Una vegada més, l’actualitat lingüística s’ha vist sacsejada per una nova ofensiva judicial, disfressada de reivindicació equilibrada, que té com a objectiu l’arraconament del català. Una vegada més, l’ofensiva es fixa en l’escola, un dels pocs espais d’ús en què el català té una certa presència (legalment predominant, però molt inferior, a efectes reals, a la que marca el model d’immersió lingüística). La imposició d’un 25% de classes en castellà té més verí del que sembla: legitima els centres que, en contra de la legalitat, ja l’estaven aplicant (en molts casos amb escreix) i consolida un discurs fals i maliciós segons el qual els nens catalanoparlants tenen mancances en castellà i els nens castellanoparlants veuen trepitjats els seus drets lingüístics.
Que ningú s’enganyi. Al darrere d’aquesta ofensiva no hi ha la voluntat de defensar cap suposada situació discriminatòria. Socialment, el castellà és la llengua amb més presència a Catalunya. El que hi ha és l’arrogància de qui se sap poderós davant del feble, de qui odia l’aspiració de conservar l’essència, de sobreviure amb normalitat. La diversitat que pretén defensar el progressisme espanyol no se l’han cregut mai ni aquells que diuen defensar-la. Parlen de l’Espanya plurinacional, multicultural i plurilingüe, però troben natural (i educat) que els catalanoparlants canviem de llengua sempre que ens adrecem a un castellanoparlant i trobarien una imposició que hagués de ser a la inversa. És la mentalitat colonial: la metròpoli recela de la diversitat que representa la colònia. Com a màxim, la permetria en forma de manifestació folklòrica: parlar català està molt bé sempre que es faci amb la barretina posada i en converses de celobert. Com sempre, hem de defensar que es mantingui allò que ja tenim i que amb prou feines permet aguantar una situació precària i, mentrestant, deixarem de treballar per caminar cap a la normalitat. Darrerament, ni que sigui des de la ironia (perquè el disbarat és de primera divisió), hem hagut de justificar que a les escoles els nens castellanoparlants poden anar al lavabo i ningú els apedrega. Mentrestant, no hem pogut fer res per avançar en el procés de normalització.
M’agradaria ser optimista, perquè el pessimisme no soluciona res, però cada vegada (sobretot observant els hàbits lingüístics dels joves) costa més trobar arguments per ser-ne. Una colla de lingüistes ha publicat un llibre –Molt a favor, Eumo, coordinat per Enric Gomà— per alimentar aquests arguments en 57 camps diferents. Val la pena tenir-lo present, però no n’hi ha prou. Cal un canvi de mentalitat que vagi molt més enllà de convèncer els qui ja estem predisposats a deixar-nos convèncer, que som els qui llegirem aquest llibre.
(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 9 de gener de 2022)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada