Hem passat d’un model de societat que no contemplava l’existència dels adolescents (abans, una persona passava d’infant a adult sense transició, de l’escola al món laboral directament, dels pantalons curts als pantalons llargs, de no tenir cap responsabilitat a tenir-les totes) a un altre en què l’adolescent és el centre de l’univers. El món audiovisual, per descomptat, també s’ha interessat per analitzar aquesta etapa de la vida i els darrers anys hem vist estrenes que ens han posat la pell de gallina, per la qualitat artística del producte, però sobretot per la capacitat de fer obrir els ulls a tots aquells progenitors que algun cop hem afirmat, convençuts, que «el meu fill no diu mentides».
Si l’any passat va arribar a les plataformes la minisèrie britànica Adolescence, un prodigi tècnic i d’interpretació que posava el focus en allò que els pares no sabem (ni sospitem) dels nostres fills adolescents, enguany hem assistit a l’estrena d’una sèrie nostrada, Pubertat, produïda pel 3Cat i dirigida i protagonitzada per Letícia Dolera, que fa un reflexió propera, colpidora i emotiva sobre l’adolescència i la responsabilitat en un entorn aparentment segur. Pubertat no té la potència visual ni l’ambició formal d’Adolescence, i tampoc no és tan devastadora com la sèrie britànica, però el missatge és similar i en dona una versió que resultarà molt més propera al públic de casa nostra. La sèrie de Dolera, tot i que de vegades fa la sensació que vol tocar massa subtemes, té prou matisos, complexitat i profunditat, així com una aposta visual ben treballada i ben resolta, per considerar-la remarcable i altament recomanable.
La trama gira al voltant d’una denúncia per agressió sexual en una comunitat petita que manté les tradicions populars, en un entorn molt vinculat al món casteller i durant la revetlla de Sant Joan. Tant la víctima com els tres acusats, vinculats a la colla castellera del poble, tenen entre 13 i 14 anys. Més enllà de l’abast de l’agressió, el que viuran tots els protagonistes, joves i adults, els enfrontarà a les seves interioritats, a la pròpia sexualitat, a les pròpies pors, als propis fantasmes del passat i del futur. I els castells, presents al llarg de tota la sèrie, s’erigeixen en una metàfora impecable de la força col·lectiva, de com una comunitat s’uneix, trontolla, s’ensorra, es torna a aixecar i, fent pinya, arriba més amunt que mai. Perquè, com diuen els entesos, per fer un castell cal anul·lar la pròpia individualitat, deixar de banda interessos, ambicions personals i ideologia, i sentir-se part del tot.
La ficció contribueix, sovint, a fer-nos descobrir aspectes que desconeixem de la realitat que ens envolta. Només això ja en justifica l’existència. Si teniu fills adolescents, és gairebé obligatori que us mireu els sis capítols de Pubertat.
(Lectura, Segre, 19 de juliol de 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada