diumenge, 19 de setembre de 2021

Nacionalisme no nacionalista

                 Ja sabem que quan el nacionalisme espanyol parla de nacionalisme es refereix a les aspiracions de les nacions sense estat que formen part del seu territori administratiu. Mai a ell mateix. Als nacionalistes de nacions amb estat propi no els cal reivindicar drets nacionals, perquè ja els tenen tots. En canvi, no suporten que ho facin aquells a qui consideren part integral de la seva gran nació, que és, per a ells, la millor del món. No entenen que algú reivindiqui particularitats culturals, que no vulgui formar part d’una idiosincràsia homogènia o que, directament, vulgui tenir dret a separar-se’n i formar un estat propi. Si som els millors, si la nostra llengua és la més eufònica, el nostre caràcter és el més alegre, les nostres tradicions són les més autèntiques i la nostra història és la més gloriosa... com pot ser que aquests vulguin drets lingüístics particulars i reivindiquin una cultura que no és la “comuna”? A tot estirar, accepten, amb condescendència, algunes particularitats “regionals” o “territorials”, que miren d’assimilar.

                Un dels exemples d’aquest “nacionalisme no nacionalista” el trobem en l’àmbit esportiu i l’hem viscut, per partida doble, aquest estiu, amb els Jocs Olímpics i l’Eurocopa de futbol. Un dels tics més habituals del nacionalista que abomina dels nacionalismes “regionals” o “territorials” és aquella afirmació segons la qual no s’ha de barrejar la política amb l’esport. La sentireu quan apareix un atleta català amb una senyera, quan es reivindica un Comitè Olímpic propi o quan les grades en un partit de futbol són plenes d’estelades. En canvi, ningú no aixeca el crit al cel pel fet que als Jocs Olímpics només s’hi pugui participar sota la bandera d’un estat i que en els tornejos internacionals de futbol les úniques seleccions no estatals que hi participen siguin les de nacions vinculades al Regne Unit, curiosament un dels pocs estats que ha permès un referèndum d’autodeterminació a una de les seves nacionalitats històriques.

                Una altra característica del nacionalisme no nacionalista de què parlem és afegir de manera sistemàtica l’adjectiu “espanyol” a qualsevol iniciativa exitosa de tipus cultural, esportiu, gastronòmic, econòmic o sanitari, vinculada amb algun d’aquests “territoris” susceptibles de no tenir prou afecció a l’espanyolitat. Així, quan un atleta català guanya una medalla passa a ser un atleta “espanyol” (curiosament, si perd, és possible que li respectin el gentilici “regional”), i, naturalment, la vacuna contra la covid que s’està assajant a Catalunya és una gran fita de la investigació científica “espanyola”. Però, és clar, els nacionalistes som els altres, fins i tot aquells que no pensem pas que vivim a la millor nació del món i, simplement, voldríem viure a la nostra.

(Article publicat al suplement Lectura, del diari Segre, el dia 5 de setembre de 2021)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada