Un amor

 

L’Alba Sabaté és manresana. Si més no, en tots els seus llibres reivindica aquesta condició quan, al costat del nom, ho fa constar. La seva família va anar a viure a Girona quan tot just tenia uns mesos i Manresa, per a ella, es va convertir durant molts anys en la ciutat dels avis, dels oncles i, encara ara, dels cosins. Així, quan publica una novel·la, els vincles familiars i emocionals la porten a la capital del Bages per presentar-la a la llibreria Parcir, com va passar el 14 de novembre amb La meva història és la història d’un amor (Columna, 2023).

El títol no enganya. Es tracta d’una novel·la d’amor. Retrata els alts i baixos, les anades i vingudes, en la relació d’una parella, un home i una dona, entre els quals hi ha una diferència d’edat considerable. Ell, de fet, era el professor de literatura d’ella a l’institut, als anys setanta, quan es van enamorar. Sentiments com el desig, la passió o la tendresa desfilen en aquesta novel·la al costat de temes com la culpa o el perdó. I la mort, és clar, que és un altre dels temes que acostuma a abordar l’autora. Amor i mort. Els dos grans temes universals, tan allunyats i tan propers, perquè, com diu l’escriptor japonès Yasunari Kawabata, citat en la novel·la: «hauríem de morir quan encara som estimats». I és que La meva història és la història d’un amor és una novel·la rica en referències literàries. A banda de ser un cant a l’amor i a la vida, és també un cant a la literatura, al fet de llegir com una manera de viure. I, en aquest sentit, són oportunes les paraules d’Houellebecq que també hi apareixen: «llegim perquè, si no ho féssim, ens hauríem de conformar només amb la vida».

Quan escriu, l’Alba Sabaté es recrea en els detalls per situar el lector en l’ambient que vol transmetre. Forma part del seu estil, de la seva prosa lúcida, profunda, lírica i molt humana que, en aquest cas, busca un cert to d’oralitat a través d’una veu femenina que vol parlar-ne al seu fill. No hi ha pressa a narrar els fets, perquè els detalls diuen sovint més coses que les accions, i perquè, com deia Baudelaire, citat també a la novel·la, «si tot es diu massa de pressa, és quan tot es queda només en l’anècdota».

(Article publicat a la revista El Pou de la Gallina, en el número de desembre de 2023)