Conviure amb la mort

 

Els testos s’assemblen a les olles i no és pas casualitat. Els fills reprodueixen els costums, les reaccions, els hàbits o, fins i tot, les manies dels pares. És pur mimetisme. Tenen les mateixes pors i desenvolupen fortaleses o febleses similars. Són esponges que, fins a l’adolescència, absorbeixen des de la inconsciència tot allò que tenen a prop. Créixer i aprendre consisteix, en bona mesura, a imitar models. I el principal model de la canalla són els progenitors, els padrins, els germans grans, els mestres... Després es converteixen en adolescents i reneguen de les convencions i normes que se’ls volen imposar, però mantenen l’herència mimètica que han absorbit al llarg de la infantesa. Encara que no ho vulguin, conserven costums, reaccions, hàbits, manies i pors que han mamat a casa. Els testos, doncs, s’assemblen a les olles. És inevitable. Per això és tan important com s’educa la canalla i quin model se’ls transmet, a casa i a l’escola. I això vol dir transmetre’ls, per exemple, que la vida no és un estat de felicitat permanent, una torre a dalt d’un núvol de sucre o un turó encatifat de verd on tot de teletubbies es passen la vida contents i fent-se abraçades. I això vol dir transmetre l’existència de la mort i del dol.

L’esperit sobreprotector que ha anat penetrant en la manera de criar els infants fa que avui dia se’ls amagui una part de la realitat i així, per exemple, es vegi molt poca canalla als funerals o als cementiris. La gent de la meva generació som entre els principals culpables d’aquest canvi: els nostres pares convivien amb la mort amb certa conformació i, en canvi, en l’educació dels nostres fills la mort ha estat un element absent. Els hem apartat de la mort, l’hem amagat i hem evitat que descobrissin que, al capdavall, és una part de la vida. Concretament, el final.

Això no vol dir que haguem d’aprendre a acceptar la mort. És impossible. Però hauríem de saber conviure-hi. Hauríem de ser capaços de passar per un procés de dol, per dolorós que sigui, sense prendre mal. Si més no, hi hauríem d’arribar preparats. El primer pas s’hauria de fer a casa. No s’hauria d’amagar la mort, ni amb els adults ni amb els infants, per petits que siguin. I aquesta naturalitat es podria reforçar a l’escola. Hi ha infinitat de contes i pel·lícules que poden ajudar a abordar el tema. Quotidianament es donen situacions que conviden a parlar-ne (la mort d’una mascota, d’un conegut llunyà...), que poden preparar per quan sigui el moment. Perquè la mort, ara mateix, s’ha convertit en un tabú del qual costa molt de parlar-ne i, com que no hi sabem conviure, quan se’ns mor algú paguem –tots plegats— un preu emocional molt gran. La canalla també. Potser, a la llarga, ells més que ningú.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de març de 2023)

Fred als Pirineus

 El manresà Agustí Franch ha estat candidat als premis Goya d’enguany com a guionista de El fred que crema (2022), la pel·lícula basada en la seva pròpia obra de teatre (Fred), que el 2015 va guanyar el Premi de Teatre 50^è Aniversari Crèdit Andorrà, i que es va estrenar el 2017. La pel·lícula, com l’obra de teatre, està ambientada l’any 1943, en algun racó d’Andorra, i tracta dels jueus que passaven els Pirineus fugint dels nazis, un tema força desconegut, poc estudiat i que, fins ara, la ficció pràcticament no havia tocat. Però sobretot aquesta història parla de la por i l’angoixa d’aquells que, sense saber massa de què fugien els jueus ni quines eren les circumstàncies que els portaven a fugir, els ajudaven a passar o els amagaven a casa, amb el perill que això comportava. Com diu el mateix Franch en la introducció de la versió impresa de Fred, l’obra «parla de contradiccions, de la lluita interna entre fer el que està bé o el que et convé com a persona. Parla de la condició humana, del millor i el pitjor de cada persona, de quins són els límits que ets capaç de creuar quan la situació és extrema».

La casualitat ha volgut que la pel·lícula s’estrenés gairebé al mateix temps en què s’ha publicat la darrera novel·la de Pep Coll, La llarga migdiada de Déu (Proa, 2023), un títol que remet a aquells a qui el seu Déu ha abandonat durant una bona temporada. L’obra de Coll té algunes coses en comú amb la història ideada per Franch. En aquest cas, el protagonisme recau en una colla de nens jueus acollits en un orfenat a prop de Sent Gironç, a l’Arieja, que es veuran també abocats a travessar els Pirineus per salvar-se i rebre l’ajuda de l’American Jewish Joint, per acabar viatjant fins a Jerusalem. Una història carregada d’humanitat i esperança en un món deshumanitzat i desesperançat, un retrat del costat més fosc (però també del més lluminós) de la naturalesa humana.

A banda de gaudir d’aquestes bones històries ben explicades, és, doncs, un bon moment per anar al cine i a la llibreria i recuperar la memòria d’aquells pobres infeliços que van passar per casa nostra durant una de les èpoques més fosques de la història.

(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de març de 2023)

De "preus" a terra

 La traducció automàtica juga males passades, sobretot en un context de submissió lingüística. Els programes informàtics han afavorit l’aparició de la versió catalana d’alguns diaris en castellà, però també han propiciat la publicació d’errors antològics, com ara canviar el nom al mític Pelé i anomenar-lo «Vaig pelar», o dir-li «Llegeixo Messi» a un crac argentí que segurament manté una relació força discreta amb la lectura. Més exemples: als d’Unió més d’un cop els van rebatejar com «Va unir», i a la inefable Inés Arrimadas li van canviar el cognom per «Acostades». Tot això ha sortit publicat i fa una certa gràcia. Però si ens fixem en la naturalesa dels errors, detectarem un patró preocupant: el punt de partida sempre és el castellà.

Les errades provinents de la traducció automàtica solen ser responsabilitat d’un programa informàtic o del traductor de Google. Però de vegades les cometen éssers humans que cobren sous gens menyspreables. Un cas paradigmàtic el trobem al món de la publicitat. Els eslògans publicitaris a què estem exposats han estat pensats gairebé sempre en castellà i, en un acte de magnànima condescendència o atiades per un interès comercial determinat, algunes marques decideixen fer-ne una versió en català. El problema principal arriba quan en aquests anuncis pensats en castellà apareixen expressions intraduïbles, jocs de paraules o frases fetes. El lingüista Pau Vidal reproduïa fa unes setmanes un parell d’eslògans en una piulada: «No em dona la vida!» i «Els juernes del soci». Tots dos són exemples clars de traduccions literals que mostren el grau de submissió lingüística a què estem sotmesos: un perquè usa una accepció gens catalana del verb «donar», l’altre perquè manté inalterable un «simpàtic» híbrid entre jueves i viernes. El castellà és a l’origen de quasi totes les campanyes que ens envolten, fins i tot quan la majoria de consumidors potencials són catalans. La piulada de Vidal partia d’una de prèvia (també seva) on, justament, proposava un exercici d’empoderament a partir d’una campanya de Bonpreu-Esclat: «Productes per tocar de preus a terra» (amb la paraula «preus» en un color diferent, a tall de picada d’ull). Es tracta d’un eslògan clarament pensat en català, que, en la hipotètica versió castellana, podria incórrer en una traducció matussera com les que esmentàvem.

Res no és casualitat. Viure plenament en català en una activitat tan quotidiana com anar a comprar vol dir, com a mínim, trobar productes etiquetats en aquesta llengua, que els treballadors t’hi atenguin o que les campanyes publicitàries hi hagin estat pensades. Ara mateix, però, això només és possible en alguna illa de normalitat lingüística com són els establiments de la cadena de les Masies de Voltregà.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de març de 2023)

El Déu adormit

 

No descobriré res de nou si dic que Pep Coll és un dels narradors més importants amb què compta la literatura catalana actual. L’afirmació em serveix, però, per reivindicar que l’aparició d’una nova novel·la seva es consideri un esdeveniment literari de primera magnitud. I és que, a més, La llarga migdiada de Déu (Proa, 2023), la seva darrera novel·la, és ambiciosa, ben documentada, exhibeix molt bon pols narratiu i està excel·lentment resolta.

Pep Coll torna, aquest cop, a la banda nord del Pirineu (que ja va ser l’escenari de Les senyoretes de Lurdes) per presentar una trama coral, on el narrador omniscient focalitza la seva mirada en un o dos personatges a cada capítol. La història se centra, sobretot, en un orfenat situat a la masia i antic convent imaginaris de l’Artiga (que l’autor situa a prop de Sent Gironç, a l’Arieja), on la Creu Roja suïssa munta, l’any 1942, durant l’ocupació de França per part de les tropes de Hitler, un refugi per a infants jueus que han perdut els pares o no saben on són. Les terres de la finca les porten una família d’exiliats catalans procedents del pla de Lleida. El personatge amb més protagonisme és Samuel Silverstein, un jueu bonàs, vidu, que, després de perdre la família que li quedava i camuflat com a colporteur, es dedica a salvar i protegir nens jueus. Silverstein recorre i lliga tot el relat. Ha perdut la filla en un bombardeig, però vol ajudar a salvar els fills dels altres, nens i nenes a qui Déu ha oblidat durant la seva llarga migdiada: l’estudiós Daniel, l’impetuós Helmut, el religiós Levy, el desarrelat Phillippe, la pragmàtica Rachel... Tot i que la trama és una ficció novel·lada, hi treuen el cap alguns episodis reals, com l’intent fracassat d’invasió de la Vall d’Aran per part de guerrillers comunistes espanyols l’any 1944, l’esperança dels maquis que confiaven que els aliats alliberarien Espanya del feixisme un cop n’haguessin deslliurat Europa, o l’acollida que (gràcies a l’American Jewish Joint) es feia a Barcelona als jueus que fugien de la barbàrie un cop alliberada França.

La llarga migdiada de Déu és una història carregada d’humanitat i esperança en un món deshumanitzat i desesperançat, un retrat del costat més fosc (però també del més lluminós) de la naturalesa humana. En fi, literatura de primer ordre passada per la prosa rica i efectiva de Pep Coll, on conflueixen algunes característiques que la fan especialment valuosa: és una prosa nítida, agradable de llegir, plena de girs lingüístics molt expressius i espurnejada de paraules nord-occidentals («catxapons», «corders», «xolladors», «rostar», «trumfa», «popes», «catxar», «moixons») que l’autor integra en el text amb absoluta normalitat.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 19 de febrer de 2023)