Drama rural ("La clau anglesa", d'Antoni Pladevall)

                 En les darreres quatre dècades, alguns dels millors novel·listes catalans (Jesús Moncada, Maria Barbal, Pep Coll o Antoni Pladevall) han consolidat els seus universos literaris emmarcant històries i personatges, de dimensió universal, en un entorn rural i han fet emmudir la crítica pretesament postmoderna que, ja als anys vuitanta, parlava de la “novel·la rural” (contraposant-la a la “novel·la urbana” de moda) amb un to despectiu, com si aquests escenaris retratessin un món massa petit per als selectes gustos del lector cosmopolita. Com si no es pogués aprofundir en els plecs de la naturalesa humana des de qualsevol racó del Pirineu o de la Plana osonenca.

                Darrerament han aparegut dues novel·les de dos d’aquests autors i no podem fer res més que celebrar-ho. De L’any que va caure la roca, de Pep Coll, en parlaré més endavant. Ara vull cantar les excel·lències de La clau anglesa (Univers, 2020), d’Antoni Pladevall, un drama d’ànimes turmentades, secrets i violència latent que podrien passar per intensos drames rurals com els que sortien de la ploma magistral de Víctor Català, si no fos que Pladevall, amb un domini de la llengua que talla la respiració, perfuma el text amb bones dosis d’una ironia intel·ligent i molt particular que no és tan evident en l’estil de la irreductible autora empordanesa. Pladevall sap de què parla, i de qui parla, perquè el món que retrata és el seu, aquell en què va viure la infantesa i bona part de la joventut. Pertany a la generació frontissa dels qui, havent viscut en un entorn pagès, va deixar el mas per anar a estudiar. Ningú que no ho hagi viscut és capaç de penetrar en l’ànima dels masovers, en els costums i la murrieria desconfiada dels pagesos, en les intrigues polítiques dels pobles petits. Per això els universos literaris de Pladevall, Coll, Barbal o Moncada són tan bons, perquè són autèntics. A Pladevall, a més, no li fa por la frase llarga, estirada i elegant, que executa, com l’acròbata que fa un triple salt mortal, amb una seguretat que només és a l’abast dels grans escriptors. L’arrauxada Rosa de l’Albereda o el solitari Tomàs de Bancells són presentats, com la resta de personatges, des d’un punt de vista rotundament realista, definits meticulosament a partir dels gestos i de les paraules, i participant en un seguit de situacions quotidianes que sovint voregen l’esperpent, però que mai no resulten inversemblants. La sorruderia, el tarannà desconfiat, les fidelitats ancestrals, el trasbals davant dels canvis... són presentats al lector a partir d’una xarxa de relacions humanes que van endavant i endarrere en el temps, i que amaguen un secret terrible, que no descobrirem fins al final i que està relacionat amb el títol: La clau anglesa.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 18 d'octubre de 2020)

El fanal està de dol

                 Des de fa més de 10 anys i fins al mes passat, aquesta pàgina l’hem compartit, sota l’epígraf de Fanal de cua, el Lluís Calderer i un servidor. Sempre m’havia fet un cert respecte, aquesta circumstància, perquè fer tàndem amb una figura de la categoria intel·lectual del Lluís és com buscar protagonisme sota l’ombra d’un gegant. Tanmateix, per mi ha estat un honor que, al llarg d’aquesta dècada, el meu nom hagi sortit al costat del seu. Però el destí ens té reservades sorpreses poc agradables i aquest mes, tot de sobte, m’he quedat sol, amb aquella buidor insondable que ens deixa la mort de persones estimades, com la que l’absència sobtada del Lluís segur que ha deixat en un nombre incomptable d’amics, lectors, exalumnes i, no cal dir-ho, familiars.

                Ara podria repassar la seva obra literària, o la seva trajectòria com a activista cultural, o la capacitat enciclopèdica per conversar sobre teatre i literatura, o la petjada que va deixar en unes quantes generacions d’alumnes de l’escola Flama, o les fermes conviccions ideològiques que defensava amb vehemència, o el rosari de xerrades i cursets que va impartir davant d’un públic incondicional, o el seu paper imprescindible en moltes de les iniciatives artístiques dutes a terme a Manresa al llarg dels darrers cinquanta anys, o el seu paper com a marmessor i curador de l’obra de Josep Junyent. Però només pretenc fer una pinzellada personal del savi humil, modest i generós, carregat de bonhomia, que era el Lluís Calderer. El seu tarannà vital, d’una frugalitat gairebé franciscana i alhora d’una sòlida ambició intel·lectual, feia que un, al seu costat, arribés a la conclusió que el millor que podia fer, quan ell es disposava a compartir un pessic de saviesa, era callar, escoltar i aprendre. I, tanmateix, agosarats com ens fa la ignorància, de vegades –mal que fos amb la boca petita— hi dèiem la nostra. Aleshores, el Lluís, lluny d’escoltar-nos amb condescendència o, encara menys, de trepitjar legítimament el nostre discurs, ens escoltava atentament, de tal manera que, per un instant, ens feia sentir intel·ligents, com si allò que dèiem tingués de debò una mica d’interès. El Lluís era un d’aquells intel·lectuals capaços d’arrossegar l’auditori amb un discurs pausat però constant, nítid i alhora profund. Amb la seva veu enèrgica i un entusiasme permanent, escampava idees fermes, coneixements inesgotables i anècdotes sucoses entre aquells que l’escoltàvem. Sempre que hi vaig parlar, vaig trobar que tenia coses interessants a dir. Però la senzillesa natural el duia a defugir qualsevol ombra d’exhibicionisme vanitós i, com a bon mestre vocacional, el mateix entusiasme que invertia en parlar el desplegava també, de manera generosa, quan t’escoltava.

              Conegut i apreciat per tothom que el coneixia, centenars de manresans i bagencs en podrien desgranar, amb nostàlgia, un gavadal de records. Jo el recordo impartint lliçons o fent conferències sobre literatura davant d’un auditori embadalit, compartint converses on les seves intervencions provocaven un silenci admirat entre els contertulians, fent aportacions impagables en reunions sobre qüestions artístiques i culturals, intervenint en presentacions de llibres, emocionat en rebre el Premi Bages de Cultura, parlant (amb els ulls lluents d’il·lusió) de la seva no fa pas massa anys estrenada condició d’avi... I el recordo sempre al costat de la Roser, companya inseparable i suport imprescindible.

La seva presència donava qualitat als actes culturals als quals assistia. Un cop, vaig sentir dir al també enyorat Josep Maria Aloy (aquest 2020, al Bages, els qui estimem les lletres ens estem quedant orfes de referents!) que assistir a un acte cultural que comptés amb la presència del Lluís Calderer era garantia que l’acte valdria la pena. A partir d’ara, es farà estrany no trobar-lo en la presentació d’un llibre, en el lliurament d’un premi, en una funció de teatre, en la inauguració d’una exposició, o pel carrer tot passejant. Es farà estrany no tornar-lo a trobar i sentir-se agombolat per un ample somriure i una encaixada ferma. I se’m farà estrany, a mi en particular, no tornar-lo a tenir al costat en aquesta pàgina que, avui, està de dol.

(Article puglicat a la secció "Fanal de cua" de la revista El Pou de la gallina, en el número d'octubre de 2020)

Cantar en català

                 Portem unes quantes dècades intentant normalitzar el català en els diferents àmbits d’ús del territori on és llengua pròpia. Dècades d’iniciatives i campanyes per ampliar-ne la presència i l’ús social. Només cal parar l’orella, però, per adonar-se que encara som lluny de la normalitat: les interferències creixents que fan que el català cada vegada s’assembli més al castellà, la retolació anecdòtica de productes comercials en català, l’ús inexistent del català en alguns àmbits (justícia, exèrcit...), la presència testimonial en altres àmbits (premsa, televisió, youtube...), la constatació que l’actitud majoritària davant d’una conversa entre un catalanoparlant i un castellanoparlant continua sent el canvi de llengua per part del primer... Pel que fa a la música, malgrat que han aparegut intèrprets extraordinaris en tots els estils, i fins i tot un fenomen com el del rock en català als anys noranta que va aconseguir que molts joves escoltessin cançons en la seva llengua sense que això fos un acte de militància, encara és recurrent, davant d’algú que ha optat per la llengua pròpia, la pregunta: per què cantes en català? Una pregunta que, en realitat, en porta una altra d’implícita: per què no cantes en castellà? Perquè, és clar, se suposa que en la llengua de Joaquín Sabina hi ha més possibilitats de triomfar, ja que el públic potencial és més nombrós. Per aquesta regla de tres, però, als intèrprets que actuen en castellà se’ls hauria de demanar: per què no cantes en anglès? I això no  ho fa ningú. Mai. Sense fer-ne un drama, cal anar assumint que el català va pel camí de l’extinció. Caldria, per revertir la situació, una política lingüística valenta, un canvi d’hàbits a les xarxes i al carrer. I caldria, també, posar les cartes sobre la taula: el català només pot avançar si la llengua amb què està en conflicte recula. Cal abandonar la idea d’aquest bilingüisme màgic on ens diuen que tothom conviu amb harmonia, perquè no existeix: els únics bilingües som els catalanoparlants, que canviem de llengua cada dos per tres, per tal que no ho hagin de fer els que es mantenen monolingües en castellà.

                D’aquí a quatre dies ens trobarem, a la televisió espanyola (TV3 ja haurà desaparegut), amb un cas com el del Maxime, el nen rossellonès que va cantar en català al programa The Voice Kids de la televisió francesa i va arrencar el vot emocionat d’un dels membres del jurat, l’intèrpret nord-català Kendji Girac, gitano de Perpinyà, que no s’acabava de creure que algú cantés en la seva llengua. Tot molt emotiu i meritori, sí. Demostra que es pot ser català sense ser espanyol. Però una mica trist, també. Perquè si ho van permetre és perquè saben que el català ja fa temps que no representa cap amenaça a França. Com a molt, desperta la nostàlgia.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 20 de setembre de 2020)

Abraçades

                 Hem viscut (i encara vivim) un dels períodes més estranys de la nostra vida, especialment en les setmanes de carrers buits, controls policials, compareixences d’homes uniformats, vida als balcons. La pandèmia ens ha canviat els hàbits. Ara estem obligats a complir unes normes socials que mai no ens hauríem imaginat i que, en alguns casos, potser es mantindran per sempre més. Mascareta, distància, rentat de mans. Fins i tot els somnis, han canviat. Fa poques nits, en aquell malson recurrent i angoixant en què passo vergonya en públic perquè no porto pantalons, el que no duia era la mascareta i no hi havia manera de trobar-ne una.

                Com a docent, si bé ja dominava algunes de les eines per treballar en l’entorn digital, la pandèmia m’ha obligat a utilitzar, de manera habitual i quotidiana, una eina que fins al març no havia utilitzat mai: la videoconferència. Gràcies a aplicacions com Zoom o Google.meet vam poder fer classes durant el període de confinament i tancament de centres. De reunions de professors, encara n’estem fent d’aquest tipus durant el principi de curs. No és pot negar que és pràctic: tothom va més directe al gra, costa més perdre els nervis i els alumnes xerraires queden anul·lats. Però es perd una part important de la comunicació. Fer classe davant de la pantalla de l’ordinador s’acaba convertint, sovint, en un monòleg sense retorn. A classe, davant dels alumnes, el docent desenvolupa una mena de sisè sentit que li permet detectar si el segueixen, si l’entenen, si han perdut el fil, si estan pendents d’una altra cosa... Això, en una videoconferència, desapareix. Et trobes parlant-li a una màquina, que sí, que et torna la cara dels alumnes (que, a banda de tenir el micròfon tancat, sempre que poden s’estan de connectar la càmera) en un quadradet minúscul on no aprecies els matisos de la comunicació no verbal ni, encara menys, t’adones de la sensació global de seguiment d’allò que expliques. Per això et passes l’estona utilitzant formes de comprovació del tipus: “s’entèn?”, “hi ha algun dubte?”, “d’acord?”... que habitualment tenen el silenci com a resposta.

Personalment, però, una de les novetats que més em costa d’assimilar és la manca de contacte físic. No poder encaixar la mà o fer dos petons quan coneixes algú o et trobes un vell conegut. No poder abraçar amics i companys. No poder fer un copet a l’esquena d’un alumne per mostrar-li aprovació o un pessic de camaraderia. Mai no hauria dit que m’agradava tant, tocar les persones. Potser per això, cada cop que envio un missatge o un correu a algú, m’aferro encara més a la fórmula de comiat amb què  ja tenia per costum d’acabar: “una abraçada!”. Ja que no en podem fer de físiques, fem-les virtuals.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'octubre de 2020)