L’anticatalanisme té moltes
cares, moltes sensibilitats ideològiques i diverses procedències territorials.
A mi em sap especialment greu, però, quan determinades bajanades provenen de
territoris de parla catalana diferents del Principat.
Fins ara, els catalanoparlants
que s’atrinxeraven amb més vehemència en la postura de considerar la seva parla
com una llengua diferent del català, i escampaven entre els seus conciutadans
una teoria conspiratòria segons la qual els catalans del Principat vivim
obsessionats amb la idea d’assimilar-los, eren alguns valencians que, fa uns
anys, s’arrengleraven en el que s’anomenava blaverisme (hi va haver un partit,
Unió Valenciana, amb un líder peculiar, González Lizondo, que va gaudir de
certa fortuna electoral als anys vuitanta i noranta defensant, en castellà, les
singularitats del valencià i promovent l’anticatalanisme) i que des de fa temps
ells mateixos han estat –ves per on— assimilats pel Partit Popular, la majoria
de líders del qual ja s’expressen sempre, directament i sense complexos, en
castellà.
Darrerament, qui s’ha erigit
com a primera espasa en la croada d’arraconar el català a l’escola i a les
institucions públiques i, per tant, relegar-lo als usos floklòrics, és el president
balear José Ramón Bauzà, que ha promogut, fent-se el sord davant l’opinió de
tota la comunitat educativa, una polèmica llei de trilingüisme que (darrere
l’aparent promoció de l’anglès, que sempre queda bé) té com a objectiu reduir
la presència del català a l’ensenyament i acabar amb la immersió lingüística,
de resultats més que contrastats. En poc temps, el govern de Bauzà ha tirat
endavant aquesta llei, ha descartat el català com a requisit per accedir a la funció
pública i, fins i tot, ha provat de bandejar-lo en els topònims. Fa pocs dies,
a més, queia en l’actitud ridícula, demagògica i populista que tradicionalment
havia estat patrimoni del blaverisme valencià. Literalment, va dir: “no
defensarem el català que es xerra a Catalunya sinó el que vam aprendre dels
nostres pares i padrins”. D’aquí a dir
que la llengua pròpia de les Illes és diferent de la catalana hi ha un pas. I,
tanmateix, si ens remuntem una colla llarga de generacions fins a l’edat
mitjana, ens trobarem amb un dels padrins mallorquins més venerables de la
història, el savi, filòsof i políglota Ramon Llull, creador del català
literari, que no tenia cap dubte sobre la llengua que parlava i en la qual va
escriure bona part de les seves obres, com també ho va fer en llatí i en àrab.
(Article publicat al Regió7, el dia 28 de setembre de 2013)