A un
personatge com Josep Maria Ballarín (capellà i escriptor molt popular, que mai
no ha defugit de dir les coses pel seu nom i s’ha mantingut fidel a uns ferms
principis religiosos, culturals, lingüístics i morals) li escau, com una sotana
feta a mida, el llibre que ha confegit Jaume Huch. Mossèn Ballarín per ell mateix (Pòrtic, 2013) és una síntesi
concentrada, en petites dosis, del conjunt de la seva obra, i vol compensar
l’absència d’una autobiografia que, pel que sembla, no arribarem a llegir mai. Les
més de mil cinc-centes cites que componen el llibre formen un retrat
extraordinari de Josep Maria Ballarín. Hi trobem el religiós, l’escriptor, el
pensador i, sobretot, l’home (“Amb la pau que em dóna la pobresa, les engego
pel broc gros. Sóc un capellà estrafolari. Em trobaria més a pler a la taverna
que no m’hi trobo a la sagristia”).
Ballarín apareix com un mestre de la frase aguda, a mig camí del pensament
precís, l’estirabot lúcid, l’anàlisi brillant i la reflexió esmolada. Sovint
contraposa el sentit comú a la saviesa petulant d’alguns pensadors bufanúvols.
Així, carrega contra científics i filòsofs (especialment Sartre), però també
contra teòlegs i falsos cristians. La presència de la fe plana per tot el
llibre, que no està pas mancat de descripcions de gran bellesa literària (“Una
plaça de debò ha de fer olor de pa fresc de fleca i de fusta nova serrada de
fusteria, les dues olors més belles del món. Déu meu, l’olor dels oficis!”). La
figura de mossèn Ballarín se’ns presenta des dels seus orígens familiars (on
destaca la mare, que veiem en l’extraordinària foto de la coberta), la vocació
(“Tot bitxo es feia capellà, frare o monja. No cal pas una anàlisi sociològica
per entendre-ho”), i absorbeix el lector amb una tirallonga de reflexions,
sentències, aforismes i estirabots sobre la vida (que “no és com te la donen,
sinó com te la prens”), el món (“No em preocupa l’evolucionisme per saber si
venim del mico. Em preocupa per saber si anem cap al mico”), l’home (“Venim de
pagesos i voldríem un pegadet de vinya, però venim de nòmades i voldríem anar
terres enllà”), Déu (“Déu no es demostra ni es raona, s’endevina”), el cel (que
deu ser “com un partit de futbol en el qual el Barça fa un gol al Reial Madrid
cada minut”), l’Església (“La nostra Església d’avui fa massa soroll de tancar
portes”), els sants (“Pobre, Sant Francesc és el sant més actual a totes les
èpoques”), el país (“Aquest és un país de gent calmosa i peu segur, on de tant
en tant surt un tractor. Ronca, arrenca i no hi ha qui el pari”), la història
(“Tot ve de Carlemany”), la civilització (“A Grècia hi ha les fonts de tots els
rius d’Europa”), o els catalans (que, “fins no fa gaire, naixíem amb els
retrats dels avis a la cambra dels pares”).
Però, és clar, com diu
mossèn Ballarín, “Un article no és una exposició doctrinal, és una
llambregada”. Per tant, qui vulgui conèixer millor l’autor haurà de llegir l’autoretrat
confeccionat per Jaume Huch que, molt probablement, servirà d’invitació a descobrir
o redescobrir el conjunt de l’obra de qui va ser capellà de Santa Maria de
Queralt durant dècades (“Encara estic meravellat, he vist el món des de molt
amunt. Però sóc home, el meu món és arran de terra”).(Article publicat a Regió7, el dia vint-i-u de gener de 2014)