Difondre Amat-Piniella

 Gràcies al suport i la gestió d’Espais Escrits, una associació que aglutina les institucions (fundacions, ajuntaments, biblioteques, etc) que vetllen i promouen la lectura i els estudis dels clàssics catalans, he tingut ocasió de passejar la figura i l’obra de Joaquim Amat-Piniella per un parell de clubs de lectura que llegien KL Reich, i m’agradaria compartir quatre constatacions derivades d’una experiència que tant de bo fos més freqüent:

1-Hi ha clàssics com Moncada, Bertrana, Víctor Català, Pedrolo, Roig o Rodoreda que són habituals en els clubs de lectura. En canvi, Amat-Piniella hi té molt poca presència.

2-KL Reich no és una lectura amable, retrata una realitat històrica de trist record (els camps d’extermini nazi) i això genera molta prevenció als participants de clubs de lectura que busquen sobretot una estona agradable entre les pàgines d’un llibre i en la posterior experiència compartida.

3-Després de llegir la novel·la d’Amat-Piniella, però, aquells lectors que, en conèixer la duresa de la temàtica, havien tingut la temptació de fer-se enrere, valoren molt positivament l’esforç lector, perquè és imprescindible que coneguem fins on pot degradar-se la naturalesa humana, perquè al capdavall el text llença un missatge d’esperança, perquè el valor literari és inqüestionable i perquè descobreixen que KL Reich és un document literari únic no tan sols en la literatura catalana sinó en la literatura universal.

4-Joaquim Amat-Piniella és un autor massa desconegut. Al Bages el tenim més o menys present (el Premi, el conjunt escultòric davant del Casino, les sortides a Mauthausen dels instituts de Manresa...), però fora d’aquest àmbit més proper costa de trobar algú que l’hagi llegit. Cap dels lectors que formaven part dels clubs que he visitat n’havia sentit a parlar, i els organitzadors el descobrien just en fer la tria i gràcies, doncs, a Espais Escrits.

Tinc la sensació que la revifada que va viure l’obra d’Amat el 2013, coincidint amb el centenari del seu naixement (edicions i reedicions, homenatges, traduccions, lectures prescriptives a batxillerat...), no ha tingut continuïtat. I és una llàstima.

(El Pou de la gallina, setembre 2026)

70 anys de prosa

 Per a molts, Josep Ruaix Vinyet és un dels autors de referència en l’àmbit de l’ensenyament i estudi de la llengua catalana. Per a alguns, és el rector de Calders. Més enllà d’aquestes dues facetes, però, Ruaix és un d’aquells intel·lectuals amb vocació humanista que ha deixat constància dels seus interessos, pensaments, inquietuds, dèries, creences i coneixements en una formidable quantitat de textos, bona part dels quals ara recull, amb l’editorial Claret, en el volum Prosa completa (1955-2025), un llibre que no cal llegir complet, perquè, com el mateix autor preveu en el pròleg, els lectors faran la seva selecció i «segons els interessos de cadascú, dedicaran més atenció a segons quins temes i en passaran per alt d’altres», però que val la pena fullejar i deixar-se endur per l’interès intermitent, perquè ofereix la possibilitat de conèixer d’una manera força completa la personalitat i la dimensió intel·lectual del creador d’aquella popular col·lecció de manuals de llengua titulada El català en fitxes que molts encara conservem com un tresor.

Fa tot just dos anys, Ruaix publicava la seva Poesia completa (1957-2023), i l’any passat va publicar el recull Entorn de llibres (pròlegs, ressenyes, presentacions). Amb Prosa completa (1955-2025), doncs, culmina el projecte de deixar constància del que ha escrit al llarg de set dècades. Són textos que havien aparegut en publicacions moianeses com La Tosca o Modilianum, en revistes com Llengua Nacional, Catalunya Cristiana o Oriflama, o en el Full Diocesà de Vic-Solsona.

Hi descobrim un home profundament compromès amb la llengua, la nació, la cultura i la fe cristiana. Anem de les observacions ingènues dels primers textos escrits com a treballs escolars, fins a les reflexions transcendentals de la maduresa, passant per la presa de consciència moral que mostren alguns escrits de l’època de la transició; dels articles que retraten la Itàlia dels anys 60 fins a un estudi local sobre els sobrenoms de Moià. El conjunt és un calidoscopi de proses que componen una mena d’autobiografia física i intel·lectual de qui va ser Premi Bages de Cultura l’any 1998, quan encara no existia oficialment la comarca de Moianès.

(El Pou de la gallina, juliol 2026)

Maldat

 És cert que, per entendre’ls, sempre cal contextualitzar els actes dels humans. El context ajuda, sovint, a explicar per què passen algunes coses, tant les bones com les dolentes. L’entorn d’un infant, per exemple, condiciona el seu comportament, per bé o per mal, de la mateixa manera que el context polític i administratiu pot condicionar els actes d’un adult. Això està estudiat i analitzat i no crec que ningú pugui posar-ho en dubte.

La filosofia moderna s’ha dedicat profusament –sobretot després d’Auschwitz i l’Holocaust— a buscar l’origen del mal, a pensar com és possible que persones mediocres i aparentment inofensives (o, fins i tot, persones amb un cert refinament cultural i remarcable sensibilitat artística), han arribat a permetre, a propiciar i a cometre crims atroços. Hannah Arendt, per exemple, parlava de la «banalitat del mal» per referir-se a les atrocitats que pot perpetrar un individu gris, sense cap patologia psicològica, quan segueix un corrent, acata unes ordres i no reflexiona. Arendt, que va formular aquest concepte arran del judici al criminal nazi Adolf Eichman, un dels principals executors de la maquinària burocràtica que tenia com a objectiu allò que van anomenar «la solució final» (exterminar sistemàticament els jueus d’Europa), no pretenia pas justificar-ne els actes abominables, ni de bon tros, sinó analitzar la condició humana i valorar si la maldat intrínseca pot aflorar en qualsevol persona que, en un context dominat pel totalitarisme, la burocràcia impersonal i l’aïllament social, no participa del pensament crític.

Em temo que en aquest Occident que presumeix de ser civilitzat vivim, ara mateix, un moment propici a la germinació de la maldat. Algunes pors socials, els discursos d’odi oportunistes i la gestió tímida amb què es combaten hi contribueixen. L’expansió de l’extrema dreta n’és un símptoma clar. I les xarxes socials ens en donen pistes alarmants: notícies falses que s’escampen per crear estats d’ànim a favor o en contra de determinats col·lectius, difusió d’imatges amb l’únic objectiu d’estendre la por, discursos populistes destinats a captar l’atenció dels qui necessiten sentir que formen part d’alguna cosa... Sense estar tipificades com a delicte, aquesta mena d’accions provenen del mateix racó de la nostra naturalesa d’on prové la maldat. Algú que, per exemple, assisteix a una humiliació (una pallissa, una broma de mal gust o un escarni verbal) i, en comptes d’ajudar la víctima o, simplement, mirar de posar pau, treu el mòbil i es posa a gravar-ho per, després, compartir-ho a les xarxes, em sembla una persona que actua amb una dosi de maldat molt similar a la de l’abusador que perpetra la humiliació. I això passa, a prop nostre, cada dia.

(Lectura, Segre, 30 d'agost de 2026)

Gestos

 Els nostres gestos diuen molt de nosaltres. Ens delaten i, sovint, fan aflorar allò que s’amaga al subconscient.

Us heu fixat que molts governants, quan es fan fotos amb altres mandataris, surten sovint amb les mans entrellaçades sota el ventre, com si es protegissin els genitals? És un gest semblant al dels futbolistes quan es posen en una barrera just abans que l’oponent xuti una falta, però en aquell cas la protecció física és necessària, perquè un cop de pilota en aquella zona podria causar estralls irreversibles.

Posar els braços com a barrera és un gest corrent en la vida quotidiana. Creuem els braços perquè allò que ens diuen no ens convenç o no ens agrada, els creuem per distanciar-nos de l’interlocutor i, si allò que estem sentint ens treu de polleguera, no tan sols els creuem sinó que, a més, tanquem els punys. És cert que també els creuem quan tenim fred, però això seria una altre tema. De la mateixa manera, passejar amb els braços al darrere, amb les mans enllaçades, és un símptoma d’anar segur per la vida, amb tota la part frontal al descobert, sense por.

Es veu que hi ha estudis que demostren la importància de relaxar tensions per augmentar la receptivitat. Allan Pease (Body Language, 1981) explica que es van agafar dos grups d’estudiants que havien d’assistir a unes conferències; a uns se’ls va demanar que escoltessin amb els braços plegats i als altres que no encreuessin braços ni cames. Els resultats demostraven que el grup dels braços creuats va retenir i aprendre un trenta-vuit per cent menys d’informació que l’altre i, a sobre, tenien una opinió més crítica de l’orador.

Els adults hem après a controlar una mica els gestos que ens delaten, però n’hi ha que surten de forma inconscient: per exemple, quan ens tapem la boca amb la mà mentre diem o sentim una mentida. De vegades, si sabem dissimular una mica, reduïm el gest i només ens toquem el nas. I què me’n dieu de com creuem les cames quan ens asseiem? N’hi ha que seuen eixarrancats, que és un dels gestos més arrogants de poder, però la majoria creuem les cames quan seiem davant d’algú, i les mantenim així fins que no s’estableix un clima de confiança.

Els bons venedors saben que no encolomaran el seu producte a un client que els escolta amb les cames i els braços plegats. Per tant, hauran de crear un clima propici i esperar que el client es relaxi abans de passar a l’acció i fer l’oferta. Amb l’arribada de la IA han arribat també programes que, a través d’una càmera, descodifiquen els gestos d’un auditori i valoren l’interès que desperta una xerrada, una classe o una presentació. Us imagineu una d’aquestes càmeres a l’aula, amb el professor obligat a tenir sempre els alumnes en actitud de passar-s’ho bé? Temps al temps.

(Lectura, Segre, 16 d'agost de 2026)

Colònies per pebrots

 El clam d’alarma dels docents i l’onada de protestes que hi va associada no s’han acabat. La majoria de mestres i professors han manifestat que no en tenen prou amb una millora de sou, que al setembre continuaran lluitant per poder treballar amb dignitat i per la millora estructural d’un sistema educatiu que té moltes mancances i que desemboca en uns resultats que no agraden a ningú.

Una de les mesures de protesta més controvertides (i potser, per això mateix, més justificades i efectives) ha estat la d’aturar, si no hi ha un acord, les sortides i activitats fora dels centres, la qual cosa inclou, naturalment, les colònies. Ara mateix, moltes cases de colònies no tenen estades reservades per al curs vinent i això, naturalment, té ben espantats els qui treballen en aquest sector, des de propietaris fins a monitors. És lògic. A ningú no li agrada la incertesa laboral i és natural, doncs, que posin el crit al cel. L’Associació de Cases de Colònies i Albergs de Catalunya, a través del seu vicepresident, Werner Estellé, s’ha despenjat amb una proposta per solucionar el (seu) problema. La proposta no ha estat, però, pressionar el Govern perquè avanci en les negociacions amb els docents, sinó pressionar-lo perquè el Departament d’Educació estableixi les estades de colònies com a activitat curricular, amb la qual cosa les colònies passarien a ser obligatòries. En resum: com que veiem perillar el negoci, anem a blindar-lo a costa dels clients. Si el client està obligat a venir, el negoci anirà sobre rodes. Caram! No és pas un mal plantejament.

Em sembla que el Govern encara no ha captat la dimensió i la profunditat de les protestes dels docents, que estan demostrant que valoren tant o més la dignitat que el sou. Però no tinc clar, tampoc, que a l’ACCAC hagin valorat amb prou serenitat l’abast de la seva proposta. No sé si s’han plantejat que fins ara sempre han tingut els claustres d’escoles i instituts al seu favor, perquè, sense que formi part de cap currículum, els docents catalans tenim molt clars els beneficis socials i pedagògics de portar els alumnes de colònies i és per això que a tots els centres se’n programen i, quan se superi la crisi actual en el sector educatiu, se’n tornaran a programar. Si ho haguessin valorat prou potser no serien tan agosarats, perquè la proposta d’obligar els docents a portar els alumnes de colònies (la qual cosa dubto que tingui recorregut, perquè no crec que sigui prou justificable des del punt de vista curricular) se m’acut que pot generar un sentiment de rebuig entre els qui són, pel que es veu, els seus principals clients.

I si la jugada els surt bé, quins seran els següents a voler blindar el negoci? Les granges escola? Les agències de viatges? Les pistes d’esquí? L’Aquarium? PortAventura?

(Lectura, Segre, 2 d'agost de 2026)

Una edat difícil

 Hem passat d’un model de societat que no contemplava l’existència dels adolescents (abans, una persona passava d’infant a adult sense transició, de l’escola al món laboral directament, dels pantalons curts als pantalons llargs, de no tenir cap responsabilitat a tenir-les totes) a un altre en què l’adolescent és el centre de l’univers. El món audiovisual, per descomptat, també s’ha interessat per analitzar aquesta etapa de la vida i els darrers anys hem vist estrenes que ens han posat la pell de gallina, per la qualitat artística del producte, però sobretot per la capacitat de fer obrir els ulls a tots aquells progenitors que algun cop hem afirmat, convençuts, que «el meu fill no diu mentides».

Si l’any passat va arribar a les plataformes la minisèrie britànica Adolescence, un prodigi tècnic i d’interpretació que posava el focus en allò que els pares no sabem (ni sospitem) dels nostres fills adolescents, enguany hem assistit a l’estrena d’una sèrie nostrada, Pubertat, produïda pel 3Cat i dirigida i protagonitzada per Letícia Dolera, que fa un reflexió propera, colpidora i emotiva sobre l’adolescència i la responsabilitat en un entorn aparentment segur. Pubertat no té la potència visual ni l’ambició formal d’Adolescence, i tampoc no és tan devastadora com la sèrie britànica, però el missatge és similar i en dona una versió que resultarà molt més propera al públic de casa nostra. La sèrie de Dolera, tot i que de vegades fa la sensació que vol tocar massa subtemes, té prou matisos, complexitat i profunditat, així com una aposta visual ben treballada i ben resolta, per considerar-la remarcable i altament recomanable.

La trama gira al voltant d’una denúncia per agressió sexual en una comunitat petita que manté les tradicions populars, en un entorn molt vinculat al món casteller i durant la revetlla de Sant Joan. Tant la víctima com els tres acusats, vinculats a la colla castellera del poble, tenen entre 13 i 14 anys. Més enllà de l’abast de l’agressió, el que viuran tots els protagonistes, joves i adults, els enfrontarà a les seves interioritats, a la pròpia sexualitat, a les pròpies pors, als propis fantasmes del passat i del futur. I els castells, presents al llarg de tota la sèrie, s’erigeixen en una metàfora impecable de la força col·lectiva, de com una comunitat s’uneix, trontolla, s’ensorra, es torna a aixecar i, fent pinya, arriba més amunt que mai. Perquè, com diuen els entesos, per fer un castell cal anul·lar la pròpia individualitat, deixar de banda interessos, ambicions personals i ideologia, i sentir-se part del tot.

La ficció contribueix, sovint, a fer-nos descobrir aspectes que desconeixem de la realitat que ens envolta. Només això ja en justifica l’existència. Si teniu fills adolescents, és gairebé obligatori que us mireu els sis capítols de Pubertat.

(Lectura, Segre, 19 de juliol de 2026)

Futbol i identitat

 La història ha fet que els referents identitaris dels catalans siguin volubles i contradictoris. Estem acostumats a la derrota, la qual cosa no vol dir que no ens agradi guanyar. Per això, com que no podem participar en el mundial de futbol amb selecció pròpia, molts decideixen donar suport a la selecció on juguen els futbolistes catalans, l’espanyola, coneguda popularment com «la roja», que, a més, des que el 2010 va endur-se la copa de món, és sempre un dels conjunts favorits. Cada quatre anys, «la roja» està de moda entre nosaltres i molts catalans que no se’n senten somien en repetir les celebracions del 2010 al crit desacomplexat de «Yo soy español, español, español!». I molts dels que sí que se’n senten, per conservar tranquil·la la consciència mentre aplaudeixen els gols d’Espanya, durant unes setmanes apel·len a la convivència, a la grandesa del futbol i a no barrejar esport amb política. És clar que sí! Com si agrupar jugadors per estats no fos, d’entrada, una organització política de l’esport. Com si la «marca España» no hagués acumulat una popularitat insospitada gràcies a les victòries de la «selección nacional». Com si els governs no aprofitessin les seleccions com a arma de propaganda. A qui no li agrada sentir-se part del projecte guanyador? S’ha de tenir molta força de voluntat, i certa integritat ideològica, per decidir que no, que el projecte futbolístic de la selecció espanyola no t’interessa perquè va associat a un projecte polític que impedeix la materialització del que alguns defensem: una Catalunya sobirana i uns Països Catalans amb una identitat històrica i cultural compartida.

No tinc res contra els espanyols (si més no, contra la majoria), però sí contra Espanya, o contra la idea d’Espanya que ens imposen, perquè m’impedeix existir. I això estic convençut que no em converteix en hispanòfob, com sí que són catalanòfobs tots aquells que, des de la superioritat que els atorga la pertinença identitària a l’estat poderós, comencen dient que els encanta Catalunya i acaben menyspreant els catalans que no pensen com ells.

Doncs no. Jo no vull que la «roja» guanyi el mundial i em costa d’entendre com és que hi ha tants catalans que sí que ho volen. La selecció espanyola de futbol (com qualsevol altra selecció de les que competeixen) és un referent identitari molt potent, perquè les victòries esportives de les seleccions, no ens enganyem, són victòries nacionals, absolutament polítiques, que aviven el sentiment patriòtic dels seguidors. I no m’agrada veure com molts dels meus conciutadans, gens suspectes d’abraçar d’entrada el patriotisme hispànic, acaben celebrant i sentint-se orgullosos de les victòries d’Espanya, envoltats de «rojigualdes» i corejant càntics d’orgull espanyolista.

(Lectura, Segre, 5 de juliol de 2026)

Bilingüisme fals

 Soc partidari de mantenir la meva llengua sempre que sigui possible i no tinc per costum parlar en castellà. Tot i així, el sé parlar amb fluïdesa i considero que és molt millor que el català que exhibeixen la majoria de castellanoparlants. ¿Com és, però, que quan algú parla castellà amb accent català sempre hi ha qui se’n riu o s’indigna i, en canvi, quan és a la inversa, quan un castellanoparlant s’atreveix a parlar en català, tothom ho accepta amb naturalitat i més aviat rep elogis i gratitud per l’esforç? Fins i tot, hi ha qui convida l’interlocutor a mantenir-se en castellà perquè no fos cas que s’hagi d’esforçar massa i ja la canviaré jo, la llengua, perquè en castellano ya nos entedemos todos, faltaría más? Diuen, aquests que es mostren tan amables, que és una qüestió d’educació, que en una societat bilingüe no ens ha de fer res canviar de llengua sempre que convingui. El cas, però, és que sempre som els mateixos, els qui se suposa que hem de canviar, perquè, no ens enganyem: no vivim pas en una comunitat bilingüe. A casa nostra ens podem trobar, fins i tot, amb un nombre important de poliglotes que, a la pràctica, s’expressen sempre en castellà.

Fixeu-vos què passa en la majoria de comerços, sobretot a les ciutats. Tots els clients castellanoparlants tenen garantit que seran atesos en castellà. Tots! En canvi, els catalanoparlants sovint som atesos en castellà i, tot sovint, l’hem d’acabar parlant nosaltres si volem que ens entenguin. Estic segur que en la major part d’empreses del país, quan han de contractar algú que ha de treballar de cara al públic, la consigna que se li transmet és que, sempre que sigui possible, el treballador s’adreci a cada client en la seva llengua. A la pràctica, però, això es tradueix, en la majoria de comerços, que cal parlar en castellà als castellanoparlants i en la llengua que puguis o vulguis als catalanoparlants i, en cas de dubte, millor que utilitzis el castellà per defecte, no fos cas que s’enfadés algú.

Per poc que tingueu cap interès a no deixar morir la llengua catalana, feu la prova, sisplau: mantingueu, amb un somriure si la situació ho permet, el català quan se us adrecin en castellà. Penseu que la majoria de persones amb qui parlareu fa molts anys que viuen aquí i, si són joves, han estat escolaritzades en català. Veureu com, en més d’una ocasió i potser després d’un moment de certa incomoditat, l’interlocutor canvia de llengua i acabeu la conversa en català.

El bilingüisme és fals, a casa nostra, perquè conviuen una llengua poderosa i una de minoritzada. I ja ho diu Pau Vidal, en el seu llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), que “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”.

(Lectura, Segre, 21 de juny de 2026)

Docents en lluita

 Mestres i professors hem ocupat portades i hem encapçalat butlletins de notícies els darrers mesos. Després de molts anys de queixes amb la boca petita, de crits d’alerta moderats i d’anar posant pedaços a una realitat cada vegada més complexa de gestionar, hem dit prou i hem demostrat que estem disposats a elevar el grau de la queixa fins on feia molt de temps que no s’arribava. Més enllà de les consignes de protesta, el que llancem és un clam desesperat d’alarma. La diversitat i la inclusió, que tan bé queden sobre el paper, esdevenen inassumibles en aules massificades on s’apleguen alumnes amb necessitats cada dia més variades. I això sense comptar la precarietat del suport psicopedagògic, l’allau burocràtica sense precedents i uns sous frenats que ens han abocat a una pèrdua important de poder adquisitiu.

Un servidor amb prou feines podrà gaudir, com a docent, de les millores que puguin arribar –si arriben— després de la negociació amb un Departament d’Educació que creia haver tancat un acord històric pactant quatre engrunes amb un parell de sindicats minoritaris dins del sector. Tot i així, he participat en les protestes i les vagues que s’han convocat fins ara, i, si cal, continuaré participant-hi, perquè els meus companys més joves es mereixen treballar en millors condicions i, sobretot, perquè les millores en el sistema haurien de repercutir en la millora d’uns resultats, acadèmics i socials, que afecten tothom.

A l’altra banda, però, es minimitza i es menysprea el clam desesperat dels qui assistim, dia rere dia, a la degradació del sistema educatiu, com si no se’n volguessin veure les conseqüències. Podria pensar que «ja s’ho faran», que a la meva edat això ja no va amb mi. Però després de més de trenta anys de dedicació vocacional i apassionada a la docència em nego a quedar-me de braços plegats davant d’aquesta realitat i, quan d’aquí a uns anys ho deixi enrere, m’agradaria veure que hi ha hagut canvis i que la cosa ha començat a remuntar.

Fa noranta anys, la guerra civil i la victòria feixista van estroncar la voluntat del govern republicà de dignificar la societat amb inversions sense precedents en l’àmbit educatiu. Es volia regenerar un país per mitjà de l’escola i es van executar projectes importants, des de la construcció d’escoles i instituts o la baixada de ràtios en els centres públics (els religiosos oferien condicions més òptimes a qui se les podia pagar), fins a l’augment de la plantilla o la formació dels mestres en les tendències pedagògiques modernes vinculades a l’aprenentatge significatiu. Ara el feixisme també treu el cap arreu on pot, però de moment els qui tenen la paella pel mànec es defineixen com a demòcrates i progressistes. Caldrà veure fins a quin punt creuen en allò que diuen.

(Lectura, Segre, 7 de juny de 2026)

Descoordinats

 Els meus alumnes de segon de batxillerat aviat faran les PAU (Proves d’Accés a la Universitat) i a hores d’ara estan nerviosos. Molts les aprovaran sense massa esforç, perquè no necessiten notes altes i han aprofitat el curs. Alguns, en canvi, necessitaran moltes hores d’estudi per preparar-les, perquè no han acabat el curs prou preparats o perquè necessiten notes altes per accedir a la carrera que desitgen. Els qui volen fer medicina, per exemple, saben que ho tenen complicat, perquè per entrar els demanen un resultat estratosfèric. En canvi, els qui volen fer magisteri o educació infantil podran accedir als estudis universitaris amb una nota de tall prou raonable. Aquests, però, ja van haver de fer les PAP (Proves d’Aptitud Pedagògica) el passat 11 d’abril.

Els futurs mestres i professors, a més, saben que per exercir la docència necessitaran, més d’hora que tard, el certificat de nivell superior de català, el C2, i que potser mai no estaran en tan bones condicions com ara –amb els coneixements de la secundària postobligatòria encara frescos— per treure-se’l.

Si tenim en compte que a Catalunya tant les PAU com les PAP les organitza l’Oficina d’Accès a la Universitat, que depèn de la Generalitat, i que les proves del C2 més descentralitzades i econòmiques són les que convoca la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat (DGPL), semblaria lògic que els diferents departaments de l’administració pública es posessin d’acord per facilitar que un estudiant que vulgui dedicar-se a la docència pugui fer les tres proves al llarg del curs. Però resulta que l’11 d’abril, el mateix dia que feien les PAP, es va convocar la prova de la DPLG per obtenir el C2, la qual cosa feia impossible presentar-se a les dues proves. És cert que les Escoles Oficials d’Idiomes (EOI) també convoquen proves del C2, però, a part de ser una opció força més cara, les fan el 28 de maig, quan els alumnes de segon de batxillerat ja només pensen en les PAU, que són al cap d’una setmana. I és cert, també, que algunes universitats ofereixen la possibilitat de fer la prova del C2, però no està pensada per a alumnes externs.

En resum, que, tot i dependre de la Generalitat, enguany ha estat impossible que un estudiant de batxillerat, a banda de fer les PAP i les PAU, imprescindibles per accedir a qualsevol carrera vinculada a l’educació, pogués, a més a més, treure’s el C2, que un dia necessitarà i que potser mai no estarà tan preparat com ara per treure’s. Només hauria calgut que les proves del DGPL o les PAP s’haguessin fet una setmana abans o una setmana després. Es veu, però, que coordinar-se i quadrar calendaris entre diferents departaments d’una mateixa administració deu ser massa difícil. I així anem.

(Lectura, Segre, 24 de maig de 2026)

Qualitat km0

 Amb els anys he conegut personalment uns quants escriptors bons, d’algun dels quals puc presumir d’haver-me’n fet amic. Parlo d’aquell tipus d’autor capaç d’escriure coses que, quan les llegeixes, et generen un debat interior entre l’enveja (perquè allò t’agradaria haver-ho escrit tu) i l’alegria (perquè ho ha escrit algú a qui aprecies). D’aquests, n’hi ha que formen part de l’àmbit geogràfic que anomenem la Catalunya central i és per això que no faré un rànquing de noms, perquè no vull que ningú se m’enfadi si me’l deixo. En el món dels lletraferits és fàcil tenir amics, però no és gens difícil desencadenar ressentiments, perquè els qui dediquem temps a la producció literària acostumem a tenir la pell força fina, sobretot quan ens posen al descobert defectes o quan no ens tenen en compte allà on pressuposàvem que ens mereixíem figurar. Però sí que m’agradaria destacar-ne un, de nom, perquè el considero un cas singular i perquè encara és prou jove per créixer, evolucionar i donar-nos alegries literàries importants.

La notícia que m’empeny a escriure aquestes ratlles, de fet, és la merescudíssima nominació d’Animals inexpressius (L’Altra, 2025), l’últim llibre de Xavier Mas Craviotto, com a finalista del Premi Llibreter. No sé si guanyarà (ho sabrem a mitjans de juny), però aquest detall és secundari al costat del fet que el llibre és excel·lent i que Mas Craviotto, amb tot just 30 anys, s’ha consolidat com una de les veus narratives més potents de la literatura catalana. Amb tres reculls de poemes, dues novel·les i el volum de relats que li ha valgut la nominació, l’integrant més jove del col·lectiu Lola Palau s’ha convertit en un autor de primera fila. La seva literatura aborda temes complexos i, sovint, poc amables –mort, abusos, aïllament...—, però la qualitat i la intensitat d’allò que escriu fan del navassenc un d’aquells noms a tenir en compte cada cop que treu novetat.

Fins ara ha assolit un èxit notable a casa nostra, ha participat en diversos recitals poètics al Regne Unit i no fa gaire es passejava per la Fira Internacional del Llibre de Guadalajara, on va presentar la traducció mexicana de La pell del món. Tant de bo que aquest recorregut fins ara més que remarcable sigui només el principi d’una carrera brillant!

(El Pou de la gallina, juny de 2026)

Manresans de cine

 Que Manresa, gràcies a les facilitats administratives que posa l’Ajuntament, es converteix sovint en plató de cinema no és cap notícia. Sovint s’hi roden sèries o pel·lícules, com recorden alguns espais de la ciutat que han fet d’escenari, com el cartell de la pel·lícula Marlowe que exposen al Miami.

La darrera notícia que vincula la capital del Bages amb el cinema, però, no són els espais de la ciutat on s’han rodat escenes de superproduccions, de capítols de sèries de Netflix o de curtmetratges, sinó la participació d’un manresà en una pel·lícula d’exit.

No ens equivoquem, però. La gran notícia no és que Miki Esparbé treballi pels descosits i aparegui, només l’any passat, en films destacats com Wolfgang, Frontera o Mi amiga Eva (a més d’algunes sèries d’abast considerable); o que el Jan Buxaderas faci un paper notable a la producció catalana Balandrau. No. La notícia cinematogràfica que va ocupar espai als mitjans bagencs el març passat va ser que el cuiner Jordi Cruz, popular gràcies a la presència televisiva en el programa MasterChef, fa un cameo a la pel·lícula espanyola més taquillera de l’any, i la quarta més taquillera de la història: Torrente, presidente, el sisè lliurament de la inefable franquícia de Santiago Segura.

No he vist la pel·lícula de Segura i no tinc cap intenció d’anar-la a veure. No hi tinc res en contra i reconec que Segura té una gran habilitat comercial, però no em van agradar els acudits barroers en què es fonamentava el guió dels dos primers lliuraments de la saga, que sí que vaig arribar a veure. Per això no entraré a valorar les qualitats interpretatives del cuiner manresà. Qualitats que ja suposo que no van ser el motiu pel qual el director i actor madrileny va convidar-lo a treure el cap en el seu film.

Si a Jordi Cruz li feia il·lusió sortir en un Torrente, me n’alegro per ell. M’agradaria, però, que les properes notícies que apareguessin sobre actrius o actors manresans que triomfen a les sales de cinema tinguessin un caire més artístic i els relacionessin, per exemple, amb interpretacions memorables o amb premis de renom. De talent, n’hi ha.

(El pou de la gallina, maig de 2026)

Un món desaparegut

 Hi ha indrets de la nostra geografia que, amb els anys, han canviat més que d’altres. Si us passegeu per alguns pobles de l’Urgell, on el canal va portar una gran prosperitat econòmica a mitjans del segle XIX, descobrireu que han canviat poc, perquè ja en aquell temps s’hi van dreçar o reforçar edificis imponents, on s’instal·laven les famílies acomodades, que eren moltes, i que s’han conservat fins als nostres dies amb poques variacions. En canvi, si ens movem per pobles amb una prosperitat històrica més modesta, o més recent, com bona part dels que hi ha al Segrià, on la bonança va arribar un segle més tard, amb la fruita dolça, haurem de passejar per nuclis antics on costa imaginar com eren fa cent anys aquells carrers, perquè conserven el traçat urbà i poqueta cosa més.

Jo soc d’un d’aquests pobles que han canviat molt, amb l’afegitó que el meu poble, Alpicat, epicentre ponentí del creixement immobiliari dels anys noranta, s’ha transformat especialment. Uns canvis que són signe de progrés i que han portat millores en infraestructures, en serveis i en qualitat de vida. I uns canvis que, d’altra banda, han enterrat sota l’asfalt i el formigó un poble que, amb tota la modèstia de les cases de tova i els carrers polsegosos, en una altra època havia estat ben viu. No és pas que haguem d’enyorar cap felicitat passada, els qui vam créixer o els qui viuen ara en aquests racons de món. Però sí que, per entendre qui som, em sembla interessant –fins i tot, necessari— recordar d’on venim, per humils que siguin els nostres orígens.

La reflexió m’ha vingut al cap perquè la vigília de Sant Jordi vaig participar en la presentació del llibre Alpicat desaparegut, que han confeccionat els amics Fabià Corretgé i Anna Gilart, i que pertany a la prolífica col·lecció Catalunya Desapareguda, de l’editorial Efadós, que darrerament, per exemple, també ha publicat els volums d’Almenar i Almacelles. A totes les cases d’aquests pobles que compten amb aquest excel·lent document de memòria gràfica hi hauria d’haver un volum del llibre que mostra les imatges (acompanyades de textos reveladors) d’aquell poble que ja no existeix, però que va existir allà mateix. Segurament, una primera repassada al llibre servirà per mirar fotos i jugar a reconèixer espais i fesomies. Una segona passada hauria de portar a fixar-se en els mil detalls que amaguen les fotografies i llegir els textos que les acompanyen. I encara se’n pot fer una tercera lectura, sobre el terreny, buscant els vestigis d’allò que s’ha conservat o, simplement, situar-se al punt on es va fer la fotografia i comprovar els canvis que han portat els anys. Una manera diàfana, plàstica i efectiva de conèixer el passat amb l’objectiu d’entendre millor el present.

(Lectura, Segre, 10 de maig de 2026)

Brams d'ase

 Diuen que l’insult és el recurs de qui no té –o ja no li queden— arguments. També podríem dir que les ofenses verbals són la vàlvula d’escapament dels cors que acumulen ira, ràbia, ressentiment o han patit una derrota moral que l’insult vol compensar. Quan el cap i el cor ja no tenen res a dir, apareixen les vísceres. Però no tots els insults són viscerals. N’hi ha de força inofensius o, fins i tot, simpàtics. N’hi ha que volen molestar, n’hi ha que volen desqualificar i n’hi ha que volen ferir l’orgull, l’ànima, l’amor propi o el prestigi del destinatari. Els camps de futbol, alguns programes de televisió, determinades xarxes socials o les converses entre adolescents que entre ells es diuen bro són terreny adobat perquè els insults aflorin en qualsevol moment. La xarxa X és plena de gent que, davant de la ironia intel·ligent, només sap reaccionar amb l’insult infantil.

Pot semblar que l’insult treu la part més primària de l’ésser humà. Es pot, però, insultar amb intel·ligència. Sembla una paradoxa. La contradicció ens empeny a pensar que la intel·ligència hauria d’impedir l’insult. Però l’insult intel·ligent busca la causticitat, la mala llet, l’objectiu de fer mal. I aquest és l’insult més repugnant i perillós, perquè sovint, com que pot ser que provingui d’una persona influent, s’estén entre un seguici imprevisible d’afectes que el converteix en atac col·lectiu. Aleshores l’insult puntual pot acabar en escarni públic.

Vivim tan immersos enmig d’una allau d’insults que gairebé no en fem cas. I no tothom n’és víctima en les mateixes condicions. Si ets dona, pobra, amb determinats trets racials, rebel i, a sobre, catalana, és més fàcil que et converteixis en diana d’exabruptes cavernícoles que no pas si ets un home ric, ben plantat i defensor d’una pàtria poderosa i d’uns valors tradicionals.

La major part d’insults reforcen estereotips i, molt sovint, diuen més sobre qui els profereix que no pas sobre qui els rep. Què passa, però, quan algú interpreta com a insult allò que només tenia la intenció de ser una descripció, mal que fos amb ironia? És un insult, per exemple, tractar d’incompetents i papanates els governants que no n’encerten ni una? És un insult, titllar d’arrogant aquell que sempre vol tenir la raó i es mira la resta del món per sobre de l’espatlla? És un insult anomenar feixista algú que veu amenaces en tot allò que no s’adapta als seus paràmetres racials, religiosos, socials o nacionals? És un insult definir com a simpatitzant de la ultradreta a algú que creu que les reivindicacions feministes van massa enllà, que venera un lideratge messiànic, que justifica l’autoritarisme i que exigeix acabar com sigui amb tot allò que no s’adequa als propis interessos?

(Lectura, Segre, 26 d'abril de 2026)

El segrest

 Tot i que vam créixer durant l’època més activa d’ETA, els dos segrestos més sonats que recordem els catalans de la meva generació no tenen res a veure amb aquella organització. Són el de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d’Olot, el 1992, i, onze anys abans, el del mític davanter del Barça, Enrique Castro González, conegut com a Quini.

El segrest de Quini, que es produïa encara no una setmana després de l’entrada de Tejero al Congrés cridant que ¡Quieto todo el mundo! i ¡Todos al suelo!, va propiciar moltes especulacions conspiranoiques. El Barça tenia un punt d’avantatge a la Lliga en relació al segon classificat i era l’equip favorit per guanyar el campionat. Faltaven nou jornades per acabar la competició. Van començar els empats i les derrotes fins que al final, inevitablement, el Barça va acabar cinquè en aquella lliga que tampoc no va guanyar el Madrid i va ser per a la Reial Societat. No van faltar, doncs, tot de teories sobre la possibilitat que algú hagués segrestat el futbolista per impedir la victòria del Barça. L’osonenc Jordi Puntí, que és només un parell d’anys més gran que jo, en parla, de passada, en el seu deliciós relat memorialístic Els castellans (L’Avenç, 2011). Puntí esmenta el segrest de Quini a propòsit de la moda de l’espiritisme que en aquella època triomfava entre els adolescents. Estem parlant de l’any 1981. Es veu que Puntí i els seus amics es reunien per invocar (en castellà, per descomptat) ni més ni menys que a Satanàs, al qual feien preguntes que es podien respondre amb sí o no. Després de demanar si Quini era viu i on el tenien, van arribar a la conclusió que estava segrestat a Manlleu mateix. I ja us podeu imaginar la resposta a si ¿Lo tienen secuestrado unos charnegos que son del Real Madrid?

Recordo perfectament el vespre del 25 de març d’aquell any. Tot gat i fura va quedar clavat davant del televisor, com un mes abans hi havia estat arran del cop d’estat del 23-F. I tothom, petits i grans, vam empassar-nos, sencer, el Telediario (faltaven encara un parell d’anys per a l’aparició de TV3), perquè al començament havien avançat el titular que no explicarien amb detall fins al final: després de 25 dies segrestat, acabaven d’alliberar Quini. No ens en podíem avenir.

Carles Porta, el divulgador oficial de la crònica negra nostrada, ha fet pòdcasts dels dos segrestos esmentats. Ara, el segrest del pitxitxi blaugrana torna a estar d’actualitat perquè a finals de març es va estrenar a Movistar+ una sèrie que recrea els fets, posant especial atenció en el punt de vista dels segrestadors, tres mecànics de Saragossa que estaven a l’atur. Encara no l’he vista, però dubto que hi aparegui cap sessió d’espiritisme. Hauria estat bé.

(Lectura, Segre, 12 d'abril de 2026)

Literatura juvenil

 Amb l’objectiu d’encomanar el gust per la lectura a infants i joves, el passat 14 de març va tenir lloc al campus UManresa (amb força èxit encomiable) la primera edició de la Fira del Llibre Infantil i Juvenil en Català de Manresa.

El plantejament és interessant i necessari: cal fomentar l’hàbit lector, cal afavorir l’ús del català, i és lògic que comencem per la base, per acompanyar, orientar i animar aquells que han de ser els lectors del futur. Tot i així, com és habitual en aquesta mena d’esdeveniments, tinc la sensació que la literatura juvenil va tenir poca presència en aquesta edició de la Fira. Com he dit, no ho trobo estrany. Si ja és difícil arrossegar públic als actes literaris en general, costa encara més mobilitzar gent jove cap a un tipus d’activitat que els adolescents associen a l’àmbit acadèmic. La part juvenil acostuma a ser la germana pobra en el binomi que associem a les sigles LIJ. Hi ha qui, de fet, es planteja el mateix sentit de la seva existència i creu que els joves haurien de passar directament de les lectures infantils als llibres per a adults. Molts, en canvi, pensem que, tot i que ja han superat la infantesa, els adolescents encara no són adults i, per tant, partint de la premissa que un bon llibre pot tenir lectors de totes les edats (penseu, per exemple, en L’illa del tresor, El petit príncep o Alícia al país de les meravelles), els nois i noies han de comptar amb lectures adequades i pensades per a ells. Si ningú no qüestiona el valor i l’existència dels llibres per a infants, per què sí que es qüestionen aquelles obres destinades específicament a joves?

Ha estat la primera edició i, per tant, la Fira del Llibre Infantil i Juvenil en Català de Manresa té encara molt recorregut. Ens alegrem de l’èxit que en garanteix la continuïtat. De cara a properes edicions, però, estaria bé que s’ampliés la nòmina de col·laboradors (sorprèn, per exemple, l’absència de L’Albí, editorial arrelada a Manresa i que ha editat diverses obres infantils), i que (potser demano l’impossible) es trobés una manera efectiva de fer una mica més presents la literatura juvenil i els seus autors.

(El Pou de la gallina, abril de 2026)

Ningú no fa res

 L’últim cop que vaig anar al teatre, la veu en off que anuncia la imminència del començament de l’espectacle i demana als espectadors que, per exemple, desconnectin els telèfons mòbils, també va recordar que durant la representació estava prohibit «realitzar» fotografies. Un altre dia rebo un correu on s’informa que hi ha una sortida amb els alumnes que té com a finalitat «realitzar» activitats físiques. En un cartell de l’administració llegeixo que per poder «realitzar» qualsevol tràmit he d’introduir l’identificador d’usuari i la contrasenya personal. Des d’una editorial m’envien un missatge sobre la visita que vaig «realitzar» a una escola.

El verb «realitzar» és del tot normatiu i, efectivament, és sinònim de «fer». Però de debò no grinyola a ningú, aquest ús tan generalitzat que se’n fa? No trobeu que és més curt i natural «fer» tràmits, fotografies, activitats físiques o visites, que no pas «realitzar-ne»?

Potser no us hi havíeu fixat i qui sap si vosaltres mateixos heu contribuït a estendre’n l’ús. També és possible que tant se us en doni. Però el cas és que la proliferació desfermada del verb «realitzar» s’ha convertit en una autèntica plaga. Com si avui dia ja no es pogués «fer» res i tot s’hagués de «realitzar». Es «realitzen» funcions de teatre, obres en edificis, treballs de recerca, pagaments amb targeta, canvis en els horaris...

Si no es vol caure de forma reiterada en el verb «fer», que potser s’interpreta com a mot crossa i, per tant, com a símptoma de pobresa lèxica, es pot recórrer a altres solucions que no passen necessàriament pel verb «realitzar». Així, per exemple, es poden «programar» funcions de teatre, «reformar o aixecar» edificis, «redactar» treballs de recerca, «pagar» amb targeta o «canviar» els horaris.

I d’on surt, aquesta plaga de no fer res i realitzar-ho tot? Estic segur que en bona part l’origen es troba en allò que alguns lingüistes i correctors anomenen burocratès, que és aquella manera d’expressar-se pròpia del llenguatge administratiu i burocràtic que es caracteritza per ser poc clara, massa formal i sovint difícil d’entendre. El cas és que el burocratès, que abans era exclusiu de l’administració, ocupa cada vegada més espais lingüístics quotidians: a les xarxes, als mitjans, a la publicitat o en les comunicacions interpersonals. I això per què passa? Per què ens entestem a parlar i escriure cada vegada més com si estiguéssim redactant un contracte d’arrendament o un escrit d’al·legacions?

Em temo que la resposta és complexa. Segurament té alguna cosa a veure amb l’exposició pública a què avui dia ens sotmeten les xarxes. Volem donar bona imatge i, en aquest sentit, el nostre subconscient sembla que ens digui que quedarem millor «realitzant» que no pas «fent».

(Lectura, Segre, 29 de març de 2026)

Anys vuitanta

 Els anys vuitanta són, per als de la meva generació, la dècada en què vam aprendre a fer-nos grans, l’escenari de la nostra educació sentimental, els anys en què crèiem que tot podia fer-se i tot era possible. Una de les claus de l’èxit de la sèrie Strangers Things ha estat retratar aquella dècada amb una aposta estètica que explota alguns clixés nostàlgics que connecten amb els qui passem de la cinquantena. Però els anys vuitanta van més enllà dels cabells crepats, les bicicletes BMX de cros, les jaquetes windbreaker de colors vius o la paranoia nuclear.

La casualitat m’ha portat a llegir, darrerament, dos llibres molt interessants que retraten aquella dècada. Per una banda, l’estiu passat vaig submergir-me en les pàgines de El rellotge verd, de Julià Guillamon, un exercici proustià, d’invocació de la memòria, a cavall entre la crònica memorialística i la novel·la, que s’esforça a rememorar l’ambient cultural i literari de la Barcelona dels anys vuitanta i la descoberta de la postmodernitat. Tant com un retrat social o històric, és una crònica generacional. Guillamon, un dels periodistes culturals i crítics literaris més influents de casa nostra, passa factura a moltes personalitats destacades de la cultura catalana, i repassa una època en què «aquella manera de passar de la literatura a la vida de bar, i dels embolics amb noies a la mitologia clàssica, era fascinant». Per altra banda, acabo d’enllestir la lectura de Los felices ochenta, de Daniel Vázquez Sallés, que porta un subtítol prou explícit: Crónica de una generación desconcertada. Vázquez Sallés hi ressegueix, amb una mirada escèptica, la seva joventut més o menys agitada (marcada per les temporades que va viure a Londres o a Nova York i pel descobriment de les drogues a les quals acabaria sent addicte) a partir d’alguns dels fenòmens que van marcar la dècada que va de la mort de John Lennon a la mort de Freddie Mercury: la candidatura olímpica de Barcelona, el felipisme a Espanya i el pujolisme a Catalunya, el fitxatge de Maradona, l’activitat macabra d’ETA, la guerra freda, etc.

Si en alguna cosa coincideixen els dos autors és a retratar els anys vuitanta com un temps en què ens pensàvem que vivíem a la frontissa de la història, el principi del futur de la humanitat, quan, en realitat, la convulsió dels anys vuitanta no era més que un miratge, focs artificials, i es podria descriure amb aquella màxima lampedusiana que deia «que tot canviï per a que tot continuï igual».

Als qui vam créixer als anys vuitanta ens costa esquivar la nostàlgia quan algú recrea aquell moment. És clar que no hem de confondre la nostàlgia amb la memòria, perquè, com diu Vázquez Sallés, la nostàlgia «es la peor de las falsificaciones».

(Lectura, Segre, 15 de març de 2026)

Lànima del Galliner

 Aquesta temporada he comprat, per primera vegada, el «Toc de teatre». L’abonament em permetrà assistir a cinc representacions de primer nivell al Kursaal a un preu més que raonable. Fins ara m’hi havia resistit, perquè no m’agrada fer plans amb temps, però davant de la reiterada constatació que si vaig a última hora pràcticament mai no trobo entrades, finalment hi he sucumbit. No va ser fàcil, perquè pocs minuts després que es posessin a la venda els abonaments ja costava trobar butaques ben situades.

La reobertura del Kursaal l’any 2004 va suposar la possibilitat de seguir l’actualitat teatral als espectadors de la Catalunya central sense haver de baixar cada dos per tres a Barcelona. I els avantatges van multiplicar-se amb l’impuls d’abonaments o iniciatives (que permeten, per exemple, que el jovent vagi al teatre a preus irrisoris) que fidelitzen el públic com no sé si passa a cap altra ciutat del país. Encara que segurament hi ha qui troba a faltar una presència més gran de propostes arriscades i experimentals, no es pot negar que gairebé tot el que val la pena passa una hora o altra per Manresa. I tot això ha estat i és possible gràcies a l’existència d’una associació cultural sense ànim de lucre com El Galliner, un equip de voluntaris que són els encarregats de dissenyar i gestionar la programació. Sé que no explico res que no sàpiga tothom, però de tant en tant val la pena recordar-ho, per posar en valor el que tenim.

I ara és un bon moment per fer el recordatori, perquè El Galliner (entitat de la qual formen part persones de molta vàlua com Àngels Fusté, Joan Closas o Rosa Clarena, entre moltes altres) no seria el que és sense la presència de l’incansable Joan Morros, pedagog i activista cultural a qui segur que no fa falta que us presenti, que ja ha rebut més d’un reconeixement, com el Premi Bages de Cultura o la Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural, i per qui s’està promovent una recollida de signatures, a través de la plataforma Action Network, amb l’objectiu que la Generalitat li atorgui la Creu de Sant Jordi. Ja heu signat?

(El pou de la gallina, març de 2026)

Ha passat la guilla

 

A un lector àvid d’artificis literaris trepidants li pot semblar que en les trames que construeix Antoni Pladevall no hi passa gran cosa, però aquells que el llegim habitualment sabem que s’hi diuen més coses de les que sembla. És cert que l’autor de Taradell tendeix a entretenir-se més en el quadre previsible que no pas en el gir inesperat. Així, per exemple, al seu darrer llibre, que és un recull de relats (Aquesta nit passarà la Guilla, Proa), hi trobem la història d’una noia a la recerca d’una màquina de segar i del seu ocupant, la d’un ramader disposat a boicotejar un ral·li, la d’un nen que es passeja casa per casa amb una pell de guilla a l’esquena, la d’un home que demana referències sobre una senyora que recorda de fa cinquanta anys, la d’un conco que ha acollit un oncle a casa a canvi de l’herència, la d’un noiet que vol estalviar-se el bitllet de tren, la d’un professor jubilat que fa hort, la d’un peculiar personatge moribund, la d’un grup d’empresaris que esmorzen cada diumenge al mateix bar, la d’un matrimoni sense fills, la d’un llibreter de vell i el seu germà curt de gambals o la d’un escriptor que acaba d’escriure un recull de relats i dubta sobre l’acollida que pot tenir l’obra. En el fons, però, són històries que parlen de temes universals: passió amorosa, ira, misèria i humiliació, nostàlgia, ràbia, angoixa, satisfacció, insatisfacció, gratitud, feblesa o solitud.

Pladevall escriu contra corrent. S’assembla molt al personatge del darrer relat, «un sexagenari que resideix a la vila tranquil·la i endreçada de la plana de Vic on va créixer, que està casat i és pare de dos nois, aprenent d’hortolà i un enamorat del Montseny, de les Terres de l’Ebre i la Catalunya Nord», que sol escriure històries ambientades en un món rural crepuscular. I, per si això no fos prou, el seu estil no fa concessions a la redacció superficial i complaent que busca arribar al màxim nombre de lectors a base de posar-ho fàcil. Pladevall, però, ha desenvolupat una capacitat extraordinària d’escriure frases llargues sense que el text es faci farragós, i d’introduir en els textos un lèxic i una fraseologia carregats de perfums ancestrals que en cap moment n’interrompen la fluïdesa. I, al capdavall, amb una bona dosi d’ironia intel·ligent, la fórmula funciona.

Quan llegeixo els relats d’Aquesta nit passarà la guilla em passa una cosa semblant a quan m’endinso en les històries de Jesús Moncada o de Pep Coll, autors amb qui el de Taradell comparteix una visió del món que parteix d’allò local per explicar allò universal i un estil carregat d’ironia sorneguera. Quan llegeixo Pladevall tinc la sensació que conec els personatges, i això me’n certifica l’autenticitat.

(Lectura, Segre, 1/3/26)

Subconscient colonitzat

 Potser els més grans, o els cinèfils recalcitrants, recordareu una antiga pel·lícula dirigida per Don Siegel i titulada Invasion of the Body Snatchers (1956). El protagonista és un metge que s’adona que molts dels seus veïns canvien de comportament d’un dia per l’altre. Es tornen indiferents, com si perdessin la capacitat de tenir sentiments. Els afectats se’n van a dormir receptius i afectuosos i es desperten freds i distants. Després d’alguns episodis inquietants, descobreix que els humans estan sent substituïts per altres cossos, que els absorbeixen el cervell mentre dormen. Els invasors són idèntics als suplantats. Actuen de la mateixa manera i en conserven tots els records, però no senten amor, ni alegria, ni compassió... No tenen ànima. No són humans. El protagonista no pot confiar en ningú i no pot adormir-se. Arriba un moment que és l’únic que no està afectat i tothom del poble el persegueix. Al final, descobreix que els clons surten d’una mena d’enormes cols allargades que els pagesos conreen en grans hivernacles i que ja s’han començat a repartir amb camions per tot el país.

És una al·legoria política i social de lectura ambigua, que, tenint en compte l’època en què es va rodar, tant es pot interpretar com una crítica a la uniformització ideològica del comunisme com, tot al contrari, com un al·legat en contra del control ideològic del macarthisme que imposava el pensament únic.

He recordat la pel·lícula de Don Siegel tot veient la magnífica sèrie Pluribus, d’Apple TV, un drama postapocalíptic creat per Vince Gilligan que es pot veure com una actualització del missatge que transmetia Invasion of the Body Snatchers. La protagonista és una de les poquíssimes persones del món immune a un misteriós virus alienígena que ha transformat la humanitat en una única ment col·lectiva tranquil·la i feliç. A banda d’una clara referència crítica al pensament únic (terrible i temptador), Pluribus es pot interpretar com un toc d’alerta als perills de la fe cega en la intel·ligència artificial, que uniformitza l’accés a la informació i restringeix l’autonomia individual.

I tot plegat m’ha fet recuperar un somni que vaig tenir una vegada. Era a casa i m’havien vingut a veure els reis d’Espanya, que desplegaven tots els seus encants i es mostraven com a persones agradables i simpàtiques. I jo, lluny de combatre aquella presència invasiva amb una lògica diatriba antimonàrquica, em sentia content de tenir-los amb mi, fins al punt que desitjava que no se n’anessin perquè aquell dia esperàvem la visita d’uns parents i volia que quan arribessin es trobessin amb aquelles personalitats tan distingides, per poder-ne presumir.

Des d’aleshores no dormo tranquil, perquè tinc la sensació que m’han colonitzat el subconscient.

(Lectura, Segre, 15/2/26)

Finalistes 2026

 Enguany són tres les obres finalistes del Premi Joaquim Amat Piniella. I el jurat ho tindrà especialment complicat per emetre un veredicte, perquè no poden ser tres llibres més diferents.

Mercè i Joan, d’Eva Comas-Arnal, és una bioficció que té com a protagonista una de les veus més importants de la literatura catalana, Mercè Rodoreda. L’habilitat de Comas-Arnal consisteix a construir, de manera solvent, creïble i literàriament reeixida una trama que combina la recreació molt ben documentada d’episodis històrics (com l’estada d’escriptors catalans exiliats al castell de Roissy-en-Brie després de la guerra o els intents de recuperar la Revista de Catalunya durant la postguerra), amb la reconstrucció de la intensa i particular història d’amor entre Mercè Rodoreda i Joan Prat (Armand Obiols) entre 1939 i 1948.

El rellotge verd, de Julià Guillamon, és un exercici proustià d’invocació de la memòria que serveix a l’autor per rememorar l’ambient cultural i literari de la Barcelona dels anys vuitanta i la descoberta de la postmodernitat. Tant com un retrat social o històric, és una crònica generacional. Guillamon, un dels periodistes culturals i crítics literaris més influents de casa nostra, passa factura a moltes personalitats destacades de la cultura catalana, i repassa una època en què «aquella manera de passar de la literatura a la vida de bar, i dels embolics amb noies a la mitologia clàssica, era fascinant».

Al bosc vermell, un cavall fuig, de Marta Soldado, és l’aposta literàriament més compromesa del triplet. Soldado posa la seva prosa poètica d’alt voltatge al servei d’una història carregada de lirisme, la d’un cavall salvatge que després de ser ferit a prop de la central de Txernòbil, fuig del seu ramat i emprèn un viatge extraordinari que el portarà fins a Bielorússia, Polònia o Ucraïna i en el qual s’explora com la relació entre l’animal i els humans amb què es troba pot transformar a uns i altres.

Tres propostes tan valuoses com diverses que faran ballar el cap als membres d’un jurat que s’enfronta al compromís d’haver-ne de triar una. El resultat de les deliberacions el sabrem el 25 de febrer a l’auditori de la Plana de l’Om.

(El Pou de la gallina, febrer 2026)

Prudència

 El futbol no m’ha interessat mai gaire. Estic més o menys atent quan donen els resultats del Barça i, quan la meva filla era petita, n’havíem mirat alguns partits a la televisió. Un parell de cops, fins i tot, vam anar a veure el Gamper al Camp Nou. La meva relació amb el futbol sempre ha estat més motivada per raons socials que no pas per interès esportiu. Reconec la bellesa d’algunes jugades i m’agrada participar de l’eufòria col·lectiva que desfermen algunes grans victòries. Si ho penso fredament, però, no aconsegueixo entendre com un grapat de joves milionaris jugant amb una pilota poden condicionar la vida quotidiana de tanta gent, ni com hi ha qui espera amb tanta passió partits que acaben sent avorridíssims, ni que es pugui pagar una fortuna per anar a veure un partit sense tenir garantit l’espectacle i a risc d’acabar amb un disgust de primera categoria. I, tanmateix, em fascina que persones a qui admiro per la seva intel·ligència (com Jordi Puntí, Sergi Pàmies o Pere Rovira) hi siguin tan aficionats.

No soc creient. Em van educar en el catolicisme ambiental propi de l’època: estic batejat, vaig fer la comunió i, durant uns anys, vaig ser escolà. Fins i tot vaig arribar a confirmar-me, perquè es va escaure que el bisbe va visitar Alpicat en un moment en què la meva preadolescència no havia arribat a un punt de rebel·lia prou madur per desobeir. Així, doncs, en alguna llista de catòlics oficials hi deu figurar el meu nom. Com dic, però, quan vaig començar a pensar pel meu compte vaig decidir que no era creient. I de moment ningú no m’ha convençut del contrari. Em costa entendre que hi hagi tanta gent al món que, sense cap mena de prova, cregui en l’existència d’un poder diví exercit, si és com ens l’han pintat i des del meu punt de vista, amb una arbitrarietat capriciosa i cruel. I, tanmateix, com em passa amb el futbol, tot i que pugui entendre que per a molta gent la religió pot ser un refugi, un consol o un clau on aferrar-se, em fascina que persones a qui he admirat o que admiro (com els mossens Modest Prats, Josep Maria Xirinacs o Jacint Verdaguer) siguin o hagin estat devotes de la fe cristiana més enllà de la dimensió purament espiritual.

En aquests temps en què tothom, qui més qui menys i gràcies a les xarxes socials, es veu amb cor de proclamar sense matisos opinions categòriques, em seria fàcil renegar en públic del futbol i de la religió i, tal com em demana el cor, tractar de ximples tots aquells que paguen per plorar una derrota esportiva o s’encomanen a un déu que no veiem enlloc. Però aleshores penso que persones més intel·ligents que jo s’esgargamellen amb passió, com si els hi anés la vida, davant d’una pilota que ha fregat el pal, o fan les seves oracions tres cops al dia, i decideixo ser prudent.

(Suplement Lectura, del diari Segre, 1 de febrer de 2026)