Bilingüisme fals

 Soc partidari de mantenir la meva llengua sempre que sigui possible i no tinc per costum parlar en castellà. Tot i així, el sé parlar amb fluïdesa i considero que és molt millor que el català que exhibeixen la majoria de castellanoparlants. ¿Com és, però, que quan algú parla castellà amb accent català sempre hi ha qui se’n riu o s’indigna i, en canvi, quan és a la inversa, quan un castellanoparlant s’atreveix a parlar en català, tothom ho accepta amb naturalitat i més aviat rep elogis i gratitud per l’esforç? Fins i tot, hi ha qui convida l’interlocutor a mantenir-se en castellà perquè no fos cas que s’hagi d’esforçar massa i ja la canviaré jo, la llengua, perquè en castellano ya nos entedemos todos, faltaría más? Diuen, aquests que es mostren tan amables, que és una qüestió d’educació, que en una societat bilingüe no ens ha de fer res canviar de llengua sempre que convingui. El cas, però, és que sempre som els mateixos, els qui se suposa que hem de canviar, perquè, no ens enganyem: no vivim pas en una comunitat bilingüe. A casa nostra ens podem trobar, fins i tot, amb un nombre important de poliglotes que, a la pràctica, s’expressen sempre en castellà.

Fixeu-vos què passa en la majoria de comerços, sobretot a les ciutats. Tots els clients castellanoparlants tenen garantit que seran atesos en castellà. Tots! En canvi, els catalanoparlants sovint som atesos en castellà i, tot sovint, l’hem d’acabar parlant nosaltres si volem que ens entenguin. Estic segur que en la major part d’empreses del país, quan han de contractar algú que ha de treballar de cara al públic, la consigna que se li transmet és que, sempre que sigui possible, el treballador s’adreci a cada client en la seva llengua. A la pràctica, però, això es tradueix, en la majoria de comerços, que cal parlar en castellà als castellanoparlants i en la llengua que puguis o vulguis als catalanoparlants i, en cas de dubte, millor que utilitzis el castellà per defecte, no fos cas que s’enfadés algú.

Per poc que tingueu cap interès a no deixar morir la llengua catalana, feu la prova, sisplau: mantingueu, amb un somriure si la situació ho permet, el català quan se us adrecin en castellà. Penseu que la majoria de persones amb qui parlareu fa molts anys que viuen aquí i, si són joves, han estat escolaritzades en català. Veureu com, en més d’una ocasió i potser després d’un moment de certa incomoditat, l’interlocutor canvia de llengua i acabeu la conversa en català.

El bilingüisme és fals, a casa nostra, perquè conviuen una llengua poderosa i una de minoritzada. I ja ho diu Pau Vidal, en el seu llibre El bilingüisme mata (Pòrtic, 2015), que “fer iguals davant la llei dues llengües tan desiguals (···) equival pràcticament al suïcidi”.

(Lectura, Segre, 21 de juny de 2026)