Plagis d'estar per casa

                Resulta que la passada primavera, en la darrera edició del Concurs de Narrativa Gastronòmica que convoquen Diesa Restauració i Òmnium Bages –on els participants presenten històries humanes amb rerefons de fogons, sopars, restaurants, gustos, aromes i deconstruccions culinàries—, l’amic Jordi Estrada i jo, que fèiem de jurat, vam triar com a finalista un relat que, en bona part, plagiava una cançó de Pere Tàpias que es titula Amor integral. Desconeixedors de la discografia completa del cantautor vilanoví, vam trobar que era un text divertit i enginyós, no tan bo com el de la Nacha Nacenta, que va guanyar, però sí mereixedor d’una menció i un accèssit. No cal dir que, en aquell moment, poc ens pensàvem que estàvem reconeixent un text d’escassa originalitat.

Sorpresos –però no estupefactes, perquè amb els temps que corren un no cau tampoc tan fàcilment en l’estupefacció—, aquesta setmana hem descobert l’enredada. Ha estat gràcies a un missatge anònim, qui sap si d’un aspirant al premi que, sens dubte, té més coneixements que nosaltres en determinats registres musicals. El text finalista pren la totalitat de la cançó de Tàpias (que val a dir que tampoc no és per posar-se a plorar d’emoció) i la farceix (ja em perdonareu el símil gastronòmic, donades les circumstàncies; és que no me n’he pogut estar) amb ingredients propis que fins i tot tenen certa gràcia.

És, si més no, digne de reflexió el fet que hi hagi qui afusella descaradament l’obra d’un altre en benefici propi (encara que sigui per guanyar una experiència SPA o un sopar al restaurant Passeig, que eren els premis del concurs de Narrativa Gastronòmica), sense pensar en el ridícul de ser descobert. Fa segles, quan els textos literaris no estaven protegits per cap llei de propietat intel·lectual, hom podia trepitjar fins on li donava la gana les creacions dels altres. Val a dir que alguns, fins i tot, milloraven l’original. En la gran obra de Bernat Metge, Lo somni, hi ha fragments simplement traduïts d’obres de Boccaccio o de Petrarca. La primera part de Tirant lo Blanc és, en bona mesura, una còpia literal del Llibre de l’orde de cavalleria de Ramon Llull. Metge i Martorell eren, però, genis que sabien què calia utilitzar i amb quina finalitat. Al capdavall, es tractava més d’un homenatge que no pas d’un plagi. Avui dia les coses van d’una altra manera i, com a mínim, s’hauria de citar la font sobre la qual el presumpte creador fa variacions o copia descaradament.

La descoberta m’ha dut inevitablement a la memòria la vegada que algú es va presentar als Premis Bages Juvenils de Literatura, que convoca també Òmnium Bages, amb un poema titulat Cada dia és un nou pas, que era una còpia literal de la coneguda cançó homònima dels Esquirols. Aquell cop, el treball no va passar el filtre del jurat. No pas perquè no valoressin els mèrits literaris del text, que són inqüestionables. Ni perquè fos un jurat gaire diferent del que deliberava en el Concurs de Narrativa Gastronòmica. Sinó perquè –a banda de l’obvietat que presentar, en un concurs bagenc, un text dels Esquirols fent-lo passar per propi és gairebé una provocació— un dels qui havien de valorar-lo era, justament, el Joan Vilamala, ni més ni menys que l’autor.

(Article publicat el dia 12 d'octubre de 2014 al diari Regió7)