Ningú no fa res

 L’últim cop que vaig anar al teatre, la veu en off que anuncia la imminència del començament de l’espectacle i demana als espectadors que, per exemple, desconnectin els telèfons mòbils, també va recordar que durant la representació estava prohibit «realitzar» fotografies. Un altre dia rebo un correu on s’informa que hi ha una sortida amb els alumnes que té com a finalitat «realitzar» activitats físiques. En un cartell de l’administració llegeixo que per poder «realitzar» qualsevol tràmit he d’introduir l’identificador d’usuari i la contrasenya personal. Des d’una editorial m’envien un missatge sobre la visita que vaig «realitzar» a una escola.

El verb «realitzar» és del tot normatiu i, efectivament, és sinònim de «fer». Però de debò no grinyola a ningú, aquest ús tan generalitzat que se’n fa? No trobeu que és més curt i natural «fer» tràmits, fotografies, activitats físiques o visites, que no pas «realitzar-ne»?

Potser no us hi havíeu fixat i qui sap si vosaltres mateixos heu contribuït a estendre’n l’ús. També és possible que tant se us en doni. Però el cas és que la proliferació desfermada del verb «realitzar» s’ha convertit en una autèntica plaga. Com si avui dia ja no es pogués «fer» res i tot s’hagués de «realitzar». Es «realitzen» funcions de teatre, obres en edificis, treballs de recerca, pagaments amb targeta, canvis en els horaris...

Si no es vol caure de forma reiterada en el verb «fer», que potser s’interpreta com a mot crossa i, per tant, com a símptoma de pobresa lèxica, es pot recórrer a altres solucions que no passen necessàriament pel verb «realitzar». Així, per exemple, es poden «programar» funcions de teatre, «reformar o aixecar» edificis, «redactar» treballs de recerca, «pagar» amb targeta o «canviar» els horaris.

I d’on surt, aquesta plaga de no fer res i realitzar-ho tot? Estic segur que en bona part l’origen es troba en allò que alguns lingüistes i correctors anomenen burocratès, que és aquella manera d’expressar-se pròpia del llenguatge administratiu i burocràtic que es caracteritza per ser poc clara, massa formal i sovint difícil d’entendre. El cas és que el burocratès, que abans era exclusiu de l’administració, ocupa cada vegada més espais lingüístics quotidians: a les xarxes, als mitjans, a la publicitat o en les comunicacions interpersonals. I això per què passa? Per què ens entestem a parlar i escriure cada vegada més com si estiguéssim redactant un contracte d’arrendament o un escrit d’al·legacions?

Em temo que la resposta és complexa. Segurament té alguna cosa a veure amb l’exposició pública a què avui dia ens sotmeten les xarxes. Volem donar bona imatge i, en aquest sentit, el nostre subconscient sembla que ens digui que quedarem millor «realitzant» que no pas «fent».

(Lectura, Segre, 29 de març de 2026)