K.L Reich

            Vaig llegir K.L.Reich fa una colla d’anys, a finals dels vuitanta, quan era un adolescent. Com qui diu, ho vaig fer per casualitat. En aquell moment, la novel·la de Joaquim Amat-Piniella, que s’havia publicat als anys seixanta, no es trobava a les llibreries ni, de fet, s’hi trobaria encara durant força temps. Es va produir, però, un cúmul de coincidències que me la van fer caure a les mans. He dit que K.L.Reich no es trobava a les llibreries, però sí que se’n va fer una edició, l’any 1984, conjuntament entre Ediciones Orbis i Edicions 62, per a una sèrie de fascicles col·leccionables d’una Història de la literatura catalana en tres volums que anaven apareixent, cada setmana, al quiosc. Amb cada fascicle hi anava un llibre (novel·la, poesia, teatre, assaig), fins a un total de vuitanta-tres. Alguns eren textos canònics imprescindibles de la nostra literatura, però els editors, amb bon criteri, més aviat van optar per recuperar textos tan interessants com difícils de trobar. Jo en aquell moment llegia qualsevol cosa que em queia a les mans, i gràcies a la col·lecció esmentada vaig tenir oportunitat de devorar grans obres de la literatura catalana que d’una altra manera mai no hauria ni fullejat. I amb el segon lliurament, ves per on, van incloure-hi la gran novel·la d’Amat-Piniella, de qui jo aleshores no havia sentit parlar. De seguida va cridar-me l’atenció que un escriptor català, després d’haver passat per un camp nazi, n’hagués fet una novel·la. I, naturalment, me la vaig llegir. Era el primer cop que m’empassava un text literari de tema concentracionari. Fins llavors, els meus coneixements sobre els camps nazis procedien de les classes d’història a l’institut, dels documentals de la televisió i de les pel·lícules americanes. La lectura de K.L.Reich em va impressionar, i em va dotar d’uns coneixements que cap altre mitjà que no sigui la ficció literària no pot transmetre.

            Ni el cinema, ni l’assaig històric, ni tan sols els llibres de memòries, poden fer viure l’experiència humana en el receptor amb la força que ho pot fer una bona ficció literària, una bona novel·la. És per això que els testimonis literaris de Primo Levi o d’Amat-Piniella són tan efectius: la literatura no és pas (com molts es pensen) una manera d’evadir-se i de passar l’estona, sinó una forma –segurament la millor de totes— d’examinar la naturalesa humana.

            I és de la naturalesa humana que ens parla K.L.Reich, de la part més fosca d’aquesta naturalesa, però també de la més lluminosa. Perquè K.L.Reich parla de víctimes i de botxins, d’assassins despietats i d’homes amb ganes de viure. Passejant per les pàgines de la gran novel·la d’Amat-Piniella un pot sentir el fred sota els peus nus, una gana ferotge que emboira el cervell, l’olor que surt del crematori i que ho impregna tot, el dolor de les pallisses, la fatiga de carregar rocs pesats escala amunt, la humiliació, la ràbia, la impotència i de vegades, finalment, també l’esperança en el triomf final de la humanitat, la victòria “de l’Home damunt de l’esperit dels camps nacionalsocialistes, l’enemic que jau sense vida, però encara tebi”.

            Quan, l’any 1994, vaig anar a viure a Manresa, vaig descobrir dues coses: que Joaquim Amat-Piniella hi havia nascut (detall que fins aleshores no m’havia preocupat), i que molt pocs manresans en coneixien l’obra. Des de llavors, la difusió de l’obra i de la figura d’Amat-Piniella s’han disparat (diverses edicions de K.L.Reich, que a més va ser lectura prescriptiva als institut durant uns anys; reconeixement institucional per part de l’Ajuntament de Manresa; instauració d’un premi literari amb el seu nom; presència a la xarxa...) però és encara insuficient.

            Cal continuar reivindicant, doncs, el llegat literari d’aquest autor que va néixer fa tot just cent anys.

(Text publicat a la pàgina sobre Amat-Piniella de memoria.cat: http://www.memoria.cat/amat/content/any-2013-opinions-sobre-kl-reich-demanades-amb-motiu-del-centenari)