De novel·les de gènere (que
són lectures habituals d’’estiu) n’hi ha de bones i de dolentes, n’hi ha que
estan ben escrites i n’hi ha que semblen voler insultar la intel·ligència del
lector. Exactament com passa amb la literatura pretesament de qualitat, la que
defuig les etiquetes i menysprea els qui volen acostar-se a un públic més
ampli.
I entre els gèneres més
populars no cal dir que destaca la novel·la policíaca (o novel·la negra), que
ha viscut, els darrers anys, una revifalla considerable.
La novel·la policíaca va
néixer a la segona meitat del segle XIX, amb autors com Edgar A Poe o Arthur
Conan Doyle i històries que giren al voltant d’un enigma que cal resoldre. A
principis del segle XX, a Catalunya, tot i que no hi havia ningú que conrees el
gènere, les novel·les policíaques eren molt populars, com constata Josep Pla,
amb cert menyspreu, en el seu imprescindible Quadern gris: “La gent s’ha donat, ara, a llegir novel·les
policíaques. És una cosa nova en el país. La sensibilitat de la gent, després
de la guerra, sembla molt més grollera”. És clar que Pla es refereix a les
novel·les d’enigma (“Pel meu gust, si els detectius d’aquestes novel·les fessin
de tant en tant un paper ridícul, serien molt més simpàtics. Però no n’erren ni
una i totes se les pensen”), i aventura un nou model que, per a ell, seria més
interessant: “aquestes novel·les tindrien encara més compradors si alguna
vegada plantegessin les coses, no pas des del punt de vista de l’indefectible
triomf de la policia, sinó des del punt de vista dels interessos dels lladres”.
I és segur que Josep Pla no va tenir-hi res a veure, però al cap de molt pocs
anys que posés per escrit el seu parer, als EUA (amb autors del calibre de
Dashiel Hammett o Rymond Chandler) començaven a publicar-se novel·les
policíaques amb un alt contingut social, on no tot girava al voltant d’un
misteri i que sovint se centraven en el delinqüent. Era el naixement del que
més endavant s’ha conegut com a novel·la negra o de violència social. En
català, vam haver d’esperar la voluntariosa i militant aportació de Rafael
Tasis i Manuel de Pedrolo que, als anys cinquanta i seixanta, van fer les
primeres aportacions al gènere en la nostra llengua. I va ser als anys setanta
i vuitanta, amb autors com Jaume Fuster o Andreu Martín, que el gènere negre va
consolidar-se en català.
Potser
ha estat el boom de la novel·la escandinava, o potser les possibilitats que per
al gènere ofereix el món i el moment històric que vivim. El cas és que amb el
nou mil·lenni s’ha recuperat la moda fins al punt que ara mateix, en català, hi
ha un premi literari (el Crims de Tinta) dedicat a la novel·la negra i sufragat
pel Departament d’Interior de la Generalitat.(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, i també a El Pou Digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada