Difondre Amat-Piniella

 Gràcies al suport i la gestió d’Espais Escrits, una associació que aglutina les institucions (fundacions, ajuntaments, biblioteques, etc) que vetllen i promouen la lectura i els estudis dels clàssics catalans, he tingut ocasió de passejar la figura i l’obra de Joaquim Amat-Piniella per un parell de clubs de lectura que llegien KL Reich, i m’agradaria compartir quatre constatacions derivades d’una experiència que tant de bo fos més freqüent:

1-Hi ha clàssics com Moncada, Bertrana, Víctor Català, Pedrolo, Roig o Rodoreda que són habituals en els clubs de lectura. En canvi, Amat-Piniella hi té molt poca presència.

2-KL Reich no és una lectura amable, retrata una realitat històrica de trist record (els camps d’extermini nazi) i això genera molta prevenció als participants de clubs de lectura que busquen sobretot una estona agradable entre les pàgines d’un llibre i en la posterior experiència compartida.

3-Després de llegir la novel·la d’Amat-Piniella, però, aquells lectors que, en conèixer la duresa de la temàtica, havien tingut la temptació de fer-se enrere, valoren molt positivament l’esforç lector, perquè és imprescindible que coneguem fins on pot degradar-se la naturalesa humana, perquè al capdavall el text llença un missatge d’esperança, perquè el valor literari és inqüestionable i perquè descobreixen que KL Reich és un document literari únic no tan sols en la literatura catalana sinó en la literatura universal.

4-Joaquim Amat-Piniella és un autor massa desconegut. Al Bages el tenim més o menys present (el Premi, el conjunt escultòric davant del Casino, les sortides a Mauthausen dels instituts de Manresa...), però fora d’aquest àmbit més proper costa de trobar algú que l’hagi llegit. Cap dels lectors que formaven part dels clubs que he visitat n’havia sentit a parlar, i els organitzadors el descobrien just en fer la tria i gràcies, doncs, a Espais Escrits.

Tinc la sensació que la revifada que va viure l’obra d’Amat el 2013, coincidint amb el centenari del seu naixement (edicions i reedicions, homenatges, traduccions, lectures prescriptives a batxillerat...), no ha tingut continuïtat. I és una llàstima.

(El Pou de la gallina, setembre 2026)