Manresa, anys 20.
Una ciutat on la indústria tèxtil ha fet prosperar algunes famílies, on els
rics van a ballar a Casino i la gent humil a l’Ateneu, on les reivindicacions
obreres es reprimeixen amb duresa, on els magatzems Jorba estan en plena
efervescència i s’està preparant el IV centenari de la visita ignasiana. La
Manresa, doncs, de fa un segle. La Maria Dolors (o Dolors, o Dolores, o Dulores)
és una noia jove que prové d’una família de masovers de la Llavinera i arriba a
la ciutat per fer de cuinera a casa d’un notari i la seva família que viuen
(poca broma!) en un pis de l’edifici de la Buresa. La promesa del Julián (o
Culian, o Julià), el fill del notari, acaba de suïcidar-se.
Aquesta és l’arrencada
de La cuinera dels senyors (L’Albí,
2019), la darrera novel·la de la manresana Imma Cortina.
Una història que es pot llegir com una recreació d’una ciutat i d’una època,
però també (i sobretot) immersos en la peripècia de la protagonista que, presa
de l’enyor cap a la terra i la família que ha deixat al camp, es veu de cop a
la ciutat, cuinant per als senyors i descobrint la bondat i la maldat del món.
I la protagonista ens ho explica en primera persona, amb una desimboltura i una
naturalitat que de vegades recorda algun personatge rodoredià. Perquè l’estil
és un altre dels encerts de La cuinera
els senyors. La Dolors s’expressa amb una prosa creïble, carregada
d’expressions populars i del vocabulari propi d’una noia de la seva condició
social i esquitxa la novel·la amb un “valga’m Déu!” per aquí i un “ai, ves!”
per allà, i utilitza frases fetes com “el semblar fa ruc” o “d’un pet en fa
cent esquerdes”. Com també és un encert la construcció dels personatges,
especialment de la protagonista i del Culián, dos cors solitaris que al llarg
de la història van travant una relació ben peculiar.
Si l’any 2015, amb
Només ho saben les muntanyes, Imma
Cortina ja es presentava com una lectora veterana amb domini de l’escriptura i
una notable capacitat fabuladora, amb La
cuinera dels senyors es consolida com una de les veus narratives més
interessants de la Catalunya central.
(Article publicat a la revista El Pou de la gallina, en el número de maig de 2019)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada