Anys cinquanta. El fantasma del conserge i
administrador del Casino d’un lloc anomenat La Ciutat torna a l’indret on
va treballar durant 30 anys després que n’hagin passat 15 de la seva mort. Hi
entra de matinada, amb les dones de la neteja, i, tot refredant l’ambient per
allà on passa, es passeja pels diferents espais durant tota la jornada: el
guarda-roba, el vestíbul amb el piano, el saló de juntes, l’escala interior, la
biblioteca, la sala de ball, la cafeteria, la terrassa enlairada, la sala de
joc, el jardí i les pistes de tenis... Aquesta és l’anècdota que va fer servir
Joaquim Amat-Piniella, a la seva novel·la El Casino dels senyors (Albertí, 1956), per
acabar retratant, amb certa mordacitat, la burgesia manresana dels anys trenta.
El Casino dels senyors és la novel·la
més manresana de Joaquim Amat-Piniella. L’espai en què es va inspirar no és
altre que el de l’actual biblioteca del Casino. Això, però, no vol dir que
sigui un llibre exclusivament d’interès local. El nom de Manresa no hi apareix
ni un sol cop. En tot moment es parla de La Ciutat , perquè en el fons Amat-Piniella va molt
més enllà del retrat costumista: fa un retrat d’una època i un món que van
acabar amb la Guerra
Civil i que segurament es poden exportar a qualsevol
localitat catalana de dimensions mitjanes. El conjunt dels personatges, a més,
és un interessant retaule de tipus burgesos, creats amb una bona dosi d’ironia:
des dels fills de papà, que “trobaven en el tenis l’aplicació social de llurs
ganes de divertir-se”, fins a industrials banyuts i jugadors de pòquer amb
l’aigua al coll. I la burgesia és, primer de tot, una classe social
conservadora: “un Casino ha d’ésser per als vells, d’acord, però també per als
joves que un dia seran vells. La continuïtat...”.
Tenim notícia que l’editorial Ensiola, que fa un
parell d’anys ja va publicar Roda de
solitaris, té intenció de recuperar El
Casino dels senyors l’any 2013, en què es commemora el centenari del
naixement del seu autor. Caldria que fos així, perquè no oblidem que han passat
més de 50 anys de la primera i única edició d’aquesta novel·la carregada de mordacitat
i intel·ligència, des de fa dècades introbable a les llibreries, com també ho
són La pau a casa i La ribera deserta.
(Article publicat a Regió7, el dia 28 d'abril de 2012)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada