A cada poble en devia haver
tres o quatre. Avui en diríem friquis i segur que algun imbècil els gravaria amb
el telèfon mòbil, en situacions ridícules o compromeses, per penjar les imatges
al Youtube. El meu record, però, és dels anys setanta. A Alpicat encara no
s’ensumava l’explosió immobiliària que havia de canviar definitivament, dues
dècades més tard, la fesomia urbana i humana. En general, aquests personatges vivien
al llindar de la marginalitat i en la més rigorosa solitud. Recordo el Peret
del Sagall, un dement de tarannà variable, en general prou pacífic, a qui, de
tant en tant –amb el temps, el seu trastorn bipolar es devia accentuar—,
agafaven rampells imprevisibles. Passava la major part de l’any ingressat en un
sanatori per a malalts mentals i als estius atemoria la imaginació dels xiquets
amb un esguard alienat els efectes del qual, pobre home, no devia pas imaginar.
Sovint parlava sol o s’adreçava al primer que trobava per assegurar-li que
coneixia les eminències més distingides, de ministres i reis cap amunt. Els
diumenges, a missa segona, recitava una versió sui generis del parenostre, amb convicció devota i una veu tan
potent que garratibava els escolans. Recordo també el Peret del Coronel, gorra
i bigoti, afable i divertit fins que s’encenia com un misto quan la canalla el
burxava mentre anava cap a l’hort. I tinc ben present la imatge del Pepito del
Motxilla, pacífic, tartamut i sord com una campana, que, sense treure’s la pipa
de la boca –era clavat al Popeye!—, mantenia acalorades converses amb el Kojak,
un petaner menut i nerviós de qui no se separava mai, i amb el qual, fins i
tot, arribava a compartir un gelat.
De tota la galeria de personatges peculiars que hi
havia al poble, però, el qui més recordo era el Manuel del Perera, que es
passava les hores arrupit en un banc de la plaça i aferrat a una botella,
mentre gesticulava i regalava soliloquis a l’aire. Compartia els espais amb la
gent del poble –alguns li devien ser parents— en una tolerància mútua que, vist
des de l’actualitat, resulta sorprenent. Al cap dels anys vaig saber que era un
veterà de la División Azul (aquella
unitat d’infanteria que va servir a Franco per ajudar Hitler sense participar
oficialment en la guerra mundial), que havia sobreviscut al fred del front de
Rússia i, derrotat i alcohòlic, havia tornat al poble. Per mi, aquell pobre
diable ha estat sempre la prova que el règim franquista, durant la postguerra,
no es va limitar a menysprear, perseguir, anorrear i oblidar els derrotats que
havien defensat la causa republicana, que militaven en el comunisme o que flirtejaven
amb els ideals llibertaris. Franco també va oblidar –o condemnar a la
marginalitat— alguns dels qui hi havien compartit ideals.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de gener de 2014, i també al Pou Digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada