El segrest

 Tot i que vam créixer durant l’època més activa d’ETA, els dos segrestos més sonats que recordem els catalans de la meva generació no tenen res a veure amb aquella organització. Són el de Maria Àngels Feliu, la farmacèutica d’Olot, el 1992, i, onze anys abans, el del mític davanter del Barça, Enrique Castro González, conegut com a Quini.

El segrest de Quini, que es produïa encara no una setmana després de l’entrada de Tejero al Congrés cridant que ¡Quieto todo el mundo! i ¡Todos al suelo!, va propiciar moltes especulacions conspiranoiques. El Barça tenia un punt d’avantatge a la Lliga en relació al segon classificat i era l’equip favorit per guanyar el campionat. Faltaven nou jornades per acabar la competició. Van començar els empats i les derrotes fins que al final, inevitablement, el Barça va acabar cinquè en aquella lliga que tampoc no va guanyar el Madrid i va ser per a la Reial Societat. No van faltar, doncs, tot de teories sobre la possibilitat que algú hagués segrestat el futbolista per impedir la victòria del Barça. L’osonenc Jordi Puntí, que és només un parell d’anys més gran que jo, en parla, de passada, en el seu deliciós relat memorialístic Els castellans (L’Avenç, 2011). Puntí esmenta el segrest de Quini a propòsit de la moda de l’espiritisme que en aquella època triomfava entre els adolescents. Estem parlant de l’any 1981. Es veu que Puntí i els seus amics es reunien per invocar (en castellà, per descomptat) ni més ni menys que a Satanàs, al qual feien preguntes que es podien respondre amb sí o no. Després de demanar si Quini era viu i on el tenien, van arribar a la conclusió que estava segrestat a Manlleu mateix. I ja us podeu imaginar la resposta a si ¿Lo tienen secuestrado unos charnegos que son del Real Madrid?

Recordo perfectament el vespre del 25 de març d’aquell any. Tot gat i fura va quedar clavat davant del televisor, com un mes abans hi havia estat arran del cop d’estat del 23-F. I tothom, petits i grans, vam empassar-nos, sencer, el Telediario (faltaven encara un parell d’anys per a l’aparició de TV3), perquè al començament havien avançat el titular que no explicarien amb detall fins al final: després de 25 dies segrestat, acabaven d’alliberar Quini. No ens en podíem avenir.

Carles Porta, el divulgador oficial de la crònica negra nostrada, ha fet pòdcasts dels dos segrestos esmentats. Ara, el segrest del pitxitxi blaugrana torna a estar d’actualitat perquè a finals de març es va estrenar a Movistar+ una sèrie que recrea els fets, posant especial atenció en el punt de vista dels segrestadors, tres mecànics de Saragossa que estaven a l’atur. Encara no l’he vista, però dubto que hi aparegui cap sessió d’espiritisme. Hauria estat bé.

(Lectura, Segre, 12 d'abril de 2026)