El futbol no m’ha interessat mai gaire. Estic més o menys atent quan donen els resultats del Barça i, quan la meva filla era petita, n’havíem mirat alguns partits a la televisió. Un parell de cops, fins i tot, vam anar a veure el Gamper al Camp Nou. La meva relació amb el futbol sempre ha estat més motivada per raons socials que no pas per interès esportiu. Reconec la bellesa d’algunes jugades i m’agrada participar de l’eufòria col·lectiva que desfermen algunes grans victòries. Si ho penso fredament, però, no aconsegueixo entendre com un grapat de joves milionaris jugant amb una pilota poden condicionar la vida quotidiana de tanta gent, ni com hi ha qui espera amb tanta passió partits que acaben sent avorridíssims, ni que es pugui pagar una fortuna per anar a veure un partit sense tenir garantit l’espectacle i a risc d’acabar amb un disgust de primera categoria. I, tanmateix, em fascina que persones a qui admiro per la seva intel·ligència (com Jordi Puntí, Sergi Pàmies o Pere Rovira) hi siguin tan aficionats.
No soc creient. Em van educar en el catolicisme ambiental propi de l’època: estic batejat, vaig fer la comunió i, durant uns anys, vaig ser escolà. Fins i tot vaig arribar a confirmar-me, perquè es va escaure que el bisbe va visitar Alpicat en un moment en què la meva preadolescència no havia arribat a un punt de rebel·lia prou madur per desobeir. Així, doncs, en alguna llista de catòlics oficials hi deu figurar el meu nom. Com dic, però, quan vaig començar a pensar pel meu compte vaig decidir que no era creient. I de moment ningú no m’ha convençut del contrari. Em costa entendre que hi hagi tanta gent al món que, sense cap mena de prova, cregui en l’existència d’un poder diví exercit, si és com ens l’han pintat i des del meu punt de vista, amb una arbitrarietat capriciosa i cruel. I, tanmateix, com em passa amb el futbol, tot i que pugui entendre que per a molta gent la religió pot ser un refugi, un consol o un clau on aferrar-se, em fascina que persones a qui he admirat o que admiro (com els mossens Modest Prats, Josep Maria Xirinacs o Jacint Verdaguer) siguin o hagin estat devotes de la fe cristiana més enllà de la dimensió purament espiritual.
En aquests temps en què tothom, qui més qui menys i gràcies a les xarxes socials, es veu amb cor de proclamar sense matisos opinions categòriques, em seria fàcil renegar en públic del futbol i de la religió i, tal com em demana el cor, tractar de ximples tots aquells que paguen per plorar una derrota esportiva o s’encomanen a un déu que no veiem enlloc. Però aleshores penso que persones més intel·ligents que jo s’esgargamellen amb passió, com si els hi anés la vida, davant d’una pilota que ha fregat el pal, o fan les seves oracions tres cops al dia, i decideixo ser prudent.
(Suplement Lectura, del diari Segre, 1 de febrer de 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada