A cada bugada...

 Una vegada més, l’actualitat lingüística s’ha vist sacsejada per una nova ofensiva judicial, disfressada de reivindicació equilibrada, que té com a objectiu l’arraconament del català. Una vegada més, l’ofensiva es fixa en l’escola, un dels pocs espais d’ús en què el català té una certa presència (legalment predominant, però molt inferior, a efectes reals, a la que marca el model d’immersió lingüística). La imposició d’un 25% de classes en castellà té més verí del que sembla: legitima els centres que, en contra de la legalitat, ja l’estaven aplicant (en molts casos amb escreix) i consolida un discurs fals i maliciós segons el qual els nens catalanoparlants tenen mancances en castellà i els nens castellanoparlants veuen trepitjats els seus drets lingüístics.

Que ningú s’enganyi. Al darrere d’aquesta ofensiva no hi ha la voluntat de defensar cap suposada situació discriminatòria. Socialment, el castellà és la llengua amb més presència a Catalunya. El que hi ha és l’arrogància de qui se sap poderós davant del feble, de qui odia l’aspiració de conservar l’essència, de sobreviure amb normalitat. La diversitat que pretén defensar el progressisme espanyol no se l’han cregut mai ni aquells que diuen defensar-la. Parlen de l’Espanya plurinacional, multicultural i plurilingüe, però troben natural (i educat) que els catalanoparlants canviem de llengua sempre que ens adrecem a un castellanoparlant i trobarien una imposició que hagués de ser a la inversa. És la mentalitat colonial: la metròpoli recela de la diversitat que representa la colònia. Com a màxim, la permetria en forma de manifestació folklòrica: parlar català està molt bé sempre que es faci amb la barretina posada i en converses de celobert. Com sempre, hem de defensar que es mantingui allò que ja tenim i que amb prou feines permet aguantar una situació precària i, mentrestant, deixarem de treballar per caminar cap a la normalitat. Darrerament, ni que sigui des de la ironia (perquè el disbarat és de primera divisió), hem hagut de justificar que a les escoles els nens castellanoparlants poden anar al lavabo i ningú els apedrega. Mentrestant, no hem pogut fer res per avançar en el procés de normalització.

M’agradaria ser optimista, perquè el pessimisme no soluciona res, però cada vegada (sobretot observant els hàbits lingüístics dels joves) costa més trobar arguments per ser-ne. Una colla de lingüistes ha publicat un llibre –Molt a favor, Eumo, coordinat per Enric Gomà— per alimentar aquests arguments en 57 camps diferents. Val la pena tenir-lo present, però no n’hi ha prou. Cal un canvi de mentalitat que vagi molt més enllà de convèncer els qui ja estem predisposats a deixar-nos convèncer, que som els qui llegirem aquest llibre.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de gener de 2022)

Anar fent

            -Com estàs?

-Anar fent.

Quants cops deu repetir-se, cada dia, aquesta senzilla interacció que, amb tan poques paraules, pot arribar a dir tantes coses? Tots l’hem reproduït mil vegades. D’entrada, la pregunta sol ser una simple fórmula de cortesia que, en pocs casos, demana sinceritat en la resposta i l’”anar fent” és una manera de sortir-se’n sense haver d’exhibir fantasmes ni posar l’interlocutor en un compromís que, d’altra banda, poques vegades busca. Els humans som animals socials amables per naturalesa. L’experiència ens diu que, en la majoria de casos, si responem amb la lletania de malures, problemes i maldecaps que pot molt ben ser que en aquell moment modelin el nostre estat d’ànim, l’interlocutor va canviant la cara i va mostrant-se incòmode a mesura que avança l’al·locució i, en el millor dels casos, resta educadament en silenci fins que, quan hem acabat, s’afanya a canviar de tema o, en el supòsit més patètic, ho rebat amb la seva pròpia lletania de malures, problemes i maldecaps, com si fos una competició. L’”anar fent” és un recurs per no mentir i evitar el tràngol a l’altre i, de retruc, a nosaltres mateixos. Deixa entendre, acompanyat del to i de l’expressió facial pertinents, tot el que l’altre vulgui copsar. Si vol saber què hi ha al darrere, ja insistirà. Sovint, el que el fa enrere és la por de no saber què dir després, tot i que normalment n’hi hauria prou amb un silenci solidari o amb un gest agradable que transmetés un pessic de tendresa. Si no vol allargar la qüestió i incomodar-se, farà veure que no s’ha adonat del deix amarg de la resposta i farà evolucionar la conversa amb un comentari banal o, com a molt, es despenjarà amb una frase de l’estil “ja és molt, si podem anar fent”. La intenció de la pregunta, d’altra banda, també depèn del coneixement que qui la fa té del destinatari. Si en coneix algun daltabaix recent, o sap que ho està passant malament per qualsevol causa, el to serà més càlid i potser hi haurà algun gest o una mirada de complicitat. Això, però, no vol dir que esperi rebre gaire més resposta que aquest “anar fent”.

Tots tenim els propis maldecaps i déu nos en guard d’haver d’escoltar els de tothom. Al capdavall, no ens queda cap més remei que anar fent. Se’ns moren persones a qui estimem, perdem la feina, passem intenses crisis de parella, ens barallem amb els amics, els fills ens treuen de polleguera... però no tenim alternativa, hem d’anar fent. I això ens passa a tots. Dia sí, dia també. Sort en tenim, de l’anar fent. I tant que s’agraeix, d’altra banda, quan ensopegues amb algú que, sense necessitat de dir res més que la pregunta inicial, és capaç d’escoltar-te amb empatia quan evites la fórmula previsible i et deixes anar.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de desembre de 2021)

Memòria viva

 Fa poc he perdut la principal font que tenia per documentar-me sobre la primera meitat del segle XX. Era una tieta de noranta-vuit anys que conservava la memòria intacta. Com a novel·lista, quan he de recrear uns fets o una època que no he viscut, em resulta més útil i efectiu el testimoni directe que els llibres d’història. Els records poden haver quedat alterats pel pas dels anys, però tenen més vida que els documents historiogràfics i, al capdavall, per escriure una novel·la calen més sentiments que rigor.

                La recuperació de la memòria (històrica, antropològica, familiar...) és una obligació moral. No és una mania d’historiadors. No és una dèria de familiars de víctimes. No és una postura d’intel·lectuals d’esquerres. És un deure col·lectiu, imprescindible per assegurar una convivència en igualtat de condicions. I la funció del novel·lista és també, quan s’escau, la d’aportar un gra de sorra en aquest camp. El humans fem la història i la història fa els humans. Som causa i conseqüència. En les guerres això passa d’una forma extrema. Per això, segurament, les guerres han generat i generen tanta literatura, perquè la literatura, sovint, es recrea en els extrems. La guerra civil va transformar el món en què vivien els nostres pares i, per tant, el que hem conegut nosaltres n’és el resultat. Així, de la mateixa manera que tenim el dret de conèixer per què som com som, tenim l’obligació de propiciar, en la mesura del possible, aquest coneixement. La guerra civil –moltes ferides de la qual encara resten obertes— deu ser l’esdeveniment històric més transcendental a casa nostra del qual, a hores d’ara, encara queden testimonis. I sense testimonis no hi ha memòria. Així, quan ja no queda ningú que recordi un episodi històric, aquest ja només es pot estudiar i analitzar a partir de documents o arxius i passa a un altre estadi, un de més acadèmic i menys viu.

És importantíssim que aprofitem la memòria dels més vells per complementar els llibres d’història, però també per a exercicis de creació artística i, naturalment, pel simple fet de conèixer de primera mà molts esdeveniments que ens han d’ajudar a entendre el passat, a explicar el present i a projectar el futur.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2021)