diumenge, 2 de gener de 2022

Memòria viva

 Fa poc he perdut la principal font que tenia per documentar-me sobre la primera meitat del segle XX. Era una tieta de noranta-vuit anys que conservava la memòria intacta. Com a novel·lista, quan he de recrear uns fets o una època que no he viscut, em resulta més útil i efectiu el testimoni directe que els llibres d’història. Els records poden haver quedat alterats pel pas dels anys, però tenen més vida que els documents historiogràfics i, al capdavall, per escriure una novel·la calen més sentiments que rigor.

                La recuperació de la memòria (històrica, antropològica, familiar...) és una obligació moral. No és una mania d’historiadors. No és una dèria de familiars de víctimes. No és una postura d’intel·lectuals d’esquerres. És un deure col·lectiu, imprescindible per assegurar una convivència en igualtat de condicions. I la funció del novel·lista és també, quan s’escau, la d’aportar un gra de sorra en aquest camp. El humans fem la història i la història fa els humans. Som causa i conseqüència. En les guerres això passa d’una forma extrema. Per això, segurament, les guerres han generat i generen tanta literatura, perquè la literatura, sovint, es recrea en els extrems. La guerra civil va transformar el món en què vivien els nostres pares i, per tant, el que hem conegut nosaltres n’és el resultat. Així, de la mateixa manera que tenim el dret de conèixer per què som com som, tenim l’obligació de propiciar, en la mesura del possible, aquest coneixement. La guerra civil –moltes ferides de la qual encara resten obertes— deu ser l’esdeveniment històric més transcendental a casa nostra del qual, a hores d’ara, encara queden testimonis. I sense testimonis no hi ha memòria. Així, quan ja no queda ningú que recordi un episodi històric, aquest ja només es pot estudiar i analitzar a partir de documents o arxius i passa a un altre estadi, un de més acadèmic i menys viu.

És importantíssim que aprofitem la memòria dels més vells per complementar els llibres d’història, però també per a exercicis de creació artística i, naturalment, pel simple fet de conèixer de primera mà molts esdeveniments que ens han d’ajudar a entendre el passat, a explicar el present i a projectar el futur.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de desembre de 2021)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada