La llengua dels padrins

L’anticatalanisme té moltes cares, moltes sensibilitats ideològiques i diverses procedències territorials. A mi em sap especialment greu, però, quan determinades bajanades provenen de territoris de parla catalana diferents del Principat.

Fins ara, els catalanoparlants que s’atrinxeraven amb més vehemència en la postura de considerar la seva parla com una llengua diferent del català, i escampaven entre els seus conciutadans una teoria conspiratòria segons la qual els catalans del Principat vivim obsessionats amb la idea d’assimilar-los, eren alguns valencians que, fa uns anys, s’arrengleraven en el que s’anomenava blaverisme (hi va haver un partit, Unió Valenciana, amb un líder peculiar, González Lizondo, que va gaudir de certa fortuna electoral als anys vuitanta i noranta defensant, en castellà, les singularitats del valencià i promovent l’anticatalanisme) i que des de fa temps ells mateixos han estat –ves per on— assimilats pel Partit Popular, la majoria de líders del qual ja s’expressen sempre, directament i sense complexos, en castellà.

Darrerament, qui s’ha erigit com a primera espasa en la croada d’arraconar el català a l’escola i a les institucions públiques i, per tant, relegar-lo als usos floklòrics, és el president balear José Ramón Bauzà, que ha promogut, fent-se el sord davant l’opinió de tota la comunitat educativa, una polèmica llei de trilingüisme que (darrere l’aparent promoció de l’anglès, que sempre queda bé) té com a objectiu reduir la presència del català a l’ensenyament i acabar amb la immersió lingüística, de resultats més que contrastats. En poc temps, el govern de Bauzà ha tirat endavant aquesta llei, ha descartat el català com a requisit per accedir a la funció pública i, fins i tot, ha provat de bandejar-lo en els topònims. Fa pocs dies, a més, queia en l’actitud ridícula, demagògica i populista que tradicionalment havia estat patrimoni del blaverisme valencià. Literalment, va dir: “no defensarem el català que es xerra a Catalunya sinó el que vam aprendre dels nostres pares i padrins”.  D’aquí a dir que la llengua pròpia de les Illes és diferent de la catalana hi ha un pas. I, tanmateix, si ens remuntem una colla llarga de generacions fins a l’edat mitjana, ens trobarem amb un dels padrins mallorquins més venerables de la història, el savi, filòsof i políglota Ramon Llull, creador del català literari, que no tenia cap dubte sobre la llengua que parlava i en la qual va escriure bona part de les seves obres, com també ho va fer en llatí i en àrab.

L’intent de disgregació (juntament amb la folklorització i el desprestigi social) és una constant en els processos de substitució lingüística (i consegüent desaparició de llengües minoritàries) que s’han produït o s’estan produint arreu del món. Llegiu, si no us ho creieu, l’interessant assaig de Carme Junyent, Vida i mort de les llengües (Empúries, 1992). Entendreu que l’únic interès que tenen aquells valencians, balears i aragonesos (això del LAPAO faria riure, si no fos un afer tan enverinat) que diuen defensar una llengua pròpia diferent del català és dividir per, un cop afeblida, procedir a l’abolició dels usos públics d’una llengua que, durant un temps, es mantindrà en les manifestacions folklòriques per, al capdavall, desaparèixer.

(Article publicat al Regió7, el dia 28 de setembre de 2013)