Ramon

Hi ha persones que desprenen una llum especial. I tu, Ramon, n’eres una. Tenies allò que se’n diu carisma. Obries la boca i tothom, al teu voltant, estava pendent del que deies, i allò que deies sempre ho amanies amb una bona dosi de sentit de l’humor. Aquests dies he tingut ocasió de parlar amb alguns amics teus a qui no coneixia i he constatat que això era així a tot arreu per on et movies: a classe, amb els alumnes; a la sala de professors, amb els companys; a taula, amb els amics o amb la família; enmig del carrer, al taulell d’un bar o a la pista de bàsquet... Era un do natural que comparties amb tothom i per això en tenies tants, d’amics.

Pot semblar un tòpic, però avui es confirma –i em penso que tots els qui et coneixíem hi estarem d’acord— que sempre us n’aneu els millors.

Te n’has anat abans d’hora, quan encara no et tocava. I, a molts, ens costarà pair-ho.

Podria parlar de moltes coses, per recordar-te: del teu bon humor, de la teva conversa brillant, de la teva intel·ligència, de la seguretat i de la claredat amb què defensaves les teves conviccions, de la teva passió pel bàsquet o pels vehicles amb motor, del teu periple per les escoles i universitats laborals a Xest, Tarragona o Gijón, de la capacitat que tenies per fer amics, de la teva competència com a professor, de l’afició lectora que vas mantenir fins a l’últim moment... Però tu em vas demanar que, quan ja no hi fossis, transmetés, bàsicament, el següent missatge: que vas ser un home feliç, que vas viure la vida intensament, que vas estimar i que et vas sentir estimat pels amics i per la família, que vas viure a gust amb la teva feina, orgullós dels teus, enamorat de la Magda i entusiasmat amb el Martí i la Clara. És potser per això que, quan veies que s’acostava el final, vas dir que no et feia por d’anar-te’n, que la felicitat viscuda compensava allò que no viuries; que sabies que, a la llarga, ens en sortiríem sense tu. Només hi havia una cosa que et revoltava: no poder veure créixer els fills. Uns fills, la Clara i el Martí, que en cap moment vas dubtar que superarien –com segur que ho faran— totes les penalitats. Has hagut de deixar la feina a mitges, Ramon, però has marcat un camí que per als teus fills serà inesborrable.

I és per això, també, per com eres i com et recordarem, que continuaràs viu. Viuràs en tots nosaltres, en el nostre record i en el nostre cor. En el record i en el cor d’aquells a qui vas estimar, d’aquells que et vam estimar, que t’estimem. Te’n vas, doncs, però no del tot, perquè has deixat una empremta profunda. La teva imatge, somrient i afable, ens acompanyarà per sempre. El record del teu carisma, de la teva llum, omplirà una mica el buit que deixes amb la teva absència. Et recordarem perquè t’hem estimat i t’estimarem des del record.

No et vull dir adéu, Ramon, sinó fins ara, perquè sé que et retrobaré –que ens retrobarem— a cada instant.