Subconscient colonitzat

 Potser els més grans, o els cinèfils recalcitrants, recordareu una antiga pel·lícula dirigida per Don Siegel i titulada Invasion of the Body Snatchers (1956). El protagonista és un metge que s’adona que molts dels seus veïns canvien de comportament d’un dia per l’altre. Es tornen indiferents, com si perdessin la capacitat de tenir sentiments. Els afectats se’n van a dormir receptius i afectuosos i es desperten freds i distants. Després d’alguns episodis inquietants, descobreix que els humans estan sent substituïts per altres cossos, que els absorbeixen el cervell mentre dormen. Els invasors són idèntics als suplantats. Actuen de la mateixa manera i en conserven tots els records, però no senten amor, ni alegria, ni compassió... No tenen ànima. No són humans. El protagonista no pot confiar en ningú i no pot adormir-se. Arriba un moment que és l’únic que no està afectat i tothom del poble el persegueix. Al final, descobreix que els clons surten d’una mena d’enormes cols allargades que els pagesos conreen en grans hivernacles i que ja s’han començat a repartir amb camions per tot el país.

És una al·legoria política i social de lectura ambigua, que, tenint en compte l’època en què es va rodar, tant es pot interpretar com una crítica a la uniformització ideològica del comunisme com, tot al contrari, com un al·legat en contra del control ideològic del macarthisme que imposava el pensament únic.

He recordat la pel·lícula de Don Siegel tot veient la magnífica sèrie Pluribus, d’Apple TV, un drama postapocalíptic creat per Vince Gilligan que es pot veure com una actualització del missatge que transmetia Invasion of the Body Snatchers. La protagonista és una de les poquíssimes persones del món immune a un misteriós virus alienígena que ha transformat la humanitat en una única ment col·lectiva tranquil·la i feliç. A banda d’una clara referència crítica al pensament únic (terrible i temptador), Pluribus es pot interpretar com un toc d’alerta als perills de la fe cega en la intel·ligència artificial, que uniformitza l’accés a la informació i restringeix l’autonomia individual.

I tot plegat m’ha fet recuperar un somni que vaig tenir una vegada. Era a casa i m’havien vingut a veure els reis d’Espanya, que desplegaven tots els seus encants i es mostraven com a persones agradables i simpàtiques. I jo, lluny de combatre aquella presència invasiva amb una lògica diatriba antimonàrquica, em sentia content de tenir-los amb mi, fins al punt que desitjava que no se n’anessin perquè aquell dia esperàvem la visita d’uns parents i volia que quan arribessin es trobessin amb aquelles personalitats tan distingides, per poder-ne presumir.

Des d’aleshores no dormo tranquil, perquè tinc la sensació que m’han colonitzat el subconscient.

(Lectura, Segre, 15/2/26)