feu cas, només, d’allò que considereu útil. Després, un cop revisada i reescrita, envieu-la a un premi literari, o a diverses editorials on us agradaria que sortís, o busqueu-vos un agent literari que us vulgui representar, o pagueu-vos l’edició vosaltres mateixos. Tant és. Publicar un llibre és una experiència insòlita i gratificant. L’arribada d’una criatura literària desperta emocions i genera sentiments contradictoris: preguntes carregades d’expectatives il·lusionants (Agradarà? Tindrà èxit?) i auguris plens de neguit (Passarà desapercebut? Les critiques seran favorables?). El part literari és una muntanya russa emocional en què l’autor viu una barreja d’angoixa i entusiasme. Publicar un llibre és donar la feina per acabada (abans de començar-ne una altra) i deixa l’autor amb la satisfacció de saber que hi ha una editorial que la vol donar a conèixer. Agradarà més o menys, tindrà més o menys èxit i us prodigareu més o menys per clubs de lectura, festivals o presentacions on hi haurà més o menys públic... però la feina ja estarà enllestida i a partir d’aquí aquell llibre serà més del lector potencial que no pas vostre.

Ara bé, publicar també té riscos. Al món hi ha molta gent que escriu (potser, fins i tot, més que no pas llegeix), i alguns estan convençuts (potser amb raó) que, encara que ningú no els faci cas, tenen al calaix una gran novel·la destinada a canviar la història de la literatura. Són els escriptors que se senten incompresos. En comptes de confiar en el parer d’amics i familiars, l’escriptor incomprès de vegades prefereix plantar-se davant d’algú a qui no coneix personalment però que acaba de treure un llibre (o que acumula certa trajectòria en el camp de les lletres) i, al final d’una presentació o mentre signa llibres per Sant Jordi, li presenta els seus respectes (al mateix temps que confessa no haver-li llegit més que algun article d’opinió a la premsa) per, tot seguit, oferir-li la gran oportunitat de deixar-li llegir el patracol de cinc-centes pàgines que en cap premi on l’ha presentat, en cap editorial on l’ha portat, ni en cap agència literària a la qual l’ha enviat, no han sabut valorar. Si us hi aveniu, podeu trobar-vos amb un assetjador que, al cap de dos dies, us demani amb impaciència una anàlisi detallada del seu text, que només acceptarà si és un massatge ple d’elogis. Si dieu que no, us guanyareu l’antipatia de qui considerarà que heu deixat passar l’oportunitat de contribuir a donar a conèixer una obra mestra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 29 d'octubre de 2023)

1969

 Ja ho sabia, és clar, que l’any que vaig néixer van passar moltes coses: la maquinària burocràtica i repressiva del franquisme s’acarnissava contra les protestes i manifestacions d’estudiants i obrers de les fàbriques i es declarava l’estat d’excepció; Pau Riba preparava Dioptria, el primer àlbum en solitari i el més influent de la seva carrera; els americans portaven l’home a la Lluna; el moviment hippie s’expandia; el dictador nomenava el seu successor i ho deixava tot «atado y bien atado»; la guerra del Vietnam seguia viva i atiava les protestes dels sectors progressistes d’Occident; el catalanisme era perseguit; etc. Tot això, i molt més, queda minuciosament retratat a la darrera novel·la d’Eduard Màrquez titulada, justament, 1969 (L’Altra Editorial, 2022), un artefacte literari potentíssim que permet al lector fer una immersió realista, veraç i plena de vida en el que va passar aquell any a Barcelona. El gran mèrit literari del llibre de Màrquez, però, és que s’ho juga tot a una aposta estilística insòlita: la desaparició del narrador.

Fruit d’un replantejament creatiu radical (en comptes d’adaptar el material al llenguatge narratiu, aconseguir que aquest llenguatge s’adapti al material), 1969 és una proposta literària innovadora i estimulant, que fa callar els qui diuen que la literatura catalana no ofereix creacions arriscades, valentes i de qualitat. És possible escriure una novel·la sense narrador? Doncs, sí. L’Eduard Màrquez narrador desapareix completament, al llarg de les més de cinc-centes pàgines del llibre, ocupades íntegrament per un collage textual format per documents autèntics que dialoguen entre ells, contrasten i es complementen: transcripcions literals i sense filtres de testimonis d’un i altre bàndol (estudiants, obrers, músics, militants de dretes i d’esquerres), informes policials, declaracions institucionals, sentències judicials, correspondència, retransmissions, decrets, discursos... per, en conjunt, fer un retrat polièdric i vivíssim de l’any que va començar el final de la dictadura. I això fa inevitable la presència del castellà en la meitat o més del llibre, que respecta la llengua original dels documents i els testimonis.

Tenint en compte, doncs, que es tracta d’un recull ordenat subjectivament de documents històrics, per què considerem que 1969 és una obra literària? En primer lloc, per la intenció, que no és informar, sinó sacsejar l’ànima del lector amb un mosaic d’història i vida; però també perquè hi ha un discurs narratiu, amb uns protagonistes que participen en uns fets i els fan evolucionar. És una novel·la que desafia el gènere, és clar, però que manté intacta la voluntat i l’ambició literàries. És la vida feta literatura.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 15 d'octubre de 2023)

Publicar

 Publicar un llibre és una experiència insòlita i gratificant. Per més que ja hagis publicat abans, o fins i tot si ets un autor prolífic, l’arribada d’una criatura literària desperta emocions i genera, d’una banda, preguntes carregades d’expectatives il·lusionants (Agradarà? Tindrà èxit? Em convidaran a gaires clubs de lectura?) o, de l’altra, preguntes més aviat plenes d’auguris poc encoratjadors (Passarà desapercebut? Les critiques seran dolentes o, senzillament, m’ignoraran? A les presentacions vindrà algú a qui no conegui?). Les setmanes immediatament anteriors i posteriors al part literari són, doncs, una muntanya russa emocional en què l’autor viu entre l’angoixa i l’entusiasme.

Publicar un llibre et deixa amb la sensació agradable d’haver enllestit la feina i la satisfacció de saber que hi ha una editorial que la vol donar a conèixer. Agradarà més o menys, tindrà més o menys èxit i et prodigaràs més o menys per clubs de lectura, festivals o presentacions on hi haurà més o menys públic... però la feina ja està feta i a partir d’aquí ja és més del lector potencial que no pas teva.

Ara bé, publicar també té els seus riscos. Al món hi ha molta gent que escriu (potser, fins i tot, més que no pas llegeix), i alguns estan convençuts (potser amb raó) que, encara que ningú no els faci cas, tenen al calaix una obra mestra destinada a canviar la història de la literatura. Són els escriptors incompresos. En comptes de confiar en el parer d’amics i familiars, l’escriptor incomprès prefereix plantar-se davant d’algú a qui no coneix personalment però que acaba de publicar un llibre (i qui sap si ja acumula certa trajectòria en el camp de les lletres) i, al final d’una presentació o mentre signa llibres per Sant Jordi, li presenta els seus respectes (al mateix temps que confessa no haver-li llegit més que algun article d’opinió a la premsa) per, tot seguit, oferir-li la gran oportunitat de deixar-li llegir el totxo de cinc-centes pàgines que en cap premi on l’ha presentat, en cap editorial on l’ha portat, ni en cap agència literària a la qual l’ha enviat, han sabut valorar. Arribats a aquest punt, pobre de l’escriptor que no sap dir que no.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2023)

Profe, jo?

 

Una de les grans incògnites d’aquest inici de mil·lenni (si més no, en aquest raconet de món) és el fet que hi hagi tan poca gent que vulgui fer una feina que tothom, aparentment, enveja. Em refereixo, és clar, a la docència a secundària.

És de domini públic, a l’estiu no es parla d’altra cosa, ho sap tothom i és profecia: el professorat dels instituts fa moltes vacances i treballa entre poc, molt poc i gens. Sembla, doncs, que en una societat on (com apunta una notícia recent) la gent jove cada cop valora més la bona vida i el treballar poques hores en feines agradables, encara que sigui a costa de cobrar menys diners, hi hauria d’haver bufetades per accedir a una plaça de docent de qualsevol matèria. El cas, però, és que falten professors. No fa gaire, el Departament d’Educació va anunciar que oferiria la possibilitat de fer hores extraordinàries remunerades al professorat de llengua catalana i literatura. Es veu que falten filòlegs. Si més no, filòlegs disposats a bregar amb una trentena d’adolescents adorables que, en opinió dels seus progenitors, tenen tots, sense excepció, altes capacitats, i que si no estudien, si no fan els deures o si s’enfilen sobre les taules en hores de classe és perquè el sistema no té prou en consideració el seu benestar emocional.

Fa anys que insisteixo als meus alumnes de segon de batxillerat: «Si us voleu fer rics, no estudieu una carrera d’humanitats; però si us agrada la llengua i la literatura, voleu trobar feina amb facilitat, guanyar un sou que us permetrà sobreviure sense abundància però sense estretors i no us fa por treballar amb adolescents, estudieu filologia catalana. L’endemà d’acabar el màster (o, fins i tot, abans, amb el compromís d’acabar-lo) us cridaran per assignar-vos una plaça en un institut públic». La resposta a aquest comentari acostuma a ser una mitja rialla carregada d’escepticisme que ve a voler dir: «profe, jo? I què més?». I, tanmateix, de tant en tant n’hi ha algun que opta per aquesta via i les expectatives s’acompleixen.

El que no saben alguns dels joves que esperen un futur professional exitós i econòmicament abundant perquè han estudiat carreres prestigioses de nom sofisticat i del tot allunyades de les humanitats (que, com tothom sap, són cosa de pelacanyes sense ambició) és que acabaran, també, a l’ensenyament, fent de professors, cobrant un sou molt allunyat del que ells i els seus pares esperaven quan van començar a la universitat, però que els permetrà sobreviure, i, amb una mica de sort, fins i tot, es descobriran una vocació que desconeixien, perquè treballar amb adolescents, al capdavall, rejoveneix, és una experiència intensa i enriquidora, que et manté connectat amb el present i et fa estar envoltat d’una torrentada de vitalitat. Sé de què parlo.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 1 d'octubre de 2023)

Cafè amb què?

 

De totes les èpoques de l’any, l’estiu és la que es presta més a les converses plenes de tòpics que podrien perfectament intercanviar-se entre interlocutors diversos. Que si la calor, que si els incendis, que si la sequera, que si platja o muntanya, que si les cues de l’operació sortida, que si els fitxatges del Barça, que si les ciutats es buiden, que si les platges s’omplen, que si els turistes són per tot arreu, que si la paella en un restaurant vora el mar... Qui no ha parlat de tot això, durant l’estiu?

A les xarxes socials, passa una cosa semblant: les fotos de paisatges, plats elaborats o cares somrients amb fons paradisíac s’han reproduït a tort i a dret. I, com cada estiu, un dels comentaris que ha tornat a repetir-se és el del client d’un restaurant de la costa (o de qualsevol indret turístic proper) que està indignat perquè, a l’hora de demanar, el cambrer (que havia atès en francès, anglès i castellà les tres taules de la vora) no entenia el català i els ha demanat (en uns casos amb educació, en d’altres de males maneres) que li parlessin en una llengua que pogués entendre, preferiblement la de Bertín Osborne. El cas és que, per a un catalanoparlant, hi ha pocs exemples més flagrants d’humiliació lingüística que el de constatar que en molts locals del país, durant l’estiu, el personal que atén el públic és capaç d’adaptar-se a la llengua de qualsevol client menys a la d’aquell que li parla en la pròpia del territori. És una bufetada a la cara, una puntada als ous de l’autoestima, un bany de realitat que, periòdicament, els catalanoparlants rebem amb resignació o indignació en funció del lloc, del moment o de les circumstàncies. Els inevitables escarafalls a les xarxes aporten molt poc a la solució d’aquest problema, perquè se centren exclusivament en la part visible, però no en les causes.

No ens enganyem. Si això passa, si a la costa catalana (i el que no és la costa), durant l’estiu, el sector de l’hosteleria està ple de personal que no parla ni entén el català, és per una raó: no els fa cap falta. Mentre l’ús del català no sigui necessari (per imperatiu legal, contractual o social, ara no entraré en aquest debat), l’escena es repetirà (i no tan sols a la costa i a l’estiu) fins que la situació de conflicte lingüístic s’hagi resolt definitivament a favor del castellà. Perquè si hi ha una veritat demostrable és que la convivència entre una llengua forta i una de feble en un mateix espai pot allargar-se més o menys, però sempre s’acaba de la mateixa manera. Mentrestant, en el millor dels casos, podem aspirar a continuar creuant els dits cada vegada que demanem un cafè amb gel, esperant que el cambrer ens hagi entès i no ens porti un cafè amb llet.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 17 de setembre de 2023)

Marlowe al Miami

 Que els carrers i diversos espais de Manresa s’han convertit els darrers anys un plató cinematogràfic no és cap novetat. Fins i tot aquesta revista hi va dedicar fa temps el reportatge central. Que Manresa serveixi de decorat en una gran producció de Hollywood, en canvi, potser no és tan habitual. Fa gràcia veure alguns espais de la teva quotidianitat urbana reflectits (i adequadament adaptats) a la gran pantalla.

He de confessar que, quan vaig saber que una escena de la darrera pel·lícula de Neil Jordan (un director que m’agrada des que vaig veure Joc de llàgrimes fa més de trenta anys), protagonitzada per Liam Neeson (un actor més que solvent) i inspirada en un personatge clàssic de la literatura, Phillip Marlow (el detectiu creat per Raymond Chandler, un dels pares de la novel·la negra nord-americana), estava rodada al conegut Miami (Maïami per als amics) de Manresa, em van venir moltes ganes de visionar el film i aquest estiu he tingut ocasió de fer-ho.

A l’hora de la veritat, però, mentre veia la pel·lícula, les decepcions s’anaven succeint: em va semblar una imitació ensopida, amb voluntat d’exercici d’estil, de les que es produïen als anys quaranta (com El falcó maltès, dirigida per John Huston el 1941, o El son etern, dirigida per Howard Hawks el 1946); la interpretació de Neeson és poc convincent (que lluny que està del Bogard dels dos films que acabo d’esmentar!); i, definitivament, del Miami l’únic que en sortia era, durant un segon, la façana on porta el nom de Schmidt’s Liquors (perquè se suposa que és un local de Los Angeles dels anys vint) i, durant una breu conversa de dos personatges on predominen els primers plans, l’interior del local que ben podria ser qualsevol altre o, fins i tot, una reconstrucció en un plató.

Què voleu que us digui? Realment té sentit aturar una ciutat, transformar un restaurant i desplaçar tot un equip de rodatge d’un cap a l’altre del món per omplir, en el muntatge final, amb prou feines uns quants segons de la pel·lícula? Potser Manresa és un escenari irresistible, però diria que els hauria sortit més a compte reconstruir el carrer i el bar en un plató de cartró pedra sense moure’s de Hollywood.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de setembre de 2023)

dimarts, 12 de setembre del 2023

Les degollades

 

L’estiu i, sobretot, el temps vagarós que va associat a les vacances, conviden a fer balanç d’allò llegit en la darrera temporada i compartir-ho. I sempre ve de gust recomanar literatura de proximitat, allò que en diuen de Km 0, que, en el meu cas (ho confesso), sovint coincideix amb allò que han publicat alguns amics.

Darrerament, he dedicat més d’una pàgina a les darreres novel·les, totes elles esplèndides, de Xavier Mas Craviotto (La pell del món), Joan Jordi Miralles (Triomfador) o Jeroni Muñoz (Salt de plens). Un altre llibre molt recomanable, que podria omplir alguna hora de plaent lectura aquest estiu és Les Degollades de Folgueroles (1858). Un crim de violència masclista de ressò internacional (Museu del Ter), del manresà Joan Vilamala. Es tracta de la minuciosa reconstrucció d’un crim real, molt ben documentada i acompanyada d’un bon grapat de romanços de l’època, reculls de premsa, correspondència i documentació de tota mena. El 21 d’agost de 1958, sis noies de Folgueroles que tornaven de treballar a la fàbrica, van ser sorpreses per dos homes que les havien seguit, se les van endur a un lloc apartat i les van apunyalar. Tres d’elles van resultar mortes. Una de les supervivents va poder donar l’alerta i, després d’una llarga persecució, van atrapar els culpables, que van ser executats al mateix lloc on havien comès el crim. La motivació que els havia conduït a cometre un acte tan atroç era que una de les noies havia rebutjat un dels assassins la setmana anterior, durant la Festa Major de Folgueroles. En aquell temps, el crim va tenir molt ressò.

Vilamala era la persona indicada per escriure aquest llibre: perquè és d’origen folguerolenc, perquè una de les víctimes era la seva besàvia, perquè ja ha demostrat en altres obres que és un bon documentalista i perquè coneix a la perfecció el món de les auques (naturalment, el llibre inclou la que ell mateix va dedicar a les Degollades) i els romanços, que van ser la principal font de difusió del cas a la seva època.

I l’interés ha arribat als nostres dies. Fins i tot, l’aparició del llibre va fer que el programa Crims, de Catalunya Ràdio, s’interessés pel cas, i no fa gaire en va fer un episodi que es pot recuperar en potcast.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de maig de 2023)

Vallverdú

 

La relació de Josep Vallverdú amb Manresa va lligada a la figura de Josep Maria Aloy, el seu amic i biògraf. Aloy, una de les autoritats més respectades en el camp de l’estudi i la crítica de la literatura infantil i juvenil als Països Catalans, va propiciar que l’escriptor lleidatà vingués en diverses ocasions a les escoles de la ciutat, va difondre la seva obra tant com va poder i, els darrers anys, el va convidar algun cop a casa seva, obrint la trobada a tot de coneguts i amics.

Vallverdú és dels autors importants de la literatura catalana contemporània. Deu ser dels pocs representants vius d’una generació que no ho va tenir fàcil, d’escriptors que havien començat a formar-se en la República, que van ser adolescents durant la guerra, que es van acabar de formar en l’etapa més dura de la postguerra i que, malgrat totes les adversitats, van decidir escriure en català. Aloy, per la seva banda, pertanyia a la generació de lletraferits que van poder desenvolupar la seva tasca literària en català gràcies al precedent d’escriptors que, com Vallverdú, havien entomat el cop d’esperó d’Espriu i companyia i havien contribuït a «salvar els mots». A finals dels anys seixanta i principis del setanta, per exemple, escriptors com Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià Sorribas van saber enllaçar amb la tradició de la literatura infantil i juvenil en català d’abans de la guerra i –amb obres, avui ja clàssiques, com Rovelló, La casa sota la sorra o El zoo d’en Pitus— van facilitar la normalització d’aquest gènere a casa nostra.

Josep Vallverdú farà cent anys al juliol. No és habitual que es pugui commemorar el centenari d’una celebritat comptant amb la seva presència i és, doncs, un privilegi poder gaudir dels actes de l’any Vallverdú en què participa l’autor, el qual exhibeix una lucidesa excepcional. Manresa no podia faltar a la cita, i, en un acte a la FUB, el passat 10 de maig vam poder gaudir d’una interessant i emotiva conversa, amb lectura de poemes inclosa, entre l’homenatjat i Miquel Desclot.

És important recordar i celebrar l’obra de Vallverdú i, sobretot, és important llegir-la. El seu centenari ens n’ofereix una nova oportunitat.

(Article publicat a El Pou de la gallina, en el número de juliol de 2023)

Vint-i-cinc anys

 

Tinc la sensació que no s’ha parlat prou d’una efemèride literària de primera magnitud: els vint-i-cinc anys de la publicació de La ciutat de l’oblit (Pagès Editors), el llibre que el 1998 va culminar Les rutes de Ponent, l’ambiciós i personal projecte assagístic amb què Vidal Vidal va recórrer la geografia ponentina. Un darrer volum, de més de 1000 pàgines, dedicat exclusivament a «la ciutat llunyana», a la ciutat «dolça i secreta», a «la ciutat de les dues ànimes», a «la reina del ponent català», és a dir, a Lleida. Potser sí que el llibre s’ha convertit en un clàssic, però fora d’algun article al Segre (on l’autor, amb els seus esmolats articles d’opinió, és una presència permanent des de fa més de tres dècades) o alguna piulada de l’editorial, el quart de segle ha tingut, al meu entendre, massa poc ressò.

La ciutat de l’oblit és un llibre monumental. Un monument literari dedicat a la ciutat del Segre, el riu sobre les aigües gelades del qual diu la llegenda que va ballar Salomé just abans de morir decapitada. Un assaig completíssim, complex i ple de contrastos que duu el lector, per dreceres sovint imprevistes, a conèixer els racons de la ciutat, la seva història i la seva gent. Un llibre que, amb gran profusió documental (tant de llibres d’història, com de premsa antiga, com de textos literaris) repassa episodis, anècdotes, llegendes i tota mena d’esdeveniments interessants i curiosos. Vidal Vidal revisa (per desmuntar-los o confirmar-los) tots els mites i tòpics sobre Lleida i els lleidatans: la boira, el clima extrem, el consum de caragols, el caràcter variable dels habitants... Però no és un llibre d’història, ni una guia turística, ni un recull d’anècdotes. I alhora és tot això. La ciutat de l’oblit és, al capdavall, un assaig literari de primer ordre; un text escrit amb una prosa personal, d’una vivesa espurnejant i carregada d’ironia que manté el lector estimulat i amb un somriure permanent. En fi, un llibre ambiciós, tant en el contingut com en la forma.

Vidal Vidal és una figura molt present en la quotidianitat periodística i política dels lleidatans. Fora de Ponent, en canvi, costa més que el coneguin. I com que la seva trajectòria literària s’ha centrat, bàsicament, en un gènere tan poc popular (i tan necessari!) com l’assaig, l’obra de l’autor d’Arbeca no gaudeix del reconeixement que caldria esperar. Com passa amb la mateixa ciutat, a Ponent se’l veu massa proper i a la resta del país massa llunyà, per valorar-lo com es mereix. Caldria, tanmateix, tenir present que no hi ha gaires autors capaços de culminar una obra monumental, tan completa, amena, divertida, profunda i ben documentada com La ciutat de l’oblit. Que per molts anys hi puguem tornar!

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 3 de setembre de 2023)

L'amor

 

Una de les característiques que ens fa humans és la voluntat i la necessitat de racionalitzar-ho tot, fins i tot allò més irracional, com el sentiment amorós. Els humans, de fet, ens definim a partir de l’amor i la seva complexitat. Som humans perquè estimem, perquè ens vinculem els uns als altres amb tots els matisos possibles. I, tanmateix, els temps que corren (dominats pel neoliberalisme) no són gens propicis per a l’amor, perquè estimar comporta compromís i representa assumir riscos, i el pensament neoliberal en fuig com d’una mala plaga, tant dels compromisos com del risc, i busca l’estabilitat. «En els principis del liberalisme, el risc era un fet, però ara els seus descendents ideològics corren a suplicar la protecció de l’Estat –el mateix Estat que critiquen i contra el qual vessen els seus verins insolidaris— a la mínima que les coses van mal dades». Són paraules de Lluís Calvo, una de les veus més interessants de la literatura catalana actual, en el seu darrer assaig, El dilema de l’amor (Angle, 2023).

Calvo desplega el ventall de totes les possibilitats que ofereix l’experiència amatòria. Analitza, de manera crítica, les alternatives a la cultura de la monogàmia (definida per les jerarquies, l’exclusivitat sexual, la gelosia i el control): els vincles de prometença, l’anarquia relacional, el poliamor. Aborda les conseqüències de les disfuncions sentimentals contemporànies: ghosting, benching, breadcrumbing, cushioning... Constata que la cultura patriarcal ha empobrit els homes des del punt de vista emocional. Reflexiona sobre com la visió i la vivència de l’amor han evolucionat al llarg de la història, des de l’antiga Grècia i el platonisme, al Romanticisme i l’amor que només s’aconsegueix plenament després de la mort, passant per l’amor cortès de l’època medieval, fins arribar al neoliberalisme actual, que té pànic a la incertesa i busca l’estabilitat, però no pas en el matrimoni («la idea tradicional de parella pateix una crisi profunda»), sinó evitant vinculacions duradores, tancant-se en el narcisisme. L’amor requereix un acostament a l’altre, i estimar, avui, és acostar-se a l’altre «en temps narcisistes i egocèntrics», en un món on domina la idea de mercantilització.

«El sexe ha esdevingut patró d’intercanvi mentre que l’amor s’ha vist relegat a la condició de fenomen inútil i sense interès». L’assaig de Calvo, que vol alçar-se contra això, repassa les diferents maneres d’estimar i conclou que l’amor –lliurar-se a l’alteritat— té sentit avui dia, potser més que mai, perquè «s’ha de confiar en els fets imprevisibles de l’amor, en la seva capacitat de revoltar-nos, d’exaltar-nos i de fer-nos bategar». L’amor ha passat de moda. «I, tanmateix, el temps dedicat a l’amor sol ser el més valuós de les nostres vides».

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 20 d'agost de 2023)

En trànsit

 

Per demostrar que tot, al món, està sotmès a una contínua mutació, un dels primers filòsofs de l’antiga Grècia, Heràclit, s’aferrava a la constatació que és impossible banyar-se dos cops al mateix riu, perquè l’aigua hi flueix constantment i, per tant, cada cop que hi entrem, el riu és diferent. I això és exactament el que passa, sobretot a l’estiu, als aeroports, especialment si són grans: les riuades de gent que els transiten es troben en mutació permanent. Homes, dones, criatures, éssers no binaris... alts, baixos, grassos, prims, tatuats, pigats... amb tons de pell diversos: des del blanc lletós al negre atzabeja... rossos, pèl-rojos, castanys, calbs... vestits amb calça curta o abrigats amb anorac gruixut... arrossegant immenses maletes, amb enormes motxilles a l’esquena o amb les mans a les butxaques... amb un entrepà entre els dits, una ampolla de refresc o una bossa de ganxitos... sols, en família, en grups nombrosos que segueixen disciplinadament el guia... tranquils, atabalats, indiferents... En un aeroport és impossible repetir un foto fixa. El flux és constant i les persones sempre són diferents.

L’aeroport és, a qualsevol hora del dia o de la nit, una olla barrejada de tipus humans descontextualitzats. Persones que deuen encaixar perfectament en el seu hàbitat d’origen, però que en aquest espai de trànsit vagaregen com ànimes en pena. Com si tot de gent de diferents racons del planeta hagués estat abduïda del seu hàbitat natural i els haguessin abocat, de cop, en un mateix indret, lluny de casa.

Si et despertessis, sense saber on ets, en qualsevol aeroport del món, la imatge que veuries seria sempre similar: un poti-poti canviant de fesomies desorientades que venen, van o esperen. Hauries de buscar els panells informatius per, ni que sigui a partir de les llengües en què estan escrits, començar a deduir on ets.

Esperar en un aeroport deu ser semblant a trobar-se als llimbs, al purgatori on les ànimes es passegen abans d’accedir al cel o a l’infern. Els aeroports són un espai impersonal que, a més, despersonalitza, que et converteix en un més dels petits integrants d’un formiguer caòticament endreçat, on la gent oblida les convencions sobre la imatge que projecta, perquè ningú no coneix ningú, perquè ningú no parla amb ningú, perquè tothom va a la seva. Un espai on, de vegades, val la pena entretenir-se a observar la resta d’espècimens humans i imaginar d’on deuen venir, on deuen anar, quina deu ser la seva vida, els seus problemes, les seves alegries, les seves misèries... Territori adobat per a aquells a qui ens agrada imaginar la vida dels desconeguts. Un experiment que aquest estiu tornarem a practicar quan anirem de vacances i ens integrarem de nou en el riu humà, canviant, de l’aeroport.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 6 d'agost de 2023)

L'Indiana Jones d'Albatàrrec

 

Mai no m’hauria imaginat que es pogués xalar tant amb un llibre que parla de retaules gòtics, mènsules romàniques, marededeus del segle XIV o arquetes amatòries del XV com ho he fet amb l’assaig «autohistòric» de l’Albert Velarco A la recerca de l’obra perduda (Pòrtic, 2023), un llibre que parla d’art, d’història de l’art i, sobretot, de «cerca i captura d’obres perdudes i descontextualitzades». Perquè Velasco, que va ser conservador del Museu de Lleida durant una colla d’anys i que, des del 2019, assessora museus, col·leccionistes, antiquaris i cases de subhasta, a banda de fer classes a la universitat, no ha escrit un estudi per a entesos (això ja ho fa quan publica els resultats de les seves recerques en revistes especialitzades), sinó allò que en diuen un exercici d’«autohistòria», és a dir, d’història escrita en primera persona, protagonitzada per aquell que l’escriu, «una selfie polidèdrica i subjectiva d’històries viscudes per una persona en el món de la recerca».

El gran encert d’A la recerca de l’obra perduda és el plantejament de cada capítol com una narració, un relat trepidant, protagonitzat per un historiador de l’art que vol aconseguir una peça única perquè pugui exhibir-se en un museu. Perquè Velasco es mostra com un bon explicador d’històries, un narrador capaç de convertir en apassionant un tema que, d’entrada, hauries dit que només t’interessava relativament.

El llibre arrenca amb un capítol potent, que reconstrueix, en primera persona, el dia que la Guàrdia Civil va entrar al Museu de Lleida per endur-se les obres provinents de Sant Maria de Sixena, «un dels atemptats museístics més impressionants que s’han vist mai en la història de la museologia mundial», i denuncia que el govern aragonès, amb la complicitat dels jutges, ha mostrat des de fa anys una autèntica obsessió per evitar que el museu lleidatà conservi o adquireixi obres procedents de la Franja. A partir d’aquí, l’autor desgrana les mil i una tribulacions que ha viscut mentre anava al darrere d’un copó d’argent, d’un relleu d’alabastre o d’una creu de plata que resulta ser una falsificació. Al capdavall, aconsegueix despertar l’interès per visitar els espais que acullen les obres de les quals es parla.

Un cop llegit el llibre, el lector no podrà estar-se, per exemple, d’anar (o tornar) un dia al Museu de Lleida per contemplar, des d’una nova perspectiva, algunes de les obres que s’hi exposen, com la Dormició de Maria originària del retaule de Peralta de la Sal, obra de Pere Garcia de Benavarri; el retaule gòtic de l’església de Capella, obra de Pere Espallargues; el tron prioral de Blanca d’Aragó, procedent de Sixena; o la Mare de Déu i l’arqueta amatòria de Bellpuig de les Avellanes.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 23 de juliol de 2023)

Rellegir Moncada

 

Qualsevol excusa és bona per tornar a les pàgines escrites per Jesús Moncada. Ara, per exemple, ho pot ser la feliç decisió de Club Editor de reeditar-ne l’obra completa. De moment, n’han sortit dos volums: el seu primer recull de relats, Històries de la mà esquerra (que es va publicar per primer cop el 1981 i que ja contenia, en un estadi incipient, els principals ingredients d’un conjunt narratiu que acabaria consolidant-se com un dels més coherents i sòlids de la literatura catalana del tombant de segle: construcció d’un món mític que evoca la Mequinensa desapareguda, ironia intel·ligent, personatges molt ben dibuixats, prosa impecable i riquíssima que agombola un estil únic...); i la darrera novel·la, Estremida memòria, que en l’edició actual inclou al final un llistat de personatges que serà molt útil al lector per orientar-se, i que un servidor va trobar força a faltar en la primera edició del 1997.

Estremida memòria és una novel·la magnífica, una exhibició del virtuosisme narratiu d’un autor el conjunt de l’obra del qual sovint ha quedat eclipsat pel ressò del seu llibre més conegut, Camí de sirga (1988). A Estremida memòria, un trenca-closques de personatges i situacions evoquen uns fets dramàtics ocorreguts a Mequinensa l’agost de 1877, i ho fan al cap de tres mesos, quan porten de Casp els condemnats que han de ser afusellats. Es tracta d’un crim real, que Carles Porta podria perfectament recuperar per al seu programa de ràdio. Però Moncada no es un simple relator que vol recrear els detalls d’un assassinat cruel, la posterior investigació, el judici ple d’irregularitats, la condemna previsible i l’execució inevitable. Moncada se centra, sobretot, en el context de la història, en les dones i mares dels condemnats, en l’escrivà del jutjat de Casp que vol denunciar una injustícia, en el clima de divisió que es viu al poble, en les circumstàncies, en els comentaris que, des del present, en un joc metaliterari molt efectiu, envia a l’autor Arnau de Roda, home il·lustrat, de verb precís i irònic i més vell que els camins, coneixedor dels fets gràcies al testimoni directe del seu avi Ulisses. L’important, en fi, és el microcosmos que destapa la naturalesa dels humans, plena de llums i ombres. Moncada imparteix una lliçó magistral sobre com convertir un episodi històric truculent en literatura de primer ordre.

Tant de bo la reedició de l’obra narrativa de Moncada, a banda de convidar a rellegir-lo, serveixi perquè arribi a nous lectors. Es tracta, d’altra banda, d’un corpus literari molt abastable en la seva totalitat, perquè el conjunt, al capdavall, el formen tres reculls de relats i tres novel·les. Un bon pla lector de cara a l’estiu, per exemple.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 9 de juliol de 2023)

divendres, 7 de juliol del 2023

Negror ponentina

 

A primers de juny vaig tenir el plaer de participar, a Lleida, en la taula rodona «Lleida, escenari negre» dins del festival El Segre de Negre. A part de l’editora Joana Soto, que feia de moderadora i va saber repartir el joc amb molt encert, m’acompanyaven les tres veus femenines més acreditades de la literatura negra feta a Ponent: Montse Sanjuan (que amb la seva sergent Grimm està consolidant una trajectòria dins del gènere cada cop més sòlida i coherent), Ramona Solé (que contraposa el seu posat afable i rialler a una novel·lística que explora el costat fosc d’uns personatges molt ben construïts) i Marta Alòs (escriptora prolífica que, al llarg de la seva més que respectable trajectòria, també ha conreat de forma talentosa la narrativa criminal). El trio d’autores era tan imponent que vaig arribar a pensar que a mi m’hi havien convidat com a quota masculina més que no pas per mèrits propis.


Les companyes de taula van dir coses molt interessants. Montse Sanjuan, parlant de l’eclosió de la narrativa criminal a Ponent, va puntualitzar que cal fugir del localisme i no s’ha de parlar d’una novel·la negra lleidatana sinó d’una novel·la negra feta a Lleida. Marta Alòs tampoc no es va conformar amb el qualificatiu de novel·la negra femenina, ja que l’adscripció genèrica de l’autora, quan es tracta de bona literatura, no té perquè condicionar el resultat. Ramona Solé, per la seva banda, va deixar clar que el gènere criminal no està condicionat pel fet que l’escenari sigui urbà o, com en el seu cas, essencialment rural, perquè, si bé la ciutat té més clavegueres, la foscor de l’ànima humana és un fenomen transversal.


El més interessant de tot plegat em sembla que és que va demostrar-se que la gran representativitat d’autors (i, sobretot, autores) ponentins en el panorama de la novel·la negra en català és un exercici de normalitat creativa. L’escenari de la narració, com l’època en què se situa l’acció, condicionen i donen personalitat al resultat final, és cert, però no deixen de ser circumstàncies ambientals. El que converteix en negra una història és, en tot cas, allò què s’hi explica, els personatges i les relacions entre ells.

Què aporta, doncs, la novel·la negra feta a Lleida en el panorama general de la literatura catalana? Entre altres coses, aporta reivindicació i visibilització d’un territori que sovint és bandejat per la centralitat mediàtica de Barcelona. Sobretot, però, aporta normalitat, perquè la novel·la negra feta a Lleida (i entenem per Lleida tot el territori que va de La Granadella fins a Esterri d’Àneu i de Tamarit fins a Cervera) s’escriu no pas com a producte local per a consum de proximitat, sinó com a artefacte literari que, com ha de ser, té l’ambició d’esdevenir universal.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 25 de juny de 2023)

dijous, 22 de juny del 2023

Vallverdú

 

La relació de Josep Vallverdú amb Manresa va lligada a la figura de Josep Maria Aloy, el seu amic i biògraf. Aloy, una de les autoritats més respectades en el camp de l’estudi i la crítica de la literatura infantil i juvenil als Països Catalans, va propiciar que l’escriptor lleidatà vingués en diverses ocasions a les escoles de la ciutat, va difondre la seva obra tant com va poder i, els darrers anys, el va convidar algun cop a casa seva, obrint la trobada a tot de coneguts i amics.


Vallverdú és dels autors importants de la literatura catalana contemporània. Deu ser dels pocs representants vius d’una generació que no ho va tenir fàcil, d’escriptors que havien començat a formar-se en la República, que van ser adolescents durant la guerra, que es van acabar de formar en l’etapa més dura de la postguerra i que, malgrat totes les adversitats, van decidir escriure en català. Aloy, per la seva banda, pertanyia a la generació de lletraferits que van poder desenvolupar la seva tasca literària en català gràcies al precedent d’escriptors que, com Vallverdú, havien entomat el cop d’esperó d’Espriu i companyia i havien contribuït a «salvar els mots». A finals dels anys seixanta i principis del setanta, per exemple, escriptors com Vallverdú, Joaquim Carbó o Sebastià Sorribas van saber enllaçar amb la tradició de la literatura infantil i juvenil en català d’abans de la guerra i –amb obres, avui ja clàssiques, com Rovelló, La casa sota la sorra o El zoo d’en Pitus— van facilitar la normalització d’aquest gènere a casa nostra.

Josep Vallverdú farà cent anys al juliol. No és habitual que es pugui commemorar el centenari d’una celebritat comptant amb la seva presència i és, doncs, un privilegi poder gaudir dels actes de l’any Vallverdú en què participa l’autor, el qual exhibeix una lucidesa excepcional. Manresa no podia faltar a la cita, i, en un acte a la FUB, el passat 10 de maig vam poder gaudir d’una interessant i emotiva conversa, amb lectura de poemes inclosa, entre l’homenatjat i Miquel Desclot.

És important recordar i celebrar l’obra de Vallverdú i, sobretot, és important llegir-la. El seu centenari ens n’ofereix una nova oportunitat.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de juny de 2023)

Ai, ai, ai

 Doncs, sí, senyores i senyors, ja la tenim aquí. Ens pensàvem que era matèria exclusiva de la ciència-ficció, però, com en tants altres casos, el futur que vaticinaven alguns visionaris ha arribat i la Intel·ligència Artificial (IA o AI) ens ha agafat desprevinguts i, en alguns casos, com aquell qui diu, amb els pixats al ventre. De sobte, el professorat de secundària (i suposo que també l’universitari) hem començat a trobar que els treballs i redaccions d’alguns alumnes presenten, sorprenentment, una correcció impecable. De fet, el que ens ha fet arrufar el nas és que de vegades són massa correctes. I quan, com fèiem fins ara, anem a Google a comprovar si allò ha estat copiat i enganxat d’alguna pàgina d’internet, no apareixen resultats. Els joves estudiants, sempre un pas per davant dels docents en matèria de noves tecnologies, han descobert que hi ha un programa que, si hi introdueixes unes instruccions més o menys clares, et fa la feina i et genera un document original i ben estructurat (encara que no sempre prou fiable) a partir de tota la informació que existeix al núvol.


I això és només el principi. Tot fa pensar que amb el temps podrem sentir cançons o llegir novel·les que no tindran cap humà al darrere més enllà d’algú que ha donat quatre instruccions. Caldrà veure si serem capaços de notar la diferència. I caldrà veure com ho regulem, tot això.

La tecnologia corre més que la capacitat de regular les conseqüències dels avenços que hi van associats. Això és especialment delicat quan aquestes conseqüències tenen implicacions morals i afecten, per exemple, la privacitat o la identitat, per no parlar de com es pot limitar el desenvolupament del pensament crític o la capacitat de resoldre problemes (si ho pensa la màquina, perquè ho he de pensar jo). És normal que els avenços tecnològics facin passes endavant que ens deixen descol·locats, però això no ens ha de fer oblidar que, quan els efectes s’intueixen, caldria regular-los de seguida. La llei europea d’intel·ligència artificial és a les beceroles i qui sap si trigarà anys a entrar en vigor. Segons com, pot ser que arribi tard.

Qui sí que ha començat a prevenir-se són els grans grups editorials. Davant la possibilitat que algú enviï un original creat per un programa informàtic, en alguns contractes, en la clàusula sobre les obligacions de l’autor, ja es demana explícitament que aquest garanteixi a l’editor que la seva creació no és resultat de la utilització de sistemes, eines o tècniques derivades o vinculades amb la Intel·ligència Artificial. Tant per tant, si un una novel·la d’èxit ha estat creada per una intel·ligència artificial, l’editor podrà estalviar-se els drets d’autor, en cas que la publiqui. Els negres literaris ho tenen pelut, a partir d’ara.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 11 de juny de 2023)

Qui serà l'alcalde?

 

No disposo de dades que ho confirmin, però tinc la sensació que als anys 80 i 90 no hi havia cap poble sense, com a mínim, un parell o tres de candidatures a les eleccions municipals. Per petit que fos el municipi, als comicis hi concorrien, d’una banda, els que havien manat durant el darrer franquisme (ells mateixos o els seus hereus) i, de l’altra, els qui proposaven canvis, frescor i promeses democràtiques en un moment en què semblava que tot estigués per fer i tot fos possible. Sovint, aquests darrers es dividien en dues propostes més o menys consolidades: una de més cap a la dreta i una altre més cap a l’esquerra. En la majoria dels casos, el resultat es decidia entre aquests dos darrers grups, encara que alguns cops els qui es presentaven amb l’herència franquista sota el braç, amb un o dos regidors elegits, podien tenir el poder de decantar la balança cap als uns o cap als altres a l’hora de formar govern. Aquest 28 de maig, a Catalunya hi ha més de cent municipis (prop del 12%) que ja fa temps que saben qui serà l’alcalde o l’alcaldessa, perquè només hi ha concorregut una candidatura.

Com ha canviat, doncs, en molts pobles petits –aquells en què tothom es coneix— el grau de tensió que es podia arribar a viure un dia d’eleccions municipals. A banda de la supervisió i el control per part de la presidència i les vocalies de la mesa, cada vot emès era supervisat en tot moment per l’ull atent d’un interventor o simpatitzant de cada llista, el qual, a més, s’anava anotant (mentalment o en un paper) qui havia votat i, a més, tenint en compte la família a la qual pertanyia el votant, a qui se suposava que ho havia fet. L’estimació que feien aquestes centelles del sondeig, aquests virtuosos de l’enquesta subtil i silenciosa, era, des del seu punt de vista, tan precisa que si al final, un cop fet l’escrutini, els vots no quadraven amb les seves previsions, podien demanar un recompte rere l’altre i tenir retinguts els integrants de la mesa fins a ben avançada la matinada, fins que la realitat irrefutable posava en evidència que no tot era tan previsible com es pensaven.

Els temps han canviat. Ara hi ha molts pobles on només hi ha una candidatura, les llistes fantasma (com una de les de Santa Maria d’Oló, on cap dels nou candidats viu al poble i vuit d’ells comparteixen cognoms) han proliferat i també s’ha normalitzat l’existència de llistes obertes. Fins i tot, en algun municipi ha calgut recórrer a una votació popular, una mena de primàries, perquè no s’hi presentava ningú i calia confeccionar una llista popular de consens, al marge dels partits polítics, i evitar la possibilitat que una llista fantasma acabés ocupant l’alcaldia. Per rumiar-hi.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 28 de maig de 2023)

dimarts, 30 de maig del 2023

Salt de plens

 

Hi ha qui duu una vida literària i hi ha qui, de la vida, en fa literatura. Hi ha escriptors que fan literatura amb poca vida i d’altres que, en canvi, plasmen la vida a cada pàgina o, fins i tot, a cada ratlla: aquests darrers, sovint, són els poetes. Perquè la vida, com la bona literatura, està feta de sentiments i emocions. I hi ha novel·les que no podrien haver estat escrites per qualsevol escriptor. És el cas de la darrera novel·la del castellnouenc Jeroni Muñoz, Salt de plens (El Gall Editor, 2023), que va merèixer el Premi de Narrativa Vila de Lloseta. Sense un coneixement profund de la muntanya, sense haver-la trepitjat i viscut en comunió, hauria estat impossible escriure una novel·la com aquesta, plena de vida, de poesia, de simbologia patumaire, de profunditat reflexiva, d’aproximacions a temes com la dificultat d’estimar o fer les paus amb el passat, i, sobretot, plena de muntanya.



La trama és senzilla i universal: dos personatges, un pare i un fill, es retroben, entre ells i amb ells mateixos, i emprenen, amb la gossa Xicra i amb algun fantasma del passat, la travessa de Cavalls del Vent a les serres del Cadí i del Moixeró. Hi ha moltes passes recorregudes, en aquesta història, tot i que el camí que recorren els personatges és, sobretot, interior. El paisatge es converteix des del principi en un protagonista indiscutible. De vegades, com a mirall de l’ànima. Altres cops, com a desencadenant de records. Sovint, com a veritable força motora.

Hi ha molta vida contemplativa, a les pàgines de Salt de plens, però no es tracta d’una contemplació estàtica, sinó que es fa caminant, entre cingles, tarteres i corriols; entre pluja, neu o vent; sense que importi massa el punt d’arribada, sinó sobretot el camí. I pel camí Muñoz fa una exhibició magistral de domini de la descripció, de precisió en l’ús del vocabulari relacionat amb la natura, amb les plantes, amb els ocells, amb els animals, amb els rocs... Una exhibició literària que convida el lector a recórrer el periple físic dels personatges i a conèixer les seves vides, els seus drames particulars, les seves circumstàncies.

(Article publicat a la revista El pou de la gallina, en el número de maig de 2023)

Cases sense llibres

 Soc dels qui, quan entra en una casa on no havia estat abans, miro quins llibres tenen als prestatges. La presència, la disposició, la quantitat i la qualitat dels llibres que trobem a casa d’algú dona informació sobre els seus habitants. Com també en donen els elements decoratius, l’estil dels quadres penjats a les parets, la presència i les característiques dels animals de companyia o el gruix de pols acumulat sobre els mobles. Que hi hagi molts llibres o n’hi hagi pocs, que tots estiguin concentrats en un mateix espai o repartits, que majoritàriament es tracti de novel·les romàntiques o de tractats filosòfics... són indicadors que ens poden ajudar a conèixer els amfitrions. Una informació, però, que caldrà ampliar, si pretenem relacionar-nos amb el propietari o llogater de l’immoble, perquè d’entrada no sabrem si els llibres són seus, si realment se’ls ha llegit o si no hi ha cap llibre perquè tot el que llegeix ho agafa en préstec de la biblioteca o perquè els llibres, un cop acabats, els regala a algú o els ven per internet.

Som el que llegim, és cert, i som els nostres llibres. Però també som el que fem, el que vivim i on vivim. Casa nostra parla de nosaltres.

L’absència de llibres, tanmateix, difícilment converteix els ocupants d’un habitatge automàticament en persones poc interessants, com afirmava Màrius Carol en el seu article d’opinió a La Vanguardia el dia de Sant Jordi: «Així que, si en una casa no veiem llibres, és que no hi ha ningú. Almenys, ningú que ens pugui interessar». A banda d’esnob i superficial, em sembla una afirmació desencertada. I ho dic jo, que estimo els llibres, en tinc la casa plena i no m’imagino la vida sense llegir. Entenc la reflexió que hi ha darrere les paraules de Carol, i més en el context de la data en què les va publicar: cal que ens envoltem de llibres, perquè llegir ens converteix (o ens pot arribar a convertir) en persones més cultes, més sensibles, més nobles, més riques, més desvetllades, més felices, amb millor coneixement de la naturalesa humana... i, per tant, en persones potencialment més interessants. Això, però, no converteix els qui no llegeixen en persones que no tenen interès. ¿De debò no heu conegut ningú que, tot i no haver llegit mai un llibre, té un bagatge de la vida, un coneixement del món o una capacitat innata per a la conversa que ens el mostra com una persona interessantíssima? Us puc assegurar que jo n’he conegut unes quantes i estic convençut que m’entendreu si, com jo, procediu d’un entorn modest, humil, rural, sense avantpassats amb títol universitari (i, per tant, sense llibres als prestatges), on les primeres novel·les que van entrar van ser les que regalaven a «La Caixa» als anys 70 i 80.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 14 de maig de 2023)

En un món normal

 

Què vol dir, un món normal? Aquest en què vivim, és normal? O bé, normal seria aquell món en què ens agradaria viure? Un món normal potser hauria de ser un món ideal, regit per la dignitat de les persones que es respecten i que actuen amb responsabilitat i justícia, aquell en què la diferència per motius de gènere, de raça o de procedència (ni geogràfica ni social) no condicionés ningú a l’hora de complir els seus desitjos o assolir les seves aspiracions. L’ideal seria un món dominat per la igualtat i la llibertat, i on un comentari com aquest no semblaria ingenu, sinó natural.

En un món normal, doncs, no hauria de ser notícia que una dona, un homosexual, un negre, un estranger o el fill de la portera fossin candidats a ocupar un càrrec polític important o a dirigir una gran empresa. Un món normal seria aquell en què no caldria preocupar-se per la paritat de gènere perquè ja es produiria de forma espontània, on el color de la pell no seria percebut com una diferència i on les preferències afectives (com les literàries, musicals o gastronòmiques) formarien part de la vida personal de cadascú, que pot interessar la resta, però no pas per opinar-ne ni, encara menys, per atacar-la. En un món normal l’insult gratuït desqualificaria automàticament aquell que el profereix. En un món normal els humans ens respectaríem els uns als altres, sense estar condicionats per particularitats privades. En un món normal els individus i els col·lectius haurien de poder prendre decisions sobre com volen viure, sense que altres individus o altres col·lectius decidissin per ells. En un món normal no hi hauria d’haver diferències i ningú no s’aprofitaria de la igualtat en benefici propi. En un món normal tothom respectaria aquell principi universal segons el qual la pròpia llibertat acaba allà on el seu exercici impedeix que un altre pugui ser lliure. I en un món normal, és clar, no hauria de ser necessari recordar tot això.

Estic segur que hi ha qui llegeix aquesta reflexió amb un punt de condescendència o que, directament, se’n riu, tenint-la per ingènua. La naturalesa humana és la que és i tal vegada és massa utòpic aspirar a la normalitat. També estic convençut que hi ha qui viu feliç en el conflicte, en l’estirabot, en l’aversió a la diferència i en l’escopinada verbal i que, quan es planteja evidències com les exposades més amunt, s’apuntala a la barra del bar o engega Twitter i vomita comentaris com «quin món més avorrit» o «quina colla de babaus il·lusos!», per posar un parell d’exemples més o menys suaus. Potser tenen raó aquells que es miren el món com una batalla perduda o com un abocador d’on cal aprofitar les escorrialles per a benefici personal. Però aquest, per a mi, no serà mai un món normal, perquè no és el món que vull.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el 30 d'abril de 2023)

dissabte, 29 d’abril del 2023

El circ literari

 Qui no té contacte amb el món editorial i, per tant, la visió que li arriba de l’activitat literària és la de la secció cultural del telenotícies pels volts de Sant Jordi pot creure que publicar un llibre és una experiència glamurosa que es tradueix, des del primer minut i durant molt de temps, en presentacions multitudinàries; lectures públiques plenes de gent amb ulleres de pasta, cara d’interès i barbeta apuntalada sobre la mà; festes amb vi escumós i canapès; entrevistes als mitjans; crítiques elogioses a tots els diaris; cues interminables per signar exemplars, i editorials estrangeres barallant-se per comprar els drets de l’obra. I aquesta potser és la realitat d’alguns autors que (a causa d’activitats que no tenen res a veure amb la literatura) són molt populars, o d’altres amb un prestigi consolidat i internacional. Són el que anomenem, sovint amb cert menyspreu, «autors mediàtics», que no vol dir que pel fet de ser mediàtics hagin de publicar mala literatura, de la mateixa manera que no ser mediàtic tampoc et converteix automàticament en aspirant al Nobel. El cas, però, és que la realitat de la majoria d’autors és molt lluny del glamur que apareix a les pel·lícules americanes quan el protagonista, un any després d’haver viscut experiències insòlites, presenta un llibre autobiogràfic i, en un ambient elegant, signa exemplars a centenars de desconeguts.

En general, publicar un llibre representa (després de, en alguns casos, haver-se pagat l’edició) fer un parell de presentacions, més o menys concorregudes, davant d’amics, familiars i coneguts; fer-ne d’altres amb un grapat de desconeguts i qui sap si alguna presentació a la qual no acut ningú; concedir entrevistes a mitjans locals amb periodistes que molts cops no s’han llegit el llibre; participar en uns quants clubs de lectura en biblioteques pròximes; fer guàrdia, amb resultats imprevisibles, en els espais habilitats per Sant Jordi a les llibreries...

La vida social que genera la literatura connecta l’escriptor amb el món, és cert. La sensació de poder literari que atorga deixar-se veure en presentacions, festivals o lliurament de premis, però, motiva que l’autor s’allunyi de la disciplina de posar-se a escriure i busqui presència pública, vagi a la recerca del lector, i acabi engolit per allò que Pere Rovira, en el seu deliciós dietari Música i pols (Proa, 2019), anomena el circ de la literatura: “El món literari és curiós: sol donar molta més importància a festivals, premis, crítiques, elogis, homenatges, etc., que a la literatura en si mateixa. Si els escriptors fessin el que han de fer, que a mi em sembla que és quedar-se a casa escrivint, el míser circ de la literatura no tindria gaire importància.”



(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 16 d'abril de 2023)

Lliçó d'humilitat

 

El passat 21 de març, en el marc del Dia Mundial de la Poesia, a l’Espai Òmnium del carrer Sobrerroca de Manresa vam poder gaudir d’una trobada entranyable al voltant de la figura de Miquel Martí i Pol, del qual es commemora el vintè aniversari de la seva mort. Alumnes de 3r i 4t d’ESO finalistes del concurs de lectura en veu alta van llegir una selecció de textos preparada per Jordi Estrada, el qual va conduir una molt interessant conversa amb Montse Caralt (Presidenta de la fundació Martí i Pol) i Mariàngels Martí (filla del poeta de Roda de Ter). Montse Caralt va reivindicar amb vehemència la importància del conjunt de l’obra de Martí i Pol, molt més profunda i complexa del que la popularitat de vegades ha fet suposar. La filla del poeta, per la seva banda, va evocar el costat humà d’un dels nostres poetes nacionals i va explicar, per exemple, una anècdota que, més enllà de retratar la dimensió literària de l’obra del seu pare, va mostrar un detall rellevant del seu tarannà humil, modest i abnegat. Es veu que quan Martí i Pol, en el darrer tram de vida, a l’hospital, envoltat de la família i atès pel personal mèdic, era a punt perquè el sedessin i esperava el desenllaç inevitable, va mirar, amb aquells ulls esbatanats i expressius amb què sovint es comunicava més que no pas amb paraules, la infermera que l’atenia i, amb la veu balbucejant que li recordem dels darrers anys i que obligava els familiars a traduir els seus mots davant dels desconeguts que no hi estaven avesats, va demanar-li: «Ho estic fent bé?».



Aquesta pregunta («Ho estic fent bé?»), formulada en aquell moment, em sembla una lliçó de senzillesa i d’humilitat per part d’un home que, tot i la grandesa dels seus versos, se’n vol anar sense fer soroll, sense molestar. I això encara fa més gran la veu d’un poeta que, com va recordar Montse Caralt, sovint parlava en plural, com a representant d’un poble menystingut i reprimit, i trenava afirmacions que el poble s’ha fet seves: «Cridem qui som i que tothom ho escolti. / I en acabat, que cadascú es vesteixi / com bonament li plagui, i via fora! / que tot està per fer i tot és possible.»

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número d'abril de 2023)

"La pell del món", de Xavier Mas Craviotto

 

A FLOR DE PELL

La literatura i la vida es retroalimenten. Hi ha qui duu una vida literària i en diem aventurer. I hi ha qui, de la vida, en fa literatura i en diem escriptor. Hi ha escriptors, però, que fan literatura amb poca vida i d’altres que, en canvi, plasmen la vida a cada ratlla que posen sobre el paper: aquests darrers, sovint, són els poetes. Perquè la vida està feta de sentiments i emocions, i la bona literatura (en vers o en prosa) també.

La darrera novel·la de Xavier Mas Craviotto, La pell del món (L’altra editorial, 2023), és una allau de sensibilitat narrativa i emotivitat artística. Com ja va demostrar amb La mort lenta (2019), i com queda palès en la seva poesia (Renills de cavall negre, La gran nàusea i La llum subterrània), Mas Craviotto s’erigeix, a cada pàgina, en un escriptor capaç d’assolir cotes de gran profunditat analítica a l’hora d’explorar l’experiència i la naturalesa humanes. La pell del món és una història plena de silencis, perquè parla, en bona part, de la incomprensió i la dificultat de comunicar-se. També parla de la mort, de la por i de la violència. I de conviure amb el passat, amb el record, amb allò que cadascú ha viscut. No és una novel·la d’acció. Les coses passen, sobretot, a dins dels personatges. I tot està centrat en ells, en el que senten, en el que pensen, en la seva història íntima. Són éssers vius amb un passat comú, del qual no parlen però que els rosega.

La novel·la està escrita amb un estil vistós i efectiu, carregat d’anàfores i polisíndetons. Una prosa introspectiva que s’expressa en dues segones persones del singular: la mirada de cadascun dels dos germans protagonistes. La llengua flueix amb dinamisme i naturalitat al llarg d’un seguit de fragments o flaixos narratius on es va alternant el present (el retrobament dels dos germans vora la mare moribunda), el passat (la infantesa i l’adolescència marcades per la violència i l’abús) i les converses amb el terapeuta (que permeten aprofundir en la psicologia dels personatges). Aquí i allà, el lector que sap gaudir de la bona prosa literària trobarà fragments d’aquells que justifiquen la lectura, frases que podrien ser versos: «La vida també és morir-se», «Tots els silencis parlen de tu», «La mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix», «És com si el vidre no sabés trencar-se sense trencar els altres», «Habiteu el silenci perquè heu desaprès a habitar les paraules»...

Amb dues novel·les i tres reculls de poemes publicats, ja podem dir que Xavier Mas Craviotto està construint una obra coherent, que va adquirint una solidesa envejable. Es mou amb solvència en temes no sempre senzills (la mort, la incomunicació, les relacions familiars...) i està consolidant un estil literari personal que ja voldrien molts autors veterans.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'abril de 2023)


                                        Fotografia: Òscar Bayona (Regió7)


MADURESA CREATIVA

Si tenim en compte que a un escriptor se l’acostuma a considerar jove fins a la quarantena (edat en què la majoria d’esportistes ja s’han retirat), Xavier Mas Craviotto encara ostentarà durant molts anys l’etiqueta d’escriptor cadell. D’altra banda, si analitzem la maduresa de la seva poesia i, sobretot, de la seva prosa, costa veure’l com un autor novell. Així, la seva darrera novel·la, La pell del món (L’altra editorial, 2023), és una clara mostra que no som davant d’un xicot que prova de ser escriptor, sinó davant d’un escriptor que està construint una obra sòlida i solvent. El domini del llenguatge i la capacitat per expressar els racons més íntims de l’experiència i la naturalesa humanes eleven la literatura de Mas Craviotto a alguna cosa més –a molt més, de fet— que a la d’una jove promesa. El de Navàs té la capacitat de clavar el lector a la cadira amb una novel·la carregada de símbols, d’imatges evocadores, de poesia, de força reflexiva i expressiva, de psicologia. Escriu –i escriu molt bé— històries on passen molt poques coses i on les coses que passen ho fan, sobretot, a l’interior d’uns personatges consumits per una melangia abassegadora: «Ja no sé mirar. Només sé veure. Ja no sé escoltar. Només sentir. Ja no sé viure. Només existir».

Si La mort lenta (2019) s’endinsava en la relació entre dos germans, un noi i una noia, que vivien molt units en bona part a causa de la mort dels pares en un accident, La pell del món també està protagonitzada per una parella de germans, un home i una dona encara joves, que han viscut allunyats i sense mantenir el contacte des de fa uns quants anys. La trama principal, de fet, se centra en l’exploració de si aquests dos personatges són capaços d’acostar-se ara que tenen la mare morint-se a l’hospital. Relacions familiars i mort, doncs, converteixen aquestes novel·les en un díptic molt interessant, coherent i rodó. Personatges turmentats per un passat brutal del qual fugen i al qual es veuen obligats a tornar; reflexions sobre el sentit de la vida, sobre la mort, sobre la violència, sobre la dificultat per expressar-se o sobre la llibertat de l’individu; silencis carregats de contingut... Es tracta d’un món poblat per éssers tan humans com descontextualitzats, amb certa vocació d’universals. Per això a La pell del món no hi ha referències geogràfiques gaire concretes, no hi apareixen noms de persona ni de lloc. El poble és «el poble», l’hospital és «l’hospital», el pare és «el pare», la mare és «la mare» i els protagonistes són «tu» i «tu», que en el darrer i breu capítol es converteixen en «vosaltres». Els únics noms propis que apareixen són de llocs llunyans (París, Varese...) o d’animals (Bruc, Blanqueta...). Mas Craviotto és un autor seriós que tot just ha començat a donar-nos alegries literàries.

De la vida se’n pot fer literatura. De fet, la millor literatura acostuma a ser vida destil·lada a través del llenguatge. Pot ser vida viscuda o ficció inventada. Sempre, però, és ficció literària. L’important és que l’autor, com fa Mas Craviotto amb una aparent facilitat que gairebé espanta, la sàpiga expressar de tal manera que el lector la percebi com a vida autèntica, com a vida de veritat.


(Article publicat al diari Regió7 el dia 15 d'abril de 2023)

divendres, 31 de març del 2023

Conviure amb la mort

 

Els testos s’assemblen a les olles i no és pas casualitat. Els fills reprodueixen els costums, les reaccions, els hàbits o, fins i tot, les manies dels pares. És pur mimetisme. Tenen les mateixes pors i desenvolupen fortaleses o febleses similars. Són esponges que, fins a l’adolescència, absorbeixen des de la inconsciència tot allò que tenen a prop. Créixer i aprendre consisteix, en bona mesura, a imitar models. I el principal model de la canalla són els progenitors, els padrins, els germans grans, els mestres... Després es converteixen en adolescents i reneguen de les convencions i normes que se’ls volen imposar, però mantenen l’herència mimètica que han absorbit al llarg de la infantesa. Encara que no ho vulguin, conserven costums, reaccions, hàbits, manies i pors que han mamat a casa. Els testos, doncs, s’assemblen a les olles. És inevitable. Per això és tan important com s’educa la canalla i quin model se’ls transmet, a casa i a l’escola. I això vol dir transmetre’ls, per exemple, que la vida no és un estat de felicitat permanent, una torre a dalt d’un núvol de sucre o un turó encatifat de verd on tot de teletubbies es passen la vida contents i fent-se abraçades. I això vol dir transmetre l’existència de la mort i del dol.

L’esperit sobreprotector que ha anat penetrant en la manera de criar els infants fa que avui dia se’ls amagui una part de la realitat i així, per exemple, es vegi molt poca canalla als funerals o als cementiris. La gent de la meva generació som entre els principals culpables d’aquest canvi: els nostres pares convivien amb la mort amb certa conformació i, en canvi, en l’educació dels nostres fills la mort ha estat un element absent. Els hem apartat de la mort, l’hem amagat i hem evitat que descobrissin que, al capdavall, és una part de la vida. Concretament, el final.

Això no vol dir que haguem d’aprendre a acceptar la mort. És impossible. Però hauríem de saber conviure-hi. Hauríem de ser capaços de passar per un procés de dol, per dolorós que sigui, sense prendre mal. Si més no, hi hauríem d’arribar preparats. El primer pas s’hauria de fer a casa. No s’hauria d’amagar la mort, ni amb els adults ni amb els infants, per petits que siguin. I aquesta naturalitat es podria reforçar a l’escola. Hi ha infinitat de contes i pel·lícules que poden ajudar a abordar el tema. Quotidianament es donen situacions que conviden a parlar-ne (la mort d’una mascota, d’un conegut llunyà...), que poden preparar per quan sigui el moment. Perquè la mort, ara mateix, s’ha convertit en un tabú del qual costa molt de parlar-ne i, com que no hi sabem conviure, quan se’ns mor algú paguem –tots plegats— un preu emocional molt gran. La canalla també. Potser, a la llarga, ells més que ningú.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de març de 2023)