dissabte, 29 d’abril de 2023

"La pell del món", de Xavier Mas Craviotto

 

A FLOR DE PELL

La literatura i la vida es retroalimenten. Hi ha qui duu una vida literària i en diem aventurer. I hi ha qui, de la vida, en fa literatura i en diem escriptor. Hi ha escriptors, però, que fan literatura amb poca vida i d’altres que, en canvi, plasmen la vida a cada ratlla que posen sobre el paper: aquests darrers, sovint, són els poetes. Perquè la vida està feta de sentiments i emocions, i la bona literatura (en vers o en prosa) també.

La darrera novel·la de Xavier Mas Craviotto, La pell del món (L’altra editorial, 2023), és una allau de sensibilitat narrativa i emotivitat artística. Com ja va demostrar amb La mort lenta (2019), i com queda palès en la seva poesia (Renills de cavall negre, La gran nàusea i La llum subterrània), Mas Craviotto s’erigeix, a cada pàgina, en un escriptor capaç d’assolir cotes de gran profunditat analítica a l’hora d’explorar l’experiència i la naturalesa humanes. La pell del món és una història plena de silencis, perquè parla, en bona part, de la incomprensió i la dificultat de comunicar-se. També parla de la mort, de la por i de la violència. I de conviure amb el passat, amb el record, amb allò que cadascú ha viscut. No és una novel·la d’acció. Les coses passen, sobretot, a dins dels personatges. I tot està centrat en ells, en el que senten, en el que pensen, en la seva història íntima. Són éssers vius amb un passat comú, del qual no parlen però que els rosega.

La novel·la està escrita amb un estil vistós i efectiu, carregat d’anàfores i polisíndetons. Una prosa introspectiva que s’expressa en dues segones persones del singular: la mirada de cadascun dels dos germans protagonistes. La llengua flueix amb dinamisme i naturalitat al llarg d’un seguit de fragments o flaixos narratius on es va alternant el present (el retrobament dels dos germans vora la mare moribunda), el passat (la infantesa i l’adolescència marcades per la violència i l’abús) i les converses amb el terapeuta (que permeten aprofundir en la psicologia dels personatges). Aquí i allà, el lector que sap gaudir de la bona prosa literària trobarà fragments d’aquells que justifiquen la lectura, frases que podrien ser versos: «La vida també és morir-se», «Tots els silencis parlen de tu», «La mort és un carrer fosc i estret que es perd en si mateix», «És com si el vidre no sabés trencar-se sense trencar els altres», «Habiteu el silenci perquè heu desaprès a habitar les paraules»...

Amb dues novel·les i tres reculls de poemes publicats, ja podem dir que Xavier Mas Craviotto està construint una obra coherent, que va adquirint una solidesa envejable. Es mou amb solvència en temes no sempre senzills (la mort, la incomunicació, les relacions familiars...) i està consolidant un estil literari personal que ja voldrien molts autors veterans.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 2 d'abril de 2023)


                                        Fotografia: Òscar Bayona (Regió7)


MADURESA CREATIVA

Si tenim en compte que a un escriptor se l’acostuma a considerar jove fins a la quarantena (edat en què la majoria d’esportistes ja s’han retirat), Xavier Mas Craviotto encara ostentarà durant molts anys l’etiqueta d’escriptor cadell. D’altra banda, si analitzem la maduresa de la seva poesia i, sobretot, de la seva prosa, costa veure’l com un autor novell. Així, la seva darrera novel·la, La pell del món (L’altra editorial, 2023), és una clara mostra que no som davant d’un xicot que prova de ser escriptor, sinó davant d’un escriptor que està construint una obra sòlida i solvent. El domini del llenguatge i la capacitat per expressar els racons més íntims de l’experiència i la naturalesa humanes eleven la literatura de Mas Craviotto a alguna cosa més –a molt més, de fet— que a la d’una jove promesa. El de Navàs té la capacitat de clavar el lector a la cadira amb una novel·la carregada de símbols, d’imatges evocadores, de poesia, de força reflexiva i expressiva, de psicologia. Escriu –i escriu molt bé— històries on passen molt poques coses i on les coses que passen ho fan, sobretot, a l’interior d’uns personatges consumits per una melangia abassegadora: «Ja no sé mirar. Només sé veure. Ja no sé escoltar. Només sentir. Ja no sé viure. Només existir».

Si La mort lenta (2019) s’endinsava en la relació entre dos germans, un noi i una noia, que vivien molt units en bona part a causa de la mort dels pares en un accident, La pell del món també està protagonitzada per una parella de germans, un home i una dona encara joves, que han viscut allunyats i sense mantenir el contacte des de fa uns quants anys. La trama principal, de fet, se centra en l’exploració de si aquests dos personatges són capaços d’acostar-se ara que tenen la mare morint-se a l’hospital. Relacions familiars i mort, doncs, converteixen aquestes novel·les en un díptic molt interessant, coherent i rodó. Personatges turmentats per un passat brutal del qual fugen i al qual es veuen obligats a tornar; reflexions sobre el sentit de la vida, sobre la mort, sobre la violència, sobre la dificultat per expressar-se o sobre la llibertat de l’individu; silencis carregats de contingut... Es tracta d’un món poblat per éssers tan humans com descontextualitzats, amb certa vocació d’universals. Per això a La pell del món no hi ha referències geogràfiques gaire concretes, no hi apareixen noms de persona ni de lloc. El poble és «el poble», l’hospital és «l’hospital», el pare és «el pare», la mare és «la mare» i els protagonistes són «tu» i «tu», que en el darrer i breu capítol es converteixen en «vosaltres». Els únics noms propis que apareixen són de llocs llunyans (París, Varese...) o d’animals (Bruc, Blanqueta...). Mas Craviotto és un autor seriós que tot just ha començat a donar-nos alegries literàries.

De la vida se’n pot fer literatura. De fet, la millor literatura acostuma a ser vida destil·lada a través del llenguatge. Pot ser vida viscuda o ficció inventada. Sempre, però, és ficció literària. L’important és que l’autor, com fa Mas Craviotto amb una aparent facilitat que gairebé espanta, la sàpiga expressar de tal manera que el lector la percebi com a vida autèntica, com a vida de veritat.


(Article publicat al diari Regió7 el dia 15 d'abril de 2023)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada