Em salvo sola

Algunes coses sí que estan canviant en el tema de la discriminació per motius de gènere, però no podem dir que estiguem vivint en una societat en la qual hagi desaparegut aquesta discriminació. Ni de bon tros. La ignomínia que representen els casos de violència masclista són només la punta de l’iceberg. Només cal recordar un parell d’evidències: les dones cobren, de mitjana, sous més baixos i, per més que estiguin sotmeses a horaris laborals tan llargs com els dels homes, carreguen molt més, en general, amb les tasques domèstiques. És clar que han canviat coses, però, digui el que digui la llei, ens trobem encara lluny de la igualtat efectiva.

I, malgrat tot, s’avança. Si bé les dones de la nostra generació tenen més drets i llibertats que les nostres padrines (que, per norma general, passaven de la submissió davant del pare a la submissió davant del marit i, per descomptat, quedaven sotmeses a una legislació i uns costums clarament discriminatoris), les generacions més joves tenen clar que encara queda camp per córrer. La feina feta en moltes famílies, a les escoles o als casals dels barris, el ressò mediàtic de les reivindicacions feministes dels últims anys, la lluita social contra els estereotips... Tot plegat contribueix a augmentar l’autoestima de gènere de moltes noies joves, que ja no se senten (ni permeten que les facin sentir) inferiors a ningú.

Al certamen literari que, com cada any pels volts de Sant Jordi, s’ha organitzat a l’institut on treballo, enguany proposàvem la redacció d’un microrelat (d’unes 80 paraules) que partís de la pregunta “Qui va matar el drac?”. Era una proposta més o menys lúdica que, amb una simple pregunta, convidava a desplegar un ampli ventall de possibilitats creatives: des de la picada d’ullet al gènere criminal, fins a la reinterpretació de la coneguda llegenda de Sant Jordi. Molts alumnes es van allunyar de la llegenda clàssica i van interpretar el drac d’una manera lliure, com un enemic simbòlic a abatre (les drogues, la repressió política, el racisme o, naturalment, el masclisme). Alguns van identificar el drac amb un valor positiu en perill de desaparèixer, com la imaginació o l’esperança. Altres van capgirar la llegenda tradicional i van convertir el drac en una pobra víctima. I en va haver una bona colla que van fer una versió feminista (o, simplement, femenina) de la llegenda, en la qual no és el cavaller valent qui salva la princesa, sinó la princesa que se salva sola o que, gràcies a la seva habilitat dialèctica, convenç el drac que no la devori o arriba a aconseguir l’admiració de la bèstia i el seu amor incondicional. En algun cas, fins i tot, els papers s’inverteixen de tal manera que és la princesa qui salva un cavaller poruc.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de maig de 2019)