Anys vuitanta

 Els anys vuitanta són, per als de la meva generació, la dècada en què vam aprendre a fer-nos grans, l’escenari de la nostra educació sentimental, els anys en què crèiem que tot podia fer-se i tot era possible. Una de les claus de l’èxit de la sèrie Strangers Things ha estat retratar aquella dècada amb una aposta estètica que explota alguns clixés nostàlgics que connecten amb els qui passem de la cinquantena. Però els anys vuitanta van més enllà dels cabells crepats, les bicicletes BMX de cros, les jaquetes windbreaker de colors vius o la paranoia nuclear.

La casualitat m’ha portat a llegir, darrerament, dos llibres molt interessants que retraten aquella dècada. Per una banda, l’estiu passat vaig submergir-me en les pàgines de El rellotge verd, de Julià Guillamon, un exercici proustià, d’invocació de la memòria, a cavall entre la crònica memorialística i la novel·la, que s’esforça a rememorar l’ambient cultural i literari de la Barcelona dels anys vuitanta i la descoberta de la postmodernitat. Tant com un retrat social o històric, és una crònica generacional. Guillamon, un dels periodistes culturals i crítics literaris més influents de casa nostra, passa factura a moltes personalitats destacades de la cultura catalana, i repassa una època en què «aquella manera de passar de la literatura a la vida de bar, i dels embolics amb noies a la mitologia clàssica, era fascinant». Per altra banda, acabo d’enllestir la lectura de Los felices ochenta, de Daniel Vázquez Sallés, que porta un subtítol prou explícit: Crónica de una generación desconcertada. Vázquez Sallés hi ressegueix, amb una mirada escèptica, la seva joventut més o menys agitada (marcada per les temporades que va viure a Londres o a Nova York i pel descobriment de les drogues a les quals acabaria sent addicte) a partir d’alguns dels fenòmens que van marcar la dècada que va de la mort de John Lennon a la mort de Freddie Mercury: la candidatura olímpica de Barcelona, el felipisme a Espanya i el pujolisme a Catalunya, el fitxatge de Maradona, l’activitat macabra d’ETA, la guerra freda, etc.

Si en alguna cosa coincideixen els dos autors és a retratar els anys vuitanta com un temps en què ens pensàvem que vivíem a la frontissa de la història, el principi del futur de la humanitat, quan, en realitat, la convulsió dels anys vuitanta no era més que un miratge, focs artificials, i es podria descriure amb aquella màxima lampedusiana que deia «que tot canviï per a que tot continuï igual».

Als qui vam créixer als anys vuitanta ens costa esquivar la nostàlgia quan algú recrea aquell moment. És clar que no hem de confondre la nostàlgia amb la memòria, perquè, com diu Vázquez Sallés, la nostàlgia «es la peor de las falsificaciones».

(Lectura, Segre, 15 de març de 2026)