Fa poc he perdut la principal font que tenia per documentar-me sobre la primera meitat del segle XX. Era una tieta de noranta-vuit anys que conservava la memòria intacta. Com a novel·lista, quan he de recrear uns fets o una època que no he viscut, em resulta més útil i efectiu el testimoni directe que els llibres d’història. Els records poden haver quedat alterats pel pas dels anys, però tenen més vida que els documents historiogràfics i, al capdavall, per escriure una novel·la calen més sentiments que rigor.
La recuperació de la memòria
(històrica, antropològica, familiar...) és una obligació moral. No és una mania
d’historiadors. No és una dèria de familiars de víctimes. No és una postura
d’intel·lectuals d’esquerres. És un deure col·lectiu, imprescindible per
assegurar una convivència en igualtat de condicions. I la funció del
novel·lista és també, quan s’escau, la d’aportar un gra de sorra en aquest
camp. El humans fem la història i la història fa els humans. Som causa i
conseqüència. En les guerres això passa d’una forma extrema. Per això,
segurament, les guerres han generat i generen tanta literatura, perquè la
literatura, sovint, es recrea en els extrems. La guerra civil va transformar el
món en què vivien els nostres pares i, per tant, el que hem conegut nosaltres
n’és el resultat. Així, de la mateixa manera que tenim el dret de conèixer per
què som com som, tenim l’obligació de propiciar, en la mesura del possible,
aquest coneixement. La guerra civil –moltes ferides de la qual encara resten
obertes— deu ser l’esdeveniment històric més transcendental a casa nostra del
qual, a hores d’ara, encara queden testimonis. I sense testimonis no hi ha
memòria. Així, quan ja no queda ningú que recordi un episodi històric, aquest
ja només es pot estudiar i analitzar a partir de documents o arxius i passa a
un altre estadi, un de més acadèmic i menys viu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada