"Pura sang"

                Què ho fa que, des de fa temps, entre els guardonats amb els principals premis de novel·la en català hi hagi un clar predomini de periodistes i personatges més o menys mediàtics? Màrius Serra, Genís Sinca i Sílvia Soler s’han endut, l’últim any, el Sant Jordi, el Josep Pla i el Ramon Llull respectivament. Em guardaré prou de qüestionar la independència dels jurats d’aquests premis. El fet de tractar-se de cares mediàtiques, i de persones ben relacionades dins el món cultural de casa nostra, no vol pas dir que no produeixin literatura de qualitat.

                El prestigiós premi Sant Joan, per exemple, va recaure l’any passat en la també periodista Ada Castells, amb una novel·la, Pura sang (Edicions 62, 2012), la lectura de la qual m’ha resultat altament satisfactòria. Es tracta d’una novel·la escrita amb eloqüència narrativa i descriptiva, amb un personatge principal potent, a cavall entre el drama victorià decimonònic i el thriller psicològic més actual, d’una intensitat que reté l’atenció del lector i, al mateix temps, va més enllà del simple entreteniment. A Pura sang seguim la veu de la Sílvia, pintora del mateix quadre una vegada i una altra (una dona que fuig, enmig d’un camp d’ordi), que explica la història al seu fill. És una heroïna desafortunada, que es va casar amb un ric menorquí (“em calia un príncep blau, me’l vaig pintar i es va destenyir de seguida”) per fugir d’un passat desagradable a Barcelona, i es troba atrapada en l’ambient claustrofòbic de Son Blanc, el casalot dels Solivella, amb una sogra despietada, digna d’una pel·lícula de Hitchcock. Quan es queda embarassada, el marit la ignora i la sogra s’apodera de l’hereu. Tot fa un gir quan la Sílvia, barreja de Madame Bovary i Mare Coratge, descobreix que la família amaga un altre infant en una caseta del jardí i, quasi al mateix temps, li diuen que el fill al qual s’adreça la veu narrativa pateix una greu malaltia (“Si no te’n surts, no hi haurà cap paraula per definir-me. Hi ha vídues, hi ha orfes, però ningú no sap com anomenar una mare que ha perdut un fill”). A partir d’aquí, la trama s’accelera i l’acció, que fins llavors se situava en una mena d’infern intemporal, es trasllada a una Barcelona clarament actual on la Sílvia, al capdavall i al límit de la bogeria, continua el seu recorregut existencial a la recerca del seu propi jo, davant del dilema de si és capaç de governar el propi destí. De si ella és “el capità” que domina el viatge, o bé si “el capità és el mar” i, per tant, es deixa endur per l’entorn i les circumstàncies.

                Pura sang és una prou bona novel·la. Tanmateix, la pregunta inicial continua sense resposta: com és que els periodistes acostumen a guanyar, darrerament, els premis literaris més importants?

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, l'agost de 2013, i, amb algunes modificacions, al número de setembre de El Pou de la Gallina)