Mestres i professors hem ocupat portades i hem encapçalat butlletins de notícies els darrers mesos. Després de molts anys de queixes amb la boca petita, de crits d’alerta moderats i d’anar posant pedaços a una realitat cada vegada més complexa de gestionar, hem dit prou i hem demostrat que estem disposats a elevar el grau de la queixa fins on feia molt de temps que no s’arribava. Més enllà de les consignes de protesta, el que llancem és un clam desesperat d’alarma. La diversitat i la inclusió, que tan bé queden sobre el paper, esdevenen inassumibles en aules massificades on s’apleguen alumnes amb necessitats cada dia més variades. I això sense comptar la precarietat del suport psicopedagògic, l’allau burocràtica sense precedents i uns sous frenats que ens han abocat a una pèrdua important de poder adquisitiu.
Un servidor amb prou feines podrà gaudir, com a docent, de les millores que puguin arribar –si arriben— després de la negociació amb un Departament d’Educació que creia haver tancat un acord històric pactant quatre engrunes amb un parell de sindicats minoritaris dins del sector. Tot i així, he participat en les protestes i les vagues que s’han convocat fins ara, i, si cal, continuaré participant-hi, perquè els meus companys més joves es mereixen treballar en millors condicions i, sobretot, perquè les millores en el sistema haurien de repercutir en la millora d’uns resultats, acadèmics i socials, que afecten tothom.
A l’altra banda, però, es minimitza i es menysprea el clam desesperat dels qui assistim, dia rere dia, a la degradació del sistema educatiu, com si no se’n volguessin veure les conseqüències. Podria pensar que «ja s’ho faran», que a la meva edat això ja no va amb mi. Però després de més de trenta anys de dedicació vocacional i apassionada a la docència em nego a quedar-me de braços plegats davant d’aquesta realitat i, quan d’aquí a uns anys ho deixi enrere, m’agradaria veure que hi ha hagut canvis i que la cosa ha començat a remuntar.
Fa noranta anys, la guerra civil i la victòria feixista van estroncar la voluntat del govern republicà de dignificar la societat amb inversions sense precedents en l’àmbit educatiu. Es volia regenerar un país per mitjà de l’escola i es van executar projectes importants, des de la construcció d’escoles i instituts o la baixada de ràtios en els centres públics (els religiosos oferien condicions més òptimes a qui se les podia pagar), fins a l’augment de la plantilla o la formació dels mestres en les tendències pedagògiques modernes vinculades a l’aprenentatge significatiu. Ara el feixisme també treu el cap arreu on pot, però de moment els qui tenen la paella pel mànec es defineixen com a demòcrates i progressistes. Caldrà veure fins a quin punt creuen en allò que diuen.
(Lectura, Segre, 7 de juny de 2026)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada