Hi ha indrets de la nostra geografia que, amb els anys, han canviat més que d’altres. Si us passegeu per alguns pobles de l’Urgell, on el canal va portar una gran prosperitat econòmica a mitjans del segle XIX, descobrireu que han canviat poc, perquè ja en aquell temps s’hi van dreçar o reforçar edificis imponents, on s’instal·laven les famílies acomodades, que eren moltes, i que s’han conservat fins als nostres dies amb poques variacions. En canvi, si ens movem per pobles amb una prosperitat històrica més modesta, o més recent, com bona part dels que hi ha al Segrià, on la bonança va arribar un segle més tard, amb la fruita dolça, haurem de passejar per nuclis antics on costa imaginar com eren fa cent anys aquells carrers, perquè conserven el traçat urbà i poqueta cosa més.
Jo soc d’un d’aquests pobles que han canviat molt, amb l’afegitó que el meu poble, Alpicat, epicentre ponentí del creixement immobiliari dels anys noranta, s’ha transformat especialment. Uns canvis que són signe de progrés i que han portat millores en infraestructures, en serveis i en qualitat de vida. I uns canvis que, d’altra banda, han enterrat sota l’asfalt i el formigó un poble que, amb tota la modèstia de les cases de tova i els carrers polsegosos, en una altra època havia estat ben viu. No és pas que haguem d’enyorar cap felicitat passada, els qui vam créixer o els qui viuen ara en aquests racons de món. Però sí que, per entendre qui som, em sembla interessant –fins i tot, necessari— recordar d’on venim, per humils que siguin els nostres orígens.
La reflexió m’ha vingut al cap perquè la vigília de Sant Jordi vaig participar en la presentació del llibre Alpicat desaparegut, que han confeccionat els amics Fabià Corretgé i Anna Gilart, i que pertany a la prolífica col·lecció Catalunya Desapareguda, de l’editorial Efadós, que darrerament, per exemple, també ha publicat els volums d’Almenar i Almacelles. A totes les cases d’aquests pobles que compten amb aquest excel·lent document de memòria gràfica hi hauria d’haver un volum del llibre que mostra les imatges (acompanyades de textos reveladors) d’aquell poble que ja no existeix, però que va existir allà mateix. Segurament, una primera repassada al llibre servirà per mirar fotos i jugar a reconèixer espais i fesomies. Una segona passada hauria de portar a fixar-se en els mil detalls que amaguen les fotografies i llegir els textos que les acompanyen. I encara se’n pot fer una tercera lectura, sobre el terreny, buscant els vestigis d’allò que s’ha conservat o, simplement, situar-se al punt on es va fer la fotografia i comprovar els canvis que han portat els anys. Una manera diàfana, plàstica i efectiva de conèixer el passat amb l’objectiu d’entendre millor el present.
(Lectura, Segre, 10 de maig de 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada