Mossèn Ballarín, concentrat

                A un personatge com Josep Maria Ballarín (capellà i escriptor molt popular, que mai no ha defugit de dir les coses pel seu nom i s’ha mantingut fidel a uns ferms principis religiosos, culturals, lingüístics i morals) li escau, com una sotana feta a mida, el llibre que ha confegit Jaume Huch. Mossèn Ballarín per ell mateix (Pòrtic, 2013) és una síntesi concentrada, en petites dosis, del conjunt de la seva obra, i vol compensar l’absència d’una autobiografia que, pel que sembla, no arribarem a llegir mai. Les més de mil cinc-centes cites que componen el llibre formen un retrat extraordinari de Josep Maria Ballarín. Hi trobem el religiós, l’escriptor, el pensador i, sobretot, l’home (“Amb la pau que em dóna la pobresa, les engego pel broc gros. Sóc un capellà estrafolari. Em trobaria més a pler a la taverna que no m’hi trobo a la sagristia”).

Ballarín apareix com un mestre de la frase aguda, a mig camí del pensament precís, l’estirabot lúcid, l’anàlisi brillant i la reflexió esmolada. Sovint contraposa el sentit comú a la saviesa petulant d’alguns pensadors bufanúvols. Així, carrega contra científics i filòsofs (especialment Sartre), però també contra teòlegs i falsos cristians. La presència de la fe plana per tot el llibre, que no està pas mancat de descripcions de gran bellesa literària (“Una plaça de debò ha de fer olor de pa fresc de fleca i de fusta nova serrada de fusteria, les dues olors més belles del món. Déu meu, l’olor dels oficis!”). La figura de mossèn Ballarín se’ns presenta des dels seus orígens familiars (on destaca la mare, que veiem en l’extraordinària foto de la coberta), la vocació (“Tot bitxo es feia capellà, frare o monja. No cal pas una anàlisi sociològica per entendre-ho”), i absorbeix el lector amb una tirallonga de reflexions, sentències, aforismes i estirabots sobre la vida (que “no és com te la donen, sinó com te la prens”), el món (“No em preocupa l’evolucionisme per saber si venim del mico. Em preocupa per saber si anem cap al mico”), l’home (“Venim de pagesos i voldríem un pegadet de vinya, però venim de nòmades i voldríem anar terres enllà”), Déu (“Déu no es demostra ni es raona, s’endevina”), el cel (que deu ser “com un partit de futbol en el qual el Barça fa un gol al Reial Madrid cada minut”), l’Església (“La nostra Església d’avui fa massa soroll de tancar portes”), els sants (“Pobre, Sant Francesc és el sant més actual a totes les èpoques”), el país (“Aquest és un país de gent calmosa i peu segur, on de tant en tant surt un tractor. Ronca, arrenca i no hi ha qui el pari”), la història (“Tot ve de Carlemany”), la civilització (“A Grècia hi ha les fonts de tots els rius d’Europa”), o els catalans (que, “fins no fa gaire, naixíem amb els retrats dels avis a la cambra dels pares”).

Però, és clar, com diu mossèn Ballarín, “Un article no és una exposició doctrinal, és una llambregada”. Per tant, qui vulgui conèixer millor l’autor haurà de llegir l’autoretrat confeccionat per Jaume Huch que, molt probablement, servirà d’invitació a descobrir o redescobrir el conjunt de l’obra de qui va ser capellà de Santa Maria de Queralt durant dècades (“Encara estic meravellat, he vist el món des de molt amunt. Però sóc home, el meu món és arran de terra”).

(Article publicat a Regió7, el dia vint-i-u de gener de 2014)