La gran efemèride literària d’aquest 2012, si més
no en l’àmbit de la literatura catalana, és el centenari del naixement de Pere
Calders, el gran mestre de la narrativa curta en català del segle XX. I,
justament enguany, l’escriptor de Capellades Joan Pinyol acaba de publicar un
recull de relats de clar regust caldersià: Planeta Lluç (Editorial
Aire). Potser és un homenatge encobert, ja que Pinyol no ha amagat mai la
influència de Calders i, a més, sempre se n’ha reconegut l’estímul en els seus
inicis en el món de les lletres, ja que hi va mantenir cert contacte epistolar.
Però cal dir que al marge de les influències que a Planeta Lluç hi hagi
o hi pugui haver de l’autor de Cròniques de la veritat oculta (la ironia
aparentment ingènua, l’humor tendre, la sornegueria, la polidesa lingüística,
les pinzellades de realisme màgic), Joan Pinyol ha creat onze relats amb mèrits
i caràcter propis.
Sota el títol enigmàtic de Planeta Lluç
s’amaguen vuit narracions que, al llarg de l’última dècada, han estat
seleccionades en certamens literaris com “Les millors pàgines”, de Granollers,
“Galeria ebrenca”, a les Terres de l’Ebre, o en el Premi de Narrativa Breu
“Tirant lo Blanc”, convocat per l’Orfeó Català de Mèxic. A més, l’autor n’hi ha
afegit tres d’escrites durant aquest mateix període. Això fa que Planeta
Lluç no presenti un recull pensat i executat de forma unitària, sinó una
miscel·lània literària ben diversa, una amanida variada on es barregen
històries sobre la solitud (“Hortènsia, als seus peus”), l’amistat i la traïció
(“La truita de la pau”), l’amor (“Fora de cobertura”), la tristesa i la bogeria
(“De les tristors en farem fum...”)... on Joan Pinyol no s’oblida de la
peripècia final de l’avi que té enterrat al Valle de los Caídos (“Vine! –li va
dir a contracor”) i de la guerra absurda i de la dictadura que van provocar la
seva mort (“Tres segons...”, “L’Ebre també té cel”); i ofereix també una llarga
narració central, que és com una novel·la breu, força delirant, on es relata una
protesta accidentada, còmica i surrealista d’un grup de veïns que (amb tics i
rutines que recorden les protestes indignades del 15-M) es planten davant de
l’oficina de correus per reclamar les cartes que, segons ells, no arriben al
carrer del Desconsol, número 8.
Són onze històries força diferents, unides, si de cas, per un estil que
se sustenta en el virtuosisme lingüístic, en la capacitat (dificilíssima) de
crear a partir de frases llargues però que es llegeixen amb fluïdesa. Pinyol
renega de l’estil telegràfic que tant ha triomfat darrerament (de vegades amb
brillantor i d’altres per amagar senzillament una pregona ineptitud en el
domini de la llengua), però no ho fa amb el llenguatge abarrocat i indigest amb
què alguns, de tant en tant, intenten compensar la falta de discurs, sinó amb
una sintaxi que, tot i ser complexa, es paeix amb absoluta naturalitat i està
posada al servei de la història. Un estil, a més, carregat d’ironia fina i
d’humor negre, de jocs de paraules (“tres jubilats que mataven el temps
esperant que el temps els matés a ells”) i picades d’ullet cinematogràfiques
(“instants després el vagó fou engolit per la foscor d’un túnel”).(Article publicat a Regió7 el dia 12 de maig de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada