La història ha fet que els referents identitaris dels catalans siguin volubles i contradictoris. Estem acostumats a la derrota, la qual cosa no vol dir que no ens agradi guanyar. Per això, com que no podem participar en el mundial de futbol amb selecció pròpia, molts decideixen donar suport a la selecció on juguen els futbolistes catalans, l’espanyola, coneguda popularment com «la roja», que, a més, des que el 2010 va endur-se la copa de món, és sempre un dels conjunts favorits. Cada quatre anys, «la roja» està de moda entre nosaltres i molts catalans que no se’n senten somien en repetir les celebracions del 2010 al crit desacomplexat de «Yo soy español, español, español!». I molts dels que sí que se’n senten, per conservar tranquil·la la consciència mentre aplaudeixen els gols d’Espanya, durant unes setmanes apel·len a la convivència, a la grandesa del futbol i a no barrejar esport amb política. És clar que sí! Com si agrupar jugadors per estats no fos, d’entrada, una organització política de l’esport. Com si la «marca España» no hagués acumulat una popularitat insospitada gràcies a les victòries de la «selección nacional». Com si els governs no aprofitessin les seleccions com a arma de propaganda. A qui no li agrada sentir-se part del projecte guanyador? S’ha de tenir molta força de voluntat, i certa integritat ideològica, per decidir que no, que el projecte futbolístic de la selecció espanyola no t’interessa perquè va associat a un projecte polític que impedeix la materialització del que alguns defensem: una Catalunya sobirana i uns Països Catalans amb una identitat històrica i cultural compartida.
No tinc res contra els espanyols (si més no, contra la majoria), però sí contra Espanya, o contra la idea d’Espanya que ens imposen, perquè m’impedeix existir. I això estic convençut que no em converteix en hispanòfob, com sí que són catalanòfobs tots aquells que, des de la superioritat que els atorga la pertinença identitària a l’estat poderós, comencen dient que els encanta Catalunya i acaben menyspreant els catalans que no pensen com ells.
Doncs no. Jo no vull que la «roja» guanyi el mundial i em costa d’entendre com és que hi ha tants catalans que sí que ho volen. La selecció espanyola de futbol (com qualsevol altra selecció de les que competeixen) és un referent identitari molt potent, perquè les victòries esportives de les seleccions, no ens enganyem, són victòries nacionals, absolutament polítiques, que aviven el sentiment patriòtic dels seguidors. I no m’agrada veure com molts dels meus conciutadans, gens suspectes d’abraçar d’entrada el patriotisme hispànic, acaben celebrant i sentint-se orgullosos de les victòries d’Espanya, envoltats de «rojigualdes» i corejant càntics d’orgull espanyolista.
(Lectura, Segre, 5 de juliol de 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada