Diuen que l’insult és el recurs de qui no té –o ja no li queden— arguments. També podríem dir que les ofenses verbals són la vàlvula d’escapament dels cors que acumulen ira, ràbia, ressentiment o han patit una derrota moral que l’insult vol compensar. Quan el cap i el cor ja no tenen res a dir, apareixen les vísceres. Però no tots els insults són viscerals. N’hi ha de força inofensius o, fins i tot, simpàtics. N’hi ha que volen molestar, n’hi ha que volen desqualificar i n’hi ha que volen ferir l’orgull, l’ànima, l’amor propi o el prestigi del destinatari. Els camps de futbol, alguns programes de televisió, determinades xarxes socials o les converses entre adolescents que entre ells es diuen bro són terreny adobat perquè els insults aflorin en qualsevol moment. La xarxa X és plena de gent que, davant de la ironia intel·ligent, només sap reaccionar amb l’insult infantil.
Pot semblar que l’insult treu la part més primària de l’ésser humà. Es pot, però, insultar amb intel·ligència. Sembla una paradoxa. La contradicció ens empeny a pensar que la intel·ligència hauria d’impedir l’insult. Però l’insult intel·ligent busca la causticitat, la mala llet, l’objectiu de fer mal. I aquest és l’insult més repugnant i perillós, perquè sovint, com que pot ser que provingui d’una persona influent, s’estén entre un seguici imprevisible d’afectes que el converteix en atac col·lectiu. Aleshores l’insult puntual pot acabar en escarni públic.
Vivim tan immersos enmig d’una allau d’insults que gairebé no en fem cas. I no tothom n’és víctima en les mateixes condicions. Si ets dona, pobra, amb determinats trets racials, rebel i, a sobre, catalana, és més fàcil que et converteixis en diana d’exabruptes cavernícoles que no pas si ets un home ric, ben plantat i defensor d’una pàtria poderosa i d’uns valors tradicionals.
La major part d’insults reforcen estereotips i, molt sovint, diuen més sobre qui els profereix que no pas sobre qui els rep. Què passa, però, quan algú interpreta com a insult allò que només tenia la intenció de ser una descripció, mal que fos amb ironia? És un insult, per exemple, tractar d’incompetents i papanates els governants que no n’encerten ni una? És un insult, titllar d’arrogant aquell que sempre vol tenir la raó i es mira la resta del món per sobre de l’espatlla? És un insult anomenar feixista algú que veu amenaces en tot allò que no s’adapta als seus paràmetres racials, religiosos, socials o nacionals? És un insult definir com a simpatitzant de la ultradreta a algú que creu que les reivindicacions feministes van massa enllà, que venera un lideratge messiànic, que justifica l’autoritarisme i que exigeix acabar com sigui amb tot allò que no s’adequa als propis interessos?
(Lectura, Segre, 26 d'abril de 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada